CARLES HAC MOR
EL CREMARAN DE VIU EN VIU
doneu-me el dret de pas
com si afamat el poble ben lluny a cops d’unglot hagués esbocinat el pa
negres
centaure arborat
afegim-hi això a l’estampa
van créixer rere el record marcat amb carbó
una fatalitat petita i tan gran
velles per no res tapades
aurèola de semàfors al darrere amb els signes trepitjats
allò escrit és enraonat
LA QÜESTIÓ de la interpretació
no és pas gens clara,
costa de veure-hi el fil,
pertot hi ha enigmes,
i tanmateix el problema
n'és la voluntat de desxifrar,
ja que sense aquesta
tot es fa entenedor.
ENS HI AFIGUREM un reguitzell de preguntes inintel·ligibles, a les quals en Beethoven va responent que sí bo i traient de la capsa de dins l'Arca de Jahvè els ratolins d'or. I els morts tremolen sota terra i damunt les aigües llurs habitants s'escalden i clamen: "Beethoven!, Beethoven!, les columnes del cel trontollen, s'espanten de la teva amenaça!" I durant el cataclisme total i definitiu, hi serà atalaiat un àngel custodi que s'enlairarà de sol ixent amb un manual d'ètica sota el braç!
L’OBSERVACIÓ acurada d’aquella andròmina ens emmenava a la narració d’allò que no podia ser relatat per raons de la contemplació a què ens empenyia la faula implícita en un altre artefacte igual i irreal que no aconseguíem d’explicar-nos.
De tota manera,
per dur a cap
allò que ens havíem proposat,
ens vam entestar
a fer cagarel·la; i de cap de les maneres no ens en vam sortir. O bé, a l’últim, i per no portar a cul tot el que no ens havíem plantejat, se’ns en va anar del cap allò de fer veure que no les teníem totes arran d’haver-nos entaulat de cap i de nou per a una feta i festa no gens previstes. I d’una hora lluny tothom sentia a venir, a la fi, l’hora darrera, el minut postrem de la qual era el que retrunyia més.
I enmig del terrabastall,
la gernació no sabia on
aixoplugar-se.
I tan bon punt va ser acomplerta
la fi del món, tot va tornar a començar com per art de màgia potàgia; fins i tot tornava la fi del món. I en l’endemig, el remolí o xuclador o engolidor còsmic fet avinent per la pseudoapocalipsi apòcrifa havia atès el seu pic de l’estiu, o el seu fred més ínfim, segons com ho vulguem mirar:
no es bellugava res de res enlloc,
bé que un ventet empipador anava eixugant
la roba estesa, tota blanca.
© Carles Hac Mor
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com -------