15 anys

PHILIPPE JACCOTTET

 

De vegades les llàgrimes pugen fins als ulls
com des d’una font,
talment boirina damunt els llacs,
un trasbals del dia interior,
una aigua salada per la pena.

La sola gràcia per demanar als déus llunyans,
als déus muts, cecs, absents,
a aquests fugissers,
no fóra que tota llàgrima vessada
damunt d’un rostre proper
fes germinar en la invisible terra
un blat inexhaurible?

 

Les larmes quelquefois montent aux yeux
comme d'une source,
elles sont de la brume sur des lacs,
un trouble du jour intérieur,
une eau que la peine a salée.

La seule grâce à demander aux dieux lointains,
aux dieux muets, aveugles, détournés,
à ces fuyards,
ne serait-elle pas que toute larme répandue
sur le visage proche
dans l'invisible terre fît germer
un blé inépuisable?


(Aquest poema forma part del llibre À la lumière d'hiver, que properament s'editarà en català, traduït per Antoni Clapés)

© de la traducció: Antoni Clapés
www.antoniclapes.com

 

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor.
       Us preguem que llegiu les condicions d'utilització

NAVEGACIÓ

revista.barcelonareview.com -------