gener-febrer 2008

Dossier: Sergi Foz


Quatre articles sobre Sergi Foz

 Carles Hac Mor

DE L’ANTIESCRIPTURA DE SERGI FOZ

 

Sense proposar-s’ho gaire, a “Símfrab -21 proses-” (editat per “Emboscall”), Foz ens demostra que el simulacre que anomenem realitat mereix el descrèdit més absolut. Per aquí va el desprestigi total de tot que plana per aquest llibre. No era pas real la puntada de peu que va rebre al séc de la cama el bisbe Berkeley per haver negat l’existencia de la realitat.
        Com Pisarev, Foz ens ve a dir: tot allò que es pugui trencar, cal trencar-ho; allò que aguanti el cop serà bo; allò que esclati serà bo només per a les escombraries; en tot cas, cal donar cops a dreta i a esquerra: no en pot resultar res de dolent. El dolent és la voluntat. No consolidar res: aquest és l'objectiu suprem, que cal no assolir per no consolidar-lo com a suprem.
        No voler expressar ni comunicar res; eludir-ho tot. Derrida: l'estratègia de la il.legibilitat esdevé tàctica de la legibilitat; ja que si tot és complex, aleshores res no ho és. Bergson: el no-res és el motor invisible de l'especulació flosòfica; i per Sergi Foz ho és de l’antiespeculació literària.
        Novalis: la destrucció és la tasca més sublim de la lògica superior; el mag més gran fóra aquell que es pogués encantar a si mateix, de tal manera que ell fos per a si mateix una aparició estranya. I talment Foz es manifesta davant Foz, fins al punt que el Foz que llegim no es cap dels dos Foz, sinó un tercer Foz que per als altres dos no existeix.
        Aquest Foz ens demostra que res no és desitjable sinó el desig, que l’escriptor més interessant és el fosc, el que s'empatolla, el que no sap ben bé què escriu. Ara mateix podríem admetre tot el contrari. I això no significa pas que tant se val una cosa com una altra. No hi ha res a dir vol dir que hom no vol dir res i que tampoc no vol callar, que pretén de fer tota una altra cosa.
        A “Símfrad”, el no-ésser venç l’ésser. Gòrgies: no existeix res; si res existeix és impensable; i si res existís i pogués ser pensat, seria incomunicable. Artaud: aquells qui són esperit de l'època són uns porcs. El rizoma, com a contraposició a la  jerarquia entre centre i perifèria és una imatge llibertària i engrescadora. Valorar la perifèria en detriment del centre suposa no haver abolit la jerarquia. Res no és centre de res.
        Negar l'existència de la realitat porta a transmutar-la: negació en comptes d'anàlisi. Durruti: anarquia i una perspectiva cada dia. Rimbaud: “Què signifiquen les coses? No res. I la vida? No res.” Ni tema ni psicologia ni res de res, en Foz! Esperonat per les ganes de voler desitjar, un impuls és infame. Qualsevol ordre tendeix al feixisme.
        El fet de creure que no existeix la realitat ens allibera i ens permet d'aprehendre allò que el pensament lògic, coherent, momificat, no ens deixava veure. Tot allò que puja amaga les forces de la profunditat. El poeta Foz ni tan sols és profeta. 
        L’antiescriptura de Sergi Foz contra la cultura. Cap precisió ni eficàcia, en Foz: si no volem anar enlloc, qualsevulla camí ens hi portarà, però ens ho podem estalviar: l'enlloc som nosaltres mateixos. Hom pot forçar els mots i després deixar-los anar, a raig, i hom els pot deixar venir i anotar-los sense interrompre llur cursa aigua avall. I llàstima que el català de Foz a vegades sigui corromput sense gràcia: llavors espatlla el text.
        L'humor de Sergi Foz com a alliberament integral; poètica del caos i del desequilibri social; el no-raonament com a teràpia col.lectiva; els actes inútils i la negació com a mitjans de coneixement; l'absència de preguntes i respostes com a fonament de tot, gràcies a la capacitat de Foz de treballar sense conceptes.

 

UNA PEP VENTURA POÈTICA

Sergi Foz és alt i gros, i tot i això no es fa veure gaire; la seva discreció és proverbial; tant és així que quan et parla sembla que et demani perdó per haver-lo d’escoltar, i tanmateix no resulta exactament tímid.
                       
Foz és un poeta esponerós que pateix la poesia i que l’arrossega a tall d’ombra pels carrers de Barcelona, sovint a Ciutat Vella. De tant en tant, però, l’ombra se li revolta, se li planta al davant i ell s’avergonyeix que sigui tan descarada. Una vegada vaig comprovar com li passava això al carrer de la Llibreteria. Al seu costat, un botiguer, en sentir com l’ombra cridava “A la sala de les mules, ella és!”, tingué un inici de cobriment de cor.
                       
Des d’aquell dia no vaig veure més Foz fins fa ben poc. Ara torna a freqüentar els recitals de poesia, i en alguns actua com a espontani, amb molt d’èxit entre els oients, que es demanen qui és aquell que ha dit allò de, posem per cas, ‘Volem perdre militarment Barcelona. De moment, la nostra subversió només comença per aquí’?”.
                       
I llavors, quan hom mira d’atalaiar-lo, Foz ja ha desaparegut, potser cap a la Plaça de Catalunya, que l’atreu, mal que per ell és tan depriment com ho era per Josep Pla; o tal vegada Foz ja és al bar Nostradamus, vora la Catedral, on es veu que conspira “contra els versarros que rimen com cagarros”.
                       
El cas és que Sergi Foz ara diu que vol començar la casa per la finestra, que l’edició “imminent” (el 2003) de la plaquette “Solar i sí”,a Cafè Central, i la pèrdua del primer llibre que va escriure, “Llums originàries”(1984-92), no publicat mai, així com la volença de deixar la poesia i dedicar-se a altres coses, l’han decidit a recopilar quasi tots els seus poemes (1984-2002).
                       
La finestra que li fa de fonaments o de teulada és un volum gruixut, farcit d’humor i que es titula Foskània. Una Pep Ventura Poètica”. Ben segur que acabarà trobant editor i que, a la curta o a la llarga, donarà renom a aquest poetàs estrany, il.luminat per la foscor, una mena d’Alfred Jarry postmodern empeltat d’una Dolors Miquel en versió barcelonina i no gens lleidatana.
                       
Sergi Foz va viure una temporada llarga immers en les elucubracions de l’ovarisme. Ell se situava entre el cervell i l’acció directa d’aquest moviment, fins que les seves preocupacions morals, ètiques i socials el van separar de l’esteticisme ovarista. I aleshores es va inventar el vintiunisme, que va acabar malament, fins al punt que ell, Foz, va arribar a patir un atemptat comès per tres estetes.
                       
Hi ha un poema seu que resumeix la seva estètica i ètica. El seu títol, magnífic, és “Ecce capra!”. Tot just amb aquesta exclamació ja en tenim prou, per entendre que aquest amant del desordre, per molt que amenaci de deixar d’escriure, prosseguirà fent versos. A més a més, ja explica, en un altre lloc, que als dotze anyets ja va saber que de gran seria escriptor. I, de fet, per sort per a la seva escriptura, Foz encara no s’ha fet gran.
                       
I, sobretot, si en algun recital de poesia sentiu entre el public algú que remuga coses com ara “pel carrer desolat baixa una llengua de foc que escalda, que redueix a cendres l’hivern punxegut i sec”, adoneu-vos que és Sergi Foz i feu-lo pujar a l’escenari.
                       
Allà, ell convertirà el pati de butaques en la sala de les mules que faran poemarros que nedaran com llobarros mentre l’Eccecapra giravoltarà amb el cap ennuvolat. I és així com algun dia l’estètica de Sergi Foz, és a dir, la seva ombra, acabarà deixant enrere Foskània per anar a viure a Fozània. Llavors vindrà la seva plenitud, que no equivaldrà pas a haver-se fet gran.

PLENITUD SOLAR D’UN POETA A L’OMBRA

 

De poesia, se n’ha de llegir ‘no gaire’, que té un matis diferent de ‘no molta’ i de ‘no massa’. I llegir, o escriure, poesia és tan diferent de llegir, o escriure, narrativa com d’escoltar, o compondre, música. Dit sigui això amb el benentès que totes aquestes coses i moltes altres vénen a ser el mateix sense arribar a ser la mateixa cosa.
        La sinestèsia -o barrejum de sensacions- es plasma en un dels discursos existents: un poema és un poema, i, si és narratiu, doncs és un poema narratiu, però és un poema, de la mateixa manera que una narració pot ser poètica. I ja som al cap del carrer: l’antitext, entès com a desideràtum, seria l’amalgama de totes les escriptures i discursos possibles i impossibles.
        Si llegim obsessivament poesia -si fem molt cas de la poesia que altres han escrit i escriuen- acabarem escrivint poesia adotzenada i més o menys bona o dolenta. I és aquesta distinció entre coses bones o dolentes allò que hem de superar per poder escriure tal com ens ragi, per poder fer poesia. I aleshores farem el fet: més enllà de les escales de valors, haurem suspès el judici en escriure. I tot serà factible en la nostra escriptura, en la nostra poesia, que serà la nostra, ben allunyada de la del comú dels qui escriuen poesia.
        Tot això de més amunt -tan discutible- ha estat inspirat pel llibre Solar i sí , de Sergi Foz, que s’assembla a ben poques coses en el camp de la poesia. I per això li ha costat de trobar editor, fins que Emboscall Editorial ha tingut l’encert de publicar-lo. Es tracta d’un sol poema dividit anàrquicament en estrofes desiguals, que dignifica tant Emboscall com el seu autor, un il.luminat que conjumina l’humor poca-solta amb la tragèdia existencial.
        En efecte, a Solar i sí, s’hi manifesta un poeta excepcional que no s’ajusta a cap cànon. I per això no és gens estrany que durant anys i panys poca gent li hagi fet cas. I, per acabar d’adobar la dificultat, Sergi Foz, als ulls de la crosta més arnada de l’ala aristocràtica de la flor i nata poètica benpensant, no respon pas als arquetips d’allò que ha de ser un poeta: un senyor amarat de tradicions i que satisfà els prejudicis defecats per una idea carca de què és la poesia. Amb Sergi Foz, Emboscall ha fet un altre gol a la institució Poesia. 
        No hi ha intenció de predicar res, a Solar i sí, i, en canvi, s’hi palesa, diríeu que amb ingenuïtat, l’angoixa de qui no sap, perquè no pot, viure en pau amb si mateix i amb el món. I tot plegat escrit sense romanticismes i com aquell qui, tot i haver llegit força poesia, per sort no se li nota.
         Sergi Foz és un Hölderlin presoner en un pis de Barcelona per la finestra del qual crida: “allò real?”, “pèricles da vinci / els saluda”, “per què ara se m’enfosqueix / la línia de / l’horitzó / i la vall / dels miols / i per què / se m’aombra / l’obelisc / mortalla fatal?” “deixa’m dormir pi / només això sí “.
        Com ha escrit el seu editor, Jesús Aumatell, els versos de Sergi Foz són rugosos i assenyalen el lloc d’una nafra mal tancada. I també entonen una cançó infantil, de quan tothom era petit i al món no hi havia gent gran.
        Solar i sí s’afegeix als llibres que van obrint portes cap a la llibertat en l’escriptura, cap a una poesia sense el pes de la llosa de l’exquisidesa d’una orfebreria que pretén dissimular la taca que és qualsevol poeta, és a dir, tothom, o sigui, l’individu com a llop no integrat a la societat.
        “Tanquem la clau de pas a les aixetes / que ragen passat!”, demana  aquest llibre imprescindible per a qui vulgui albirar com serà demà la poesia de sempre i de mai. Sense voler-ho, Foz fa que moltes coses quedin ben enrere. 


UN POETÀS FET ECCEHOMO

 

Sergi Foz és un clàssic de la lírica foziana i, per extensió, un transtornador insòlit de tota mena de poesies. Ara, aquest il·luminat per la foscor més negra, o potser enfosquit per les llums més enlluernadores, ens torna a deixar astorats amb un nou llibre, de títol igualment destarotador, Ecce capra (Edicions Emboscall). Els daltabaixos que provoca la seva lectura ens emmenen a unes admiracions irracionals que ens acaben abocant al rebuig més visceral, i a l’inrevés. Tot plegat fa que, si volem digerir el seu verb com a poetòfils convencionals o com a experts en monstruositats literàries, no parem de trontollar ben estupefactes per unes sacsejades que ens fan tirar el seu llibre a la cuneta per tot seguit llançar-nos-hi a rellegir la darrera estrofa empassada. L’excel·lència, una noció podrida, s’hi barreja amb la baixesa estilística, un estadi encara més putrefacte. I n’acabem col·legint que Foz posa femta a l’altar d’una missa negra de la inspiració foziana i, per tant, de la gran poesia de sempre i d’arreu. El lector, per higiene lingüística i conceptual, s’hi veu obligat a refer mentalment molts dels versos. Foz és un geni pelut que no sap tornar a la llàntia, tal com sona, i resulta tan magníficament estrambòtic com discutible.

dividing line

© Carles Hac Mor

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització

NAVEGACIÓ