JORDI PÀMIAS. DE LA VIDA INCERTA
per Jordi Valls
“En alliberar-nos de les dolces urpes de Morfeu, una mica abaltits encara, com si duguéssim al front una cinta de teranyines, cal que fem un esforç suprem: posem-nos dempeus o, almenys, asseguem-nos al caire del llit. Obrim i tanquem els ulls unes quantes vegades, amanyaguem les palpebres amb el canell... A poc a poc, el somni s’anirà reconstruint, com la frase d’un infant que amb prou feines confegeix els mots. I quan s’haurà estès davant nostre –com un llençol virolat, ple de figures mesclades absurdament-, començarà el treball de saurí, la tasca delicada i difícil...” L’autor d’aquest text inspirat, ha confegit una de les obres de poesia més sòlides de la nostra literatura, parlo del guissonenc Jordi Pàmias i el llibre del que n’he extret aquest fragment és de “Des de la foscor. Un dietari dels anys 60” Editat per Perifèric edicions. Catarroja, 2007. Fins i tot a la seva prosa de dietari emergeix el poeta, un poeta que de vegades no s’ha acabat d’entendre per culpa, probablement, de la manca de continuïtat i de recursos en els temps de la foscor que Pàmias descriu en el llibre amb una fidelitat desoladora. Aquell noi de Guissona que va fer classes d’Institut a Bellpuig, envoltat de sordidesa, perdut, sense conèixer els camins de la seva tradició literària, sense guies fiables sobre que s’estava coent a la cultura fora de l’àmbit de la pesant dictadura de Franco, a les palpentes anirà descobrint lentament les claus de la seva pròpia cultura, perquè Pàmies és sobretot un home tenaç, amb una gran set de conèixer, i amb una voluntat de ferro. Isidor Cònsul al llibre d’assaig “Llegir i escriure. Papers de crítica literària” ed. La Magrana, Barcelona 1995, destaca, comparant les evolucions poètiques de Lluís Alpera, Jordi Pàmias i Miquel Bauçà, englobats en el mal anomenat “realisme històric”, que Pàmias “...ha bastit un recer poètic que s’asseu sobre tres pilars: el cant a la plenitud de l’amor, la mirada nostàlgica al paradís perdut de la infantesa i l’angoixa davant d’un present d’incerteses carregat d’interrogants existencials”. Limitar l’obra de Pàmias a una poètica concreta, és d’una termeritat intolerable, l’escriptor és un calidoscòpic complexe, i Cònsul així ho va captar. L’essència però de la seva poètica roman en la concreció de l’espai físic, del paisatge i la interpretació descriptiva de la realitat a partir d’una mirada íntima, entranyable i profunda. Jaume Pont ens ho fa observar al pròleg del llibre “La veu de l’àngel” de Jordi Pàmias, editorial Proa. Barcelona, 2008.
“L’habilitat de Pàmias en la composició d’espais interiors és d’una plasticitat colpidora. Els matisos cromàtics, amb recers de penombra i tèrbols clarobscurs, tenyeixen l’atmosfera d’un to decididament melanconiós”. Encara Lluís Calvo ho rebla amb el seu llibre d’assaig “Baules i llenguatges” editorial Tres i Quatre, València, 2010. Calvo retrata a Pàmies en el seu ambient i ens regala aquestes paraules: “Un dels privilegis que Pàmias m’ha atorgat és el de conèixer l’escenari més important de la seva poesia: la casa de Guissona. Les golfes, les cambres, el piano, el rellotge de pèndol, els retrats... Intueixo que els poeta és feliç en l’aïllament que el connecta amb el món, envoltat de llibres i de manuscrits que repassa i retoca amb una infatigable minuciositat, fent versions i variants, canviant l’ordre de les paraules, eliminant expressions que no li fan el pes... El que és habitual en qualsevol escriptor Pàmias ho eleva al cim del control i la reflexió sobre el llenguatge.”
Un altre element definitiu per entendre l’obra de Pàmias és la música, Mozart esdevé una mena d’elevació catàrtica que el porta a un estat de trànsit de la que també ha estat testimoni Lluís Calvo i ens ho deixa per escrit a “Baules i Llenguatges”. “Ell és el poeta sofistica- dament senzill que amb una bata estampada amb flors esdevé apostol de la paraula i predica pels bancals asprosos de la Segarra. Per això la imatge de Pàmias en escoltar Mozart és tan vívida i fefaent com la que ofereixen, amb un punt d’agut sarcasme envers ell mateix, aquests versos: filòsof de secà amb bata florejada,/ em gronxo al balancí, a la sala en penombra.” No és estrany que Pàmias excel·leixi amb el treball formal, llibres essencials com “Flauta del sol” Premi Carles Riba 1978, editat per Proa, Barcelona, 1979. En un pròleg concís de Jaume Vidal i Alcover analitza: “...Pel que fa al decasíl·lab dels altres poemes, és d’un ritme constant: accent en quarta i sisena i de vegades en setena (i som, en aquest cas, davant del decasíl·lab dactílic), sense més variant, cosa que fa potser una mica martellejant la lectura, afegint-s’hi, a més, que el poeta sol tancar en cada vers un període, sintàctic, negant-se –tret de comptades excepcions- a l’encavalcament.” L’obsessió gairebé sobrehumana de Pàmias per la forma, fins assolir una perfecció que no desmereix els esforços dels poetes noucentistes, tal com remarca Calvo i deixà evidenciat Jaume Vidal. La llengua de Pàmias és del tot lúcida, senzilla, però alhora molt rica, concreta i depurada. Si formalment, Pàmias és un compulsiu, els continguts de la seva poesia bé mereixen ser estudiats i ben compresos, l’autor no dóna peu al cripticisme, la lectura atenta acaba explicant el poema i l’essència comunica sense dispersions. L’obra de Pàmias ofereix claredat fins i tot a les ombres on s’ amaga el sentit últim de l’existència. S’ho pregunta tot, perquè tot és un motiu de curiositat, de necessitat de saber. Des de les accions humanes que ens porten a justificar allò injustificable, a les observacions personals del propi autor, sense defugir l’autocrítica. Pàmias fa servir la seva tradició greco-llatina i jueu-cristiana, i no se n’està de prendre els mites, i el territori, com a motiu d’inspiració, és una mena de científic poeta, en el sentit que interroga les darreres causes de l’existència, de l’amor, del pas del temps, dels canvis de vida que ha comportat la modernitat, de Déu, de la ciència, a la bellesa, de la tradició, amb una veu que mostra i assenyala agut la nafra de la vida, la seva lluminositat, la seva autenticitat. El mateix Pere Gimferrer argumenta: “acarat al moll de l’os, a l’espinada de la parla, Jordi Pàmias hi descobreix besllums de l’absolut inefable”. Jordi Pàmias al meu parer, ocupa un espai important de la nostra literatura, jo l’anomeno amb admiració, el nostre Virgili català, el rigor, la senzillesa, la claredat, la lucidesa, són virtuts que pocs poetes destil·len als seus versos i Pàmias ho fa, amb l’elegància de qui ha estat elegit per les muses més eficaces, les de l’esforç diari.
© Jordi Valls
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com -------