Joan de la Vega
POÈTICA DE L’EXUMACIÓ
Tot és un parany.
El mateix plany…
De quin pany de felicitat
em parles?
***
L’altre que no ets tu i que s’assembla a una part de tu gairebé parla en nom teu, sinó fos pel seu jo entaforat de tu.
***
La nit és una paraula freda. De tot el que varen dir, no n’has de dir més, no n’has de fer res. Mira’t els estels i pensa com hi arribarem a ser, plegats, flama d’un alè infinit. Un gratacel de quietuds isolades que commogui les nostres arrels, el mateix batec d’aquella set antiga dels nostres pares.
***
M’assec vora un record. Em commou la seva ombra, els seus passadissos capgirats. Escrius sobre aquell instant difós, antuvi reblert de vida. Ara que ets un reflex de tu mateix, que ha crescut negant el temps, sense la certesa de les branques.
***
El teu rostre inconegut em demana definir-me. Si pogués pensar-te amb exactitud, amb totes les llums i ombres recargolant una existència que és alhora despropòsit de la meva, potser el nostre cor renunciaria a l’abstracció.
***
Hem nascut per un somni de ningú. Mentre esperem l’altre, anem teixint-nos d’ingravidesa, de decadència inútil, d’un amor postís que no sap com néixer. Ni parlar.
***
Ens besem en el silenci. Petonegem, d’amagat, el no-res. Ningú ens veu. El carrer és buit. Com les nostres veus. Ens besem i ens anem abocant. I ens omplim de petites llums i bons desitjos. L’amenaça és la monotonia de la carn, l’anhel profund de permanència.
***
Demanem molt poc a la vida. Que segui al nostre costat i ens parli francament a l’oïda, sense embuts. Ni saber-nos una part insignificant d’ella, tampoc, en ruïnes.
***
A poc a poc el paper ens va escrivint, ens sabem lluny dels significats. I continuem escrivint i gargotejant, persistents. Com un joc sinistre. Sense assolir-ne mai la nostre pròpia imatge. Ni cap fill del repòs.
***
Paraula a paraula t’has anat apropant al bell caire d’un principi. Ara calles. I el precipici és la vastitud de tot allò que no diu res, que no ens escolta i roman, a l’aguait, interrogant. Si emmudim com els rius, és per no caure-hi.
***
No és recomanable tornar a enrere, evocar l’anonimat d’una infantesa amb gust de pou. La humanitat avança cap enlloc. Els ulls de la seva ànima són la punta de l’iceberg d’una mort monumental, massificada i cega.
***
Somrius. Et sents part del foc. El personatge principal d’una tragèdia aliena. Però desconeixes ser lladre de captaires, maldestre, rapinyer d’una imaginació sense fons, que tard o d’hora escalfarà el llindar.
***
No ens cercla ni ens apropem a cap abisme. La nostra suor és un mateix abisme que desconfia dels seus òrgans i ho regira tot de cap per avall. Ambdós malmesos, com la canalla que juga amb la llum, encenent i apagant, apagant i encenent l’uniforme discret d’un adult.
***
La febre ens duu més enllà de la malaltia. Dues illes distants d'un oceà fantasmal que s'esborra en arribar a la platja.
***
Pam a pam, sospesem l'entusiasme dels núvols. Sovint, creiem que ens pertanyen com una joguina, una mascota o inclús els familiars perduts. I els anem col·leccionant un a un dins bosses de plàstic, d'un almanac que oblidarem, senzillament, per descuit en alguna estació. Així els núvols de la memòria, els bitllets expedits d'un fum estimat sense retorn.
***
Tot i saber-ho, et deixes dur per una pluja fina de fatalitats insospitades. Et negues com la terra nega el déu que no ha vist mai pondre's.
***
Aquesta nit he oblidat una part de mi. Aquella llum que encenia els mots i els somnis no m'ha reconegut. Trobada rere trobada m'he perdut, en una darrera conversa sense fil.
***
Potser la raó dels malsons no és veure com la vida ens fingeix sinó més aviat com van passant les hores i un alè d’incògnit ens fa restar, sense moure'ns.
***
Quin amor més ridícul, creure’ns immortals! Nedem com els nadons, obstinats en el Pit invisible.
***
El Destí no ens reserva un desenllaç tràgic. Més aviat ens ofereix els millors seients d'un fatal espectacle.
***
Els pobres heretaran la terra. Si abans sobreviuen a l’infern del vi.
***
A la nit tancada t'obres. Com una flor innocent desitjant ser pol·linitzada. Però et dorms. I si dorms és per un bes de lluna. Aquest vespre t'has begut tota sola el plany del sol.
***
Imagina una ciutat qualsevol, no gaire lluny. Ciutat-dormitori. La menyspreable. Un trencaclosques de greix grisosa. Els seus carrers no són carrers, són llits acabats de podar. On alguna peça no encaixa. La més inútil de totes, t'assenyala.
***
Agafes al vol un nom d'ocell. T'hi aferres al seu bec lliure. És l'únic que t' oferirà el veritable camí de la llum.
© Joan de la Vega Ramal
Biografia:
Joan de la Vega (Santa Coloma de Gramenet, 1975) Va dirigir l’editorial La Garúa Libros des de 2004 fins al 2010. És autor de Intihuatana (2002), Ladino (2006), Trilces Trópicos. Poesía emergente en Nicaragua y El Salvador (2006), La montaña efímera (2011) i Una luz que viene de fuera (2012). Alguns dels seus poemes han estat inclosos en Campo Abierto. Antología del poema en prosa en España 1990-2005 (2005), Pájaros raíces, en torno a José Ángel Valente i en revistes com Alhucema, Turia, Piedra del Molino, Vulcane, Paralelo Sur, Nayagua i Letra Internacional.
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com -------