gener-febrer 2008

Jordi Valls

L’INCONFORMISTA LLUÍS CALVO

 

Sobre el llibre Al ras,
de Lluís Calvo (Perifèric edicions)

La poesia no és un gènere literari, és una actitud vital. Així, si més no, és com ens l’ofereix Lluís Calvo, fora del llast acadèmic i amarada d’experiència, no per això buida d’exigència intel·lectual, lucidesa i una temptativa de risc que l’aboca a l’abisme d’una dissolució sense retorn. Calvo, en resum, és un poeta atípic, valent, extremat. A hores d’ara un referent actual per als bons observadors de la poesia catalana i, allò que és sense dubte el més important, un referent que no reposa, que no s’entotsola amb els guanys que ha aconseguit com a poeta, un inconformista de llarga trajectòria.

Vaig conèixer la poesia de Lluís Calvo gràcies a la secretaria de l’AJELC a l’Ateneu Barcelonès, on hi havia un fons de llibres del Mall i un dels volums era el seu primer treball poètic, Veïnatge d’hores,Premi Amadeu Oller 1987. El vaig llegir i vaig entendre immediatament que em trobava amb un poeta diferent. I no és fàcil quedar-te amb aquesta sensació quan has llegit compulsivament tot el que t’ha caigut a les mans. Calvo no és un autor d’un sol llibre de poesia, fins ara en porta 13 d’editats: Veïnatge d’hores, A contrallum, Vida terrenal, Jardí d’una ciutat deserta, La llunyania, El món que respirava pels ulls, L’estret de Bering, Opus spicatum, Omissió, El buit i la medusa, La tirania del discurs, Andròmeda espiral i Al ras, el seu darrer poemari. La narrativa i l’assaig mereixerien per si sols un apartat.

Al ras és un llibre que no deixa lloc al dubte, la nuesa dels poemes mostra l’eix de les seves preocupacions. No és arbitrari que la primera cita del llibre sigui el vers de Joan Vinyoli “estem a la intempèrie”. Ni tampoc és casual que el primer vers d’Al ras del poema “L’empestat” sigui “El lloc del poeta és la ruïna”. Deixa clar d’entrada el punt de partença, el marc on se situa el poeta, “Fes-ne exili. Mut.”Sense concessions, Calvo enceta una dissecció de la por a què ens porta el pensament contemporani, o allò que s’ha vingut a dir pensament únic. Aquell que no pensa ni actua com els altres acaba essent marginat. Fixem-nos en el final del poema “L’empestat”: “I ells canten, canten, canten / la por de la pesta m’ha edificat.” Precisament aquesta por a la marginació ens aboca a no pensar per nosaltres mateixos, sinó enduts pel riu de les emocions de la majoria. Precisament aquesta desconfiança de les emocions provoca el distanciament del poeta respecte de l’objecte de la seva reflexió.

El llibre està dividit en cinc parts que responen a inquietuds diferents del poeta. La primera part, tal com hem avançat, és el plantejament del poemari, el punt de partida, que arrenca amb la consciència de l’engany respecte als mites greixats per la religió.

No és cap caprici incloure en el poema “Tremolor” l’aparició de dos personatges de la Muntanya Màgica, Hans Castorp, que parla amb madame Chauchat sobre l’amor: “Oh, l’amour n’est rien s’il ne pas de la follie”. El caràcter nostàlgic del poema serveix per evocar una atmosfera de decadència resolta en un vers que posa sobre la taula l’eix reflexiu del poema: “Car la felicitat no és un do / és un dret.”I ho resol amb una ironia genial “Per això ens odiem, / voluptuosament, / els uns als altres.”La ironia va prenent un caràcter més crític amb els arguments tradicionalment cristians quan llegim en el poema “Sagrament” els següents versos:Enllà dels teus afores, / la mort també és la vella esdentegada / que ara et venç i et crida, enderrocant-te. / ¿El terror? ¿La baixesa? Diguem-ho clar: la llum.” És a dir: aquell atractiu per la mort que servia al vell Settembrini per instruir el jove Hans Castorp dels perills del culte religiós i les seves influències nocives. L’estil fragmentari de Calvo fa que despuntin versos d’una lucidesa sentenciosa. Calvo entén la bellesa des del contingut.
                                   
Tot passa, efímer, per un present probable
i reneix en l’ull
que destria les restes i en fa garbells de noms,
rius de xàldigues,
grans d’arròs en l’escaquer del temps

A la segona part, l’experiència del poeta és important, ofereix un fresc d’època precís, una descripció matisada de les mancances viscudes a la infància i la joventut del poeta i un acostament als orígens propis, això sí, sense cap sentimentalisme afegit, mostrant la fascinació pels béns materials que venien de fora.

Allí hi vèiem els nous models de cotxe americà:
detalls metal·litzats, xassís lluents
i cinc metres de llargada
en el país dels Simca, els 4-L i els Sis-cents.

Així ens trobem retalls dels Sant Joan de fogueres de barri, l’absurditat del servei militar, o al poema “Balada de l’Agostinet”, on el poeta s’enfronta als ancestres, dels quals accepta el llinatge imposat. Tornem a observar com Calvo pren els referents del passat i els converteix en el punt de referència de la seva identitat.

Calvo és geògraf i de tant en tant apareixen a la seva poesia observacions extretes dels seus viatges o de les seves lectures. Al poema “La volta al món en vuitanta versos” observo com la simultaneïtat de llocs i experiències viscudes o llegides ens porta a un mareig vertiginós que afeixuga una ment incapaç d’abastar-ho tot.

La tercera part representa un trencament del ritme lector. Si fins a aquest moment la poesia de Calvo ens arribava amb poemes llargs i densos, ara el poeta ens porta uns poemes més curts i concisos. Observo l’aparició de símbols mitològics. Venus com a deessa de l’amor i paradoxa del desig. O el mite d’Ulisses retornant a Itaca, aquest cop interpretat com un personatge condemnat a admirar la bellesa. I com Calvo diu al final del poema “Grand Anse” “l’eternitat és l’ull”. O com apareix al poema “Saturn” una clara referència al Baudelaire dels Paradisos artificials. En el poema “Pregària”, Calvo fa un clar pas cap a la definició de l’actitud romàntica a contracorrent. En definitiva, poemes lúcids que referencien el temps en una mena d’obsessió que amenaça com una espasa de Damocles tota possibilitat de futur. Fixeu-vos en la franquesa d’aquests versos.

Així la neu, en fondre’s, augura el so de l’aigua.
I res no atura, endins, el temps imperatiu.

A la quarta part tornem al poema llarg i es continua amb els plantejaments filosòfics, com ara el temps, l’engany, la manca d’evolució moral, i tot això envoltat per la paradoxa d’un dinamisme vital sempre en puixança. Un exemple clar, el trobareu en aquest fragment d’“Aquil·les i la tortuga”:

Mai no arribem enlloc:
(...)

...més aviat
perquè ningú no és, alhora,
moviment i mesura.
Tot prové d’un sol foc. I res no canvia, al capdavall.

Més endavant, ens adonem que Calvo ens refereix a l’horror del buit moral. L’absència d’un límit és l’absència d’una mesura. El ritual de pas no deixa de ser un exorcisme. I entre els nivells de l’horror, Calvo encara ens aboca a un extrem de la contradicció humana. Bona part del mal prové d’un excés d’alegria vital, no pas dels tortuosos camins del ressentiment –és a dir, la maldat en estat pur, tal com la tradició cristiana ens l’ha inculcat– l’orgia de sang, que l’ós víctima i botxí al poema “Saturnals”, potser a la manera imaginada d’un ós Nicolau espriuenc. La conclusió a què arriba Calvo a “Història natural” deriva, doncs, del desdoblament de la nostra conducta entre el subjecte amb el seu món interior i oníric i el subjecte cultural de mirada objectiva i socialment acceptat com a tal, és a dir, l’enfrontament entre l’instint i les convencions. Calvo no defuig la ironia en contraposar els moments límits de la vida, que és quan valorem les coses importants, amb un instant breu d’excitació.
 
 Altrament, el mosaic recompon,
amb tremolor, la imatge:
l’èxtasi final,
el geperut lasciu,
la nana i boteruda
felicitat.
I, enllà del cor,
un cul balancejant-se
en l’embogida ment.
L’engany, l’excés, la por. 

També això formà part,
indefugiblement,
d’una idea d’amor.

Calvo alhora sorprèn amb la seva capacitat “poundiana” m’atreveixo a dir, per assumir i fer-se propis els mites d’altres cultures i que pertanyen al referents actuals, com ara El viatge de Chihiro una pel·lícula de dibuixos animats “manga” de caràcter oníric i altament pertorbadora.

La cinquena part és la de les conclusions. Calvo no vol deixar el lector indiferent ni vol deixar-lo amb la sensació de pèrdua o de desorientació etèria massa comuna en la poesia actual. El poema “Il palazzo” representa una crítica a les concessions i al servilisme com  mecanisme covard. El conformisme justifica la devaluació de l’art pel bé comú. Així la limitació de l’artista a simple cortesà del poder de torn. El missatge Brechtià és evident.

Als distingits comensals els preocupa, tanmateix,
que el missatge emès sigui entenedor.
i vet aquí que entre els convidats
hi ha alguns artistes que parlen
de la necessitat d’arribar a la gent,
propòsit que inclou una noció
de meta revingudament estàtica
on l’estètica és un bis
que es perpetua a si mateix...

A “Fuga d’Atenes”, el discurs deriva a un cant desinhibit a la llibertat del poeta: “el vers no du grillons”, ens recorda Calvo en un joc de miralls on el poeta es desdobla en dues identitats lliures i alhora pertprbadores. És, però, en el magnífic poema “Curtcircuits” que trobem resolt el discurs d’Al ras. Desobeint la pròpia essència del lirisme, Calvo rebla el clau, en un poema sentenciós, sense lloc al dubte, on explica què és actualment la poesia. Si als poemes anteriors ja intuíem la seva crítica cap a comportaments i actituds de poetes, en aquest descriu els mals pervertidors dels poetes actuals. Quedeu-vos amb aquests fragments.

Qui iguala literatura amb guany és un assassí
en sèrie.

Hi ha qui substitueix, inadvertidament,
la poesia religiosa
pel mite de la llengua.
S’ha confós de volum.

Afirmar que ja s’ha dit tot
és una manera, perillosa, de parlar...

Pervertir la poesia
és posar-se la perruca de Lluís XIV
i exhibir-se, a colzades,
a la Galeria dels Miralls.

Els poetes són els kamikazes
de la definició.

Qui tingui orelles que escolti, qui tingui ulls que vegi i qui tingui boca que parli! Ens trobem davant d’un dels millors poemes escrits a la nostra dècada i davant d’un dels llibres més sincers i clars de la nostra poesia contemporània. Al ras és la mirada d’un poeta ric, madur, observador i altament corrosiu. Calvo amb aquest llibre demostra que és un dels nostres millors autors en actiu. Caldrà que continuem la seva estela.

© Jordi Valls

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització

NAVEGACIÓ