LA POESIA DE NÚRIA ALBÓ
per Francesc Viñas
La celebració dels vuitanta anys de Núria Albó ha permès que novament la seva poesia per a adults estigui a l’abast. Edicions del Roure de Can Roca, dirigida per l’escriptor Josep-Francesc Delgado, ha publicat un volum que conté el recull de la majoria de la seva obra poètica prèviament revisada per l’autora. Per tant aquest poemari parteix de les obres La mà pel front (1962), Díptic (1972) i L’encenedor verd (1980) de les quals l’escriptora garriguenca n’ha esporgat les branques que ha considerat menys ofanoses. Culmina l’obra amb un nou títol, Paisatge d’hivern, que reuneix les poesies, fins a l’any 2000, publicades d’una manera esparsa en revistes i diversos opuscles i d’altres d’inèdites fins ara.
El primer llibre, La mà pel front (1962), va obtenir el premi “Cant espiritual de Cantonigrós” l’any 1961. Aleshores, Núria Albó era una persona creient i compromesa amb el món que l’envoltava. Havia sofert de petita la guerra civil, tema que recuperarà més tard, però són la postguerra espanyola i la postguerra mundial les que havien revoltat les entranyes de la condició humana de més d’una generació. A La mà pel front hi ha un cert misticisme embolcallat per un actiu existencialisme humanista. Un existencialisme més proper a les tesis d’E. Mounier i G. Marcel que a les de J.P. Sartre i Simone de Beauvoir, que tindran una influència més tardana.
Però el misticisme de Núria Albó no és el de Santa Teresa de Jesús. Per a la gran escriptora castellana veure a Déu és com veure mil jardins:
“Vea quien quisiere
Rosas y jazmines,
Que si yo te viere
Veré mil jardines”
La nostra autora seria partidària de “las rosas y jazmines”. Perquè la transcendència alboniana és la de Joan Maragall en el seu “Cant espiritual”: “Si el món ja és tan formós , Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,/ què més ens podeu da en una altra vida?”. Núria Albó es podria fer seves les paraules del crític literari anglès Arthur Terry adreçades al gran autor modernista: “El que Maragall afirma clarament és el goig que experimenta en la bellesa natural com els sentits la perceben, ensems amb la sensació de trobar-se arrelat a l’experiència humana i terrestre.”
En el poema “Cosa Viva” de l’autora garriguenca, el gran goig és viure i no el morir i veure Déu.Un “gran goig” que també comporta dolor:
“Tornarem a estimar perquè sempre hi guanyem
i hem descobert que viure és el gran goig
i aquest petit dolor ens fa adonar
que encara no som morts”
La poeticitat en Núria Albó a més de l’ús dels recursos literaris – “però el dolor és joiós com un infantament”– sovint la trobem en el canvi de context de les frases i els mots més quotidians, com si inconscientment s’hagués realitzat un joc. Aquest és l’estil albonià. Els mots com a sorpresa, impactants, al límit de la linialitat.
L’existencialisme humanista de la seva poesia té un punt de vista plural, amb un constant ús de la primera persona. Així l’amor a Déu només és possible si s’estima als homes:
“Hem après a estimar
el nom de cada cosa
el fred i la calor
la nit, el vent, el mar,
però ens hem oblidat
d’aprendre a estimar els homes”
(“El rostre conegut”)
Aquests homes són carnals, reals; no són eteris, ni criatures místiques. No hi trobem ingenuïtat ni panteïsme abassegador. La transcendència de la realitat fa exclamar a l’autora:
“Ens hem sentit tot d’una despullats
de tot el que estimàvem
com si ens arrabassessin els vestits
d’una grapada injusta
i ja ni solament teniem carn
sinó un grapat d’ossada
coberta de dolor.”
(“Guerres”)
És la utilització de la paraula viva -novament Maragall- , la dels carrers i les places, el que fa que s’hagi atribuït a la nostra escriptora una mena de rudesa i aspror en els seus poemes tal com afirmen alguns crítics (J. Maluquer/M. Manent). Sí, a vegades Núria Albó és rude i aspre en l’ús dels mots i frases, perquè Núria Albó és amb nosaltres i no fora de nosaltres. Com diu el poeta anglès Philip Larkin, “l’essència del do del poeta consisteix a recrear allò que ens és familiar”. I allò que ens és proper sovint ens és poc dolç, ens agradi o no.
Ja a Díptic (1972), poemari editat amb poesies de N. Albó i Mª Àngels Anglada en dos apartats i un pròleg del també poeta Marià Manent, l’escriptora garriguenca es plany que sovint “se’m fa enemiga la paraula/ i traeix o no abasta”. La voluntat de viure que vèiem a La mà pel front apareix ara relacionada amb l’acció creadora de l’ofici de poeta. És en un procés metapoètic on assenyala angoixadament els límits de les paraules i que a el poema “Paraula nova” adquireix un sentit encara més extrem quan diu “Però ¿quina serà la paraula que atura la desfeta de tot?”
Als anys setanta Núria Albó ja havia abandonat Déu i havia triat l’home. A Díptic continua el compromís ètic però ja no serà només des del nosaltres sinó que apareixerà un to més liric:
“Tu eres la gran rialla dels camins sempre oberts
que menaven de dret fins al cor de la vida”
(“Tu eres el món”)
Novament , en aquest segon poemari hi trobem un dels temes recurrents en la poesia alboniana : l’amor a la vida, malgrat tot. Això sí, viure, però no a qualsevol preu. La vida per a la Núria Albó, ara ja no es concep sense la plena llibertat individual.
És en la poesia que tanca Díptic, “Realitat humana”, on l’autora, amb un ritme i contingut poètic foixià, es mostra més contundent. Ella ja no vol ser la gent. La seva personalitat passa per defugir de la gent, del Tot. Hi ha hagut un trencament amb aquest Tot. El salt és qualitatiu respecte a l’obra anterior. Abans no hi havia condicionants , ella era també nosaltres. Ara ja no vol ser més aquest “nosaltres”. Hi ha hagut un sacseig vital i brutal en la vida de l’autora. Massa temps ha estat sotmesa a una col·lectivitat que la limitava i l’oprimia:
“He tingut massa feina a sortir de la plaça
Per tornar-m’hi a ficar com un anyell”
I els arbres, símbol de la llibertat i la consistència li donen la raó. Aquesta poesia paradigmàtica pel que representa de trencament vital, també és un far definitiu que permetrà il·luminar amb més serenor els nous camins poètics dels quals Díptic és un pont d’enllaç cap a la plenitud i la llibertat personal que anirà en paral·lel, poc després, a la llibertat col·lectiva.
A L’encenedor verd (1980)- premi caravel·la- continua l’estil albonià de frases i mots directes que sorprenen per on són inserits. Aquí els temes seran molt més variats, però sempre hi planarà la llibertat com a lligam o cordó umbilical . El títol del llibre és el d’una poesia que l’autora dedica al seu pare assassinat per la FAI en plena guerra civil. Un sextet d’una rima i un ritme escruixidors que no fan altra cosa que ressaltar el tema, tractat amb un rigor fora de tot sentimentalisme.
Aquesta no és l’única poesia amb connotacions històriques, socials o polítiques. Si algú dubtava de la filiació de la Núria Albó, la poesia següent , “Morts massa aviat”- l’única datada amb una xifra memorable- deixa clar l’homenatge als morts de la guerra iniciada pel dictador i els seus seqüaços.
En aquesta poesia que podria ser un simple pamflet hi ha versos que exemplifiquen novament l’habilitat i l’estil sintètic i audaç aplicat a una elegia:
“La Mort i el General es van trobar
a la mateixa cantonada”
El record dels absents que no podran viure l’inici de les llibertats és tractat en forma de cant. I més endavant a “Llibertat” hi veiem un poema d’una especial bellesa que podria constituir un veritable himne.
La gran esperança de la democràcia havia començat tal com ho demostra Redreçament”. Després hem vist que el redreçament tindria les seves deficiències. Núria Albó, com a bona pedagoga i bona coneixadora de la història sap que la condició humana té ressorts on la maldat no para de crèixer. Els homes que en el primer llibre de poesies havien caigut en l’oblit de l’estimació, aquí són capaços de cometre els crims més abjectes. En alguns casos infligint el terror físic i en altres el psíquic.Ara la mort i el dolor són tractats diferentment. Aquí hi veiem els corbs, les bruixes i les danses de la mort medievals traslladades als nostres dies. Perquè la nostra poeta sap i coneix que:
La claror de les flames
encenia els vells corbs.
Com de ferro roent damunt la carn
duc la marca al meu cos”
(“Vells corbs”)
L’encenedor verd no s’exhaureix amb la temàtica social. Hi ha un grup de poesies de temàtica amorosa on els recursos metafòrics s’alternen amb l‘estil directe i tallant.
D’altres poemes tenen noms clàssics com “Nou Ícar”. El fill de Dèdal ha pogut sortir del laberint amb les ales que li permeten volar. Té la llibertat i no vol tornar enrera. Prefereix fondre’s amb el sol en una ascensió tràgica com la decisió d’Antígona. Núria Albó no vol renunciar a la llibertat malgrat que aquesta exigeixi un preu altíssim.
“Però jo vull mirar el sol de fit a fit
i encendre’m amb el foc de la seva abraçada”
A Paisatge d’hivern , que integra les poesies escrites entre 1980 i 2000, hi trobem uns versos amarats d’una plenitud serena on encara és present la força del desig i l’amor al costat de la melangia dels bells instants. Records de figures i paisatges d’un temps perdut-retrobat on cau , ineludible, la recança de no poder-hi actuar poèticament:
“No és tant morir
com no poder tornar a brotar
en un camí de bosc humit.
No és tant saber que ja es fa tard
com no poder collir totes les veus
i fer-ne un ram”
Però l’exaltació vital inherent a la nostra autora apareix en altres poemes com a “Paisatge al vernís del piano”, un poema de ressonàncies salvatianes. Tanca l’obra una poesia que evoca el 
món de l’autora, que té en la cultura ( música i literatura sobretot) el contrapunt a la natura i a la condició humana.
La poesia de Núria Albó és un joc absolut amb les paraules que brollen no pas dels diccionaris sinó de les fonts dels nostres carrers i places, dels nostres escriptors com Verdaguer, Maragall i Carner però també de Salvat, Espriu, Arderiu i Riba.
©Francesc Viñas i Faura
Biografia:
FRANCESC VIÑAS FAURA. Professor de Llengua i literatura. Director de l’INS. Arquitecte Manuel Raspall (Cardedeu). Col·laborador de l’AELC. Membre del Consell de redacció de la revista FÒRUM – FEAEC
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com -------