gener-febrer 2008

Laia Noguera i Clofent


LA POESIA EXTREMA DE LLUÍS CALVO

 

Sobre el llibre Al ras,
de Lluís Calvo (Perifèric edicions)

 


L’últim llibre de Lluís Calvo, Al ras, és un llibre de poesia extrema, és a dir: una versió poètica del metal extrem. En tant que opció vital i artística, l’estètica de grups com ara Kreator, Dimmu Borgir, Slayer, Kataklysm, Cannibal Corpse, Immortal o Suffocation és perfectament aplicable a la poesia. Perquè, de la mateixa manera que la poesia pot ser un punt de vista, una via de coneixement o un sistema d’aprehensió de l’univers, el mitjà d’expressió artística que és el metal extrem també pot ser-ho.
L’extrem és, tal com diu transparentment el nom, la punta més allunyada o més amagada, una zona que és quasi ja més enllà, al confí del després. És un conjunt d’estils de metal que, tot i ser prou diferents entre ells, tenen en comú, grosso modo, el fet de ser quasi a l’altra banda d’allò “acceptable”. Per exemple, el thrash, pesat com una màquina piconadora o bé ràpid i punyent com una metralladora, és a l’extrem de la contundència; el death és a l’extrem de l’agressivitat, de la distorsió, de la velocitat i de la víscera; el doom, lent, pútrid i llefiscós com un cadàver que es corromp, és a l’extrem del vòmit; el black més obscur i embullat és a l’extrem de la comprensió auditiva, i el més ambiental i narratiu, a l’extrem dels paisatges mentals; el brutal death és a l’extrem de la velocitat, de la necrofília, de la tortura rítmica i de la malaltia melòdica (i de la mort de l’intèrpret per col·lapse físic, a causa de la dificultat tècnica); el death progressiu és a l’extrem de la complexitat i del jazz.
       Tot i que és difícil trobar un punt d’unió entre tanta diversitat (de fet, podríem dir que hi ha tants estils com grups, en aquest espai encara/sempre verge, perfecte per a l’experimentació i la recerca), és evident un lligam extramusical, referit a l’actitud o a la mirada: l’extremisme, la subversió, l’excentricitat (en tant que allunyament del centre), l’hostilitat per la convenció. És a dir: un punt de vista, una via de coneixement o un sistema d’aprehensió de l’univers. Calvo, escriptor conscient, compromès i coherent, i intel·ligent coneixedor de la proposta del metal extrem, escriu una poesia estretament lligada amb el món irreverent i volgudament marginal d’aquesta música diabòlica. I aquesta relació és intrínseca. És a dir: no vull pas dir-vos, posem per cas, que Al ras podria ser un recull de lletres de cançons (tot i que alguns poemes en són candidats), sinó que els poemes realment contenen trets morals, musicals i estètics del metal extrem. L’extremisme (o antiextremisme, perquè el poeta insisteix que és el món el que és radical, no pas ell) és un tret essencial, no pas passatger, de la poesia de Calvo. Ell mateix és una persona extrema.
       Per començar, la poesia de Lluís Calvo habita insolentment la mateixa zona fronterera que el metal extrem, a punt d’estimbar-se contra la gran abraçada del desconegut i de l’incomprensible. Així, Al ras és un llibre a l’extrem del lirisme i del maltractament del lector. Lluny de ser una lectura plaent i fàcil, deixa un regust de malestar, una angúnia, una incomoditat, amb el seu vocabulari desagradable, les imatges plàsticament pútrides, les comparacions com un cop de puny, la fonètica dura.
       Perquè Calvo no té cap pietat per la feblesa humana i per descriure sense pal·liatius la misèria de la nostra existència. Diu coses terribles (com ara “qui ets, ni tu mateix no ho saps”) que deixen el lector a la intempèrie, enfrontat amb si mateix. De la mateixa manera, els grups de metal extrem diuen amb veu alta (i fastigosa) i sense escrúpols la merda que tenim dins. El resultat, en ambdós casos, és un ambient asfixiant: sigui per mitjà de la complicació harmònica, melòdica i rítmica, de les tonalitats menors, de les escales cromàtiques, de les dissonàncies, de les segones i novenes menors o de les quintes disminuïdes, o bé, en el cas de Calvo, de la complicació en la construcció de les frases, del xoc de conceptes, de la sinuositat de la versificació o d’un lèxic duríssim sorgit d’una visió desencisada del món, de la vida i de les persones.
       Aquest desencís calvià, tanmateix, és superat (parcialment) per una defensa fervent del jo, erigit com un colós d’entre la femta en estagnació. El poeta, ésser excepcional, té uns privilegis particulars que li permeten d’ésser conscient de la veritat que jau, amagada, al ventre de les coses, i de dir sense pèls a la llengua com n’és de pútrida, la realitat. Com els acords repetitius i dolorosos, amb regust de missa negra, de Celtic Frost, que enllardissen els sentits del pobre metallaro obligat a tastar la pròpia brutícia. De la mateixa rev/pulsiva manera, el llibre de Calvo Frost està farcit de reflexions que em toquen de sobte una víscera amagada, llambregades a una veritat punyent que m’esqueixa com un llamp. Com l’èxtasi amarg de la lentitud ternària de Suffocation.
       Però no caigueu en la temptació de pensar que el jo d’Al ras és immune: igual que el pobre lector, el jo és a la intempèrie i s’enfronta al gran enigma sense ajut de cap mena. Són ell i el llenguatge contra la gran nit desesperada. O ell i la nit esventrada contra el llenguatge. O el llenguatge i la nit desnonada contra seva. Per aquest motiu, la veu calviana es veu obligada a derruir barreres, a desobeir-se. Exactament el mateix que fa l’extrem. L’extrem trenca expectatives, desmenteix, porta la contrària, mitjançant canvis bruscos de tempo, de compàs i d’accents, reformulacions de l’estructura dels temes o un diàleg entre la veu i la resta d’instruments que de vegades sembla inconnex (escolteu Symbolic o Human, de Death). Així fa Calvo, per exemple, amb un gir a la descripció del poema “El corb del Puig Ventós (de la llibertat i la natura)”: “Dins teu, però, l’ordre adquireix / una esplendor irregular i imprevisible: / els cims, capgirats, són a baix, / les riberes dalt del cel / i el sol, duplicat, arran dels dits”. És un efecte similar a entrebancar-se, de cop, amb un compàs d’amalgama. O la reformulació pot ser a una profunditat més dolorosa, tal com passa, per exemple, a “La nascita di Venere”, on es posa en dubte el concepte “oficial” d’amor.
       Aquest qüestionament requereix la implicació del lector/oient deixat de la mà d’Odin, que es veu obligat a reformular contínuament la comprensió de l’obra. D’aquesta manera, el lector d’Al ras, interpel·lat, es veu lligat al fluir fatal dels poemes/cançons i és imbuït per la contundència de les idees de Calvo, que afirma, nega, es contradiu, s’excedeix verbalment i conceptualment en una fantasia extrema que sobreïx del seu cabal (siguem més sinceres i clares, Laia: no hi ha tal llera, tal areny, no hi ha tal espai per a les aigües, el riff s’engrapa a l’aire i sense xarxa, les paraules són funàmbules, res s’extralimita perquè el límit no existeix).
       I arribem al tercer protagonista del bivac: els poemes, igual que el poeta i el lector, també són a la intempèrie. El cel estrellat podria ser el d’Àger, vast, vastíssim, armat fins a les dents, insolent i bastard. L’aire esgratinya i les ombres són plenes, profundes, portes obertes. Hom s’hi pela de fred i no hi ha ni una mala escletxa de pedra seca on entaforar-se. Les paraules, sortides de mare i de polleguera, despullades implacablement de les mentides que s’hi han associat, es veuen obligades, elles també, a qüestionar-se, a redefinir-se, a comprometre’s amb el seu significat autèntic. El llenguatge és a mans d’un foll assenyat que el burxa, l’estira i l’arronsa, el fa cridar, el fa plorar, el fa callar. I aquí hi ha una altra semblança amb el metal extrem: igual que l’extrem és un camp de la música absolutament lliure que agafa referents del rock, del blues, del jazz, de la música clàssica, de la música tradicional, que esprem les notes, que es riu dels modes i del diable del tríton, l’extrem de Lluís Calvo li permet de beure d’on vulgui i fer el que li doni la gana, subvertir el llengua, la forma, les idees, els conceptes que tots tenim assumits.
       Aquest subversió calviana em porta a comparar la veu del poeta amb la dels cantants d’extrem. N’hi ha que són guturals, que recorden un mort que ens apostrofa des de la tomba. De vegades tenim el plaer de sentir més aviat una veu de rata que passa del xiuxiueig boig al bram esqueixat de moribund. O bé un nan cabró molt i molt emprenyat, un orc en zel, una malèfica bruixa esdentegada. Sigui com sigui, un ventall de veus bestials i hostils. De la mateixa manera, a mi em sembla que cal llegir els poemes d’Al ras amb una bona dosi mala llet. Sentiu com hi ha moments en què el poema es vomita, s’arrenca de la base dels budells. Si fa no fa, com l’orgasme d’un necrofílic.
       La semblança amb la veu extrema no s’acaba aquí: les veus de l’extrem basen la musicalitat en el ritme i donen molta importància a l’expressivitat, a cercar sons suggerents, a transmetre el malestar a través del joc fonètic i de la pronúncia mateixa les paraules. Que és bonic allargar el sofriment, suar en el paroxisme de l’angoixa! Interessat per la dicció contundent, Calvo fa servir consonants oclusives, distorsionades, i fricatives dissonants. A banda d’aquesta relació amb la veu que treu partit semàntic i rítmic de la lletra, la sonoritat dels versos de Calvo em recorden les melodies cromàtiques o tonals del death.
       L’estructura dels poemes d’Al ras, a més, també es relaciona amb el metal extrem. Igual que Opeth, per exemple, sent predilecció per cançons llargues i enrevessades, al llibre hi ha poemes llargs tendents a la narració que discorren com un riu. Al costat de cançons com organismes vius, en les quals de vegades no se sap ben bé què és estrofa i què és tornada, hi ha poemes com ara “L’empestat” o “Fuga d’Atenes”, on es repeteixen versos d’una manera “orgànica”. Pareu l’orella a Suffocation, benvolgudes lectores i lectors.
       Aquest lligam estructural també es dóna en el cas contrari: igual que hi ha grups (posem per cas, Cannibal Corpse) que es deleixen per cançons curtes que et treuen la víscera abans que hagis començat a sentir el dolor, a la tercera secció d’Al ras hi ha una sèrie de poemes curts d’estructura molt marcada, amb un ús lliure i peculiar de la rima (són poemes que em semblen un sonet truncat; recordeu la reflexió anterior sobre el trencament d’expectatives i la llibertat en la presa de referents), que et claven una bufetada directa a la galta moral (“obre’t el cos, amb ràbia, i admira’n la clivella”). Escolteu “Infernal Haemorrhoids”, d’Avulsed, i reflexioneu-hi.
       I uns últims apunts, perquè el que m’agradaria és que deixeu de banda la meva xerrameca per llençar-vos a llegir Al ras bo i escoltant metal extrem (estaré encantada de fer-vos propostes d’audició): així com els temes preferits de l’extrem són el carnatge i la misèria (el sofriment físic i moral, la violència, l’agressivitat mal continguda que et salta a la jugular), la poesia de Calvo subratlla una consciència de la mort (amb una certa fascinació), la brutalitat de la vida i la fisicitat dels cossos. Tanmateix, de tant en tant, aquesta cruesa (que està relacionada sobretot amb el thrash) deixa pas als ambients del black, d’uns teclats lents que abracen la veu en escenes estancades. A “Banquet fúnebre”, per exemple, el corrent encabritat de les paraules i les imatges s’ha aturat i dóna lloc, també per la temàtica i les imatges, a una cançó de black metal.
       Per acabar, quatre idees a partir de l’últim poema, “Curtcircuits” (no us el perdeu, oh, desemparats lectors!), que em sembla un bon compendi de l’extremesa calviana. “La vida consisteix”, diu, “en la percepció d’una realitat incognoscible”: dessota el cel agerenc, hem dit, aixafats els ulls per l’abraçada imperiosa de la solitud, amb plena consciència de no ser res ni ningú, un exemplar inacabat (“éssers incomplets / a qui algú oblidà / de pintar una part del cos / o un bocí, escapçat, de l’ànima”) d’una espècie la humanitat de la qual brilla per la seva contradictòria absència. Així, doncs, en el paisatge desolat de la intempèrie, té lloc la subversió extrema de viure radicalment, és a dir, d’adonar-se de la brutalitat de la vida que se’ns imposa i de comprometre’s amb el món real, el de sota de la irrealitat que hem fet normal.
       Més endavant diu que “el poema equival a reconèixer / que el seny és, sempre, lliscadís”. Gran veritat extrema, en el nostre món entròpic. Aquesta defensa de la irracionalitat, tenint en compte que en els poemes de Calvo hi ha un curiós equilibri entre la fuga delirant i el control cerebral, està directament relacionada amb el metal extrem. L’impuls creatiu de grups com ara Bloodbath o Dying Fetus és una mescla d’un gran treball intel·lectual (la “tècnica”, en les seves diverses facetes, és valoradíssima per part dels malaguanyats fans) i d’una bona quantitat de passió, tendent a la bogeria pura, que pren formes molt diverses: la gran descàrrega d’energia en els concerts, els temes de les lletres, la concepció de les cançons, la indumentària i l’actitud del grup, etc.
       Com el metal extrem, la poesia calviana també és a extrem de les normes socials. El metal en general, ja no només l’extrem, és una forma de subversió de l’ordre social.  Des de la roba que portem els abnegats fans i músics, a l’actitud que tenim als concerts, passant pel sentiment de comunitat volgudament marginada (lentament ens podrim tots plegats, que deia aquell). De la mateixa, la poesia d’Al ras va més enllà de les convencions socials: “És llavors quan els murs s’enderroquen, / les portes grinyolen / i els codis vessen lletres fins al límit de la dissolució”. Sí, senyor.
       Tot seguit hi ha el rovell de l’ou de la qüestió: “l’art no ha d’agradar-nos / si agradar-nos vol dir reiterar les nostres conviccions”. Per això tanta visceralitat, tantes paraules i imatges punyents que enfronten el lector amb ell mateix. De la mateixa manera, un dels principis del metal extrem és ésser repulsiu, fer fàstic, incomodar la persona establerta en allò establert. No és una música fàcil que corrobori la idoneïtat de les circumstàncies on vivim, sinó que vol punxar-nos perquè ens qüestionem les conviccions mateixes. Com la poesia calviana: “Estranyament / Malestar / Alteritat / Esquinçament / Això és poesia”; una definició molt adequada del metal extrem.
       El metal extrem reacciona contra una realitat que concep malalta. Per això tracta de reanimar, amb mètodes força dràstics, tant la realitat com qui la pateix o la crea. I com reanima? Amb un procés molt similar al que proposa Calvo: “en llegir hem d’estar en desacord amb nosaltres mateixos”. Llegir poesia, doncs, és un acte de compromís del lector amb si mateix. Escoltar metal extrem també és un procés actiu del qual hom no es pot desentendre. No puc escoltar extrem i quedar-me indiferent. Sempre hi ha una reacció o altra. Igualment, la poesia de Lluís Calvo t’increpa, et mou, et sacseja, et pregunta, et punxa, et fa mal. Com vidres a la sang.
       Al ras, doncs, és un llibre de poesia extrema. Una poesia que t’endossa el mort de la veritat crua del món malalt on vivim i de la nostra lletjor moral. El poeta retorç el llenguatge i el deixa a la intempèrie, perquè amb la punxada del fred i del malestar s’esmicolin els conceptes que ens hem inventat per fer veure que som feliços i que creiem en nosaltres mateixos. A mi aquests poemes em sacsegen les mentidetes i les petites veritats d’estar per casa i em fan mirar als ulls a la força terrible i amoral que tinc a dintre. Exactament igual que un vòmit de metal extrem.

 

© Laia Noguera i Clofent
      

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor.
       Us preguem que llegiu les condicions d'utilització

NAVEGACIÓ