15 anys

Ressenyes

  • Price i cia... Diversos autors
  • De l’ofrena al plany (La casa dels avis) Jordi Pàmias
  • L’Hoste de Job: José Cardoso Pires
  • La trama perfecta: Daniel Busquets
  •  

    portadaPRICE i cia...
    Diversos Autors
    Pont del Petroli
    Badalona, 2011

    El 4 d’Abril de 2006 el poeta Jordi Sarsanedas ens deixa el seu darrer poema a la platja de Badalona “ Pont de petroli”: Tu, amb gest eficaç / adreces a l’horitzó / la teva meitat de signe. Sarsanedas va ser un dels integrans de la generació del Price dels poetes de 1970 – acte celebrat el 25 d’abril de 1970 a la sala  Price de Barcelona - potser la primera generació que va parlar amb cert compromís  a través de la poesia per exigir les llibertats arrabassades després de la desfeta. Poetes que veren convocar-nos, com diu mestre Espriu  Per a salvar-vos els mots/ per retornar-vos el nom de cada cosa, un de tants objectiuspendents d’aconseguir en aquells dies.    Amb el primer Price, gairebé després de 40 anys de dictadura, la poesia tornava  de mica en mica a l’escena pública: als teatres, al carrer i altres espais, per a parlar ben alt; com ens apunta el poeta Josep Gual: Deixem-nos de punyetes / i diguem / les coses que ens interessen ara.    I és ara també, en aquests moments diguem-ne “ indignats “ quan se’ns fa més present la canço de Raimon: Quan creus que ja s’acaba / torna a començar. És per aquest i tants motius que hem convocat als poetes, la nostra poesia, per evidenciar amb els mots aquest temps que ens ha tocat sentir. I de la meteixa manera repetir quelcom de proper com són els versos del degà de les lletres badalonines Joan Argenté: Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva.   Heus aquí, doncs, com amb PRICE i CIA hem intentat recollir el foc dels festivals Price i recrear-los una vegada més amb tota l’emotivitat i energia de la paraula dels autors que ens han acompanyat.
        A la fi, deixem navegar entre els vents l’eco dels versos dits en aquest necessari-singular combat.
     Goooooooooooooonnnnnnnnnnnnnnnnnggggggggggggggggggggggg!!!
        En aquest recull trobareu tots els poemes recitats al PRICE I CIA la nit de l’11 de l’11 de 2011 a l’espai Betúlia de Badalona. Els autors participants en el recital i en aquest llibre són: Ferran Aisa, Odile Arqué, Jordi Badiella, Anna Ballbona, Edu Barbero, Xavier Bou, J.Brustenga-Etxauri, Lluís Calvo, J.M.Calleja, Xavier Canals, David Caño, Enric Casasses, David Castillo, PacoFanés, Ferran Fernández, Marçal Font i Espí, Raül Gàlvez, Bel Granya, Carles Hac Mor, Rodolfo del Hoyo, Coloma Lleal, Vicenç Llorca, Núria Martínez-Vernis, Pep Mita, Daniel Montes, Daniel Nomen, Martí Noy, Dionís Orrit, Vinyet Panyella, Josep Pedrals, Paco Pérez, Toni Prat, Joan Puche, Sergi Quiñonero, Primitiva Reverter, Santi Rufas, Àngels J. Sagués, Gerard Sala, Màrius Sampere, Cèlia Sànchez-Mústich, Jaume Sisterna, Valentí Soler, Joan Soler i Amigó, Pau Vadell i Vallbona, Jordi Valls, Gustavo Vega, Blanca Llum Vidal, Joan Vinuesa, Ester Xargay.  Paco Fanés

    Ressenyes

    DE L’OFRENA AL PLANY

    portadaLa casa dels avis
    Jordi Pàmias
    Pagès editors
    Lleida, 2011

      Entre el maig de 1963, al campament de Prado del Rey, i l’agost de 1964, a Guissona, l’escriptor de les terres de ponent Jordi Pàmias va escriure Ofrena de l’hora grisa. Aquest poemari, publicat de manera parcial en altres ocasions, ara ha estat publicat en versió íntegra al primer volum de l’obra poètica de l’autor, i que porta per títol La casa dels avis (Pagès editors).
         El conjunt dels 60 poemes que componen el total d’Ofrena de l’hora grisa ha estat revisat a fons. Tant que fins i tot l’autor ha canviat aquest títol pel definitiu Plany fosc vora la mar. Aquesta obra és pur nèctar, pura destil·lació literària d’una relació amorosa fracassada que va comportar un fort sentiment de culpa per part de l’amant. D’aquí que ve que en un principi l’escriptor vagi sentir la necessitat de fer ofrena dels seus poemes a la noia bruna que el va enamorar i, passats tants anys, ara aquell do s’hagi convertit en un plany de signe elegíac.
         Jordi Pàmias, que ha estat conscient del pes que l’anècdota podia tenir en aquells primers versos, els ha anat treballant diverses vegades sense renunciar mai, però, a l’espontaneïtat inspirada amb què van ser escrits. Eren material sensible en tants sentits. Finalment, i des de maduresa personal i literària s’ha pogut acarar a l’antiga Ofrena de l’hora grisa fins a prendre la via que l’ha dut a Plany fosc vora la mar.
         Sovint m’ha semblat veure la poesia com un poderós atanor que provoca la metamorfosi no només de l’experiència que motiva els poemes sinó també com a agent de transformació del nostre ésser espiritual. És el cas, em sembla, que ha portat Jordi Pàmias a convertir la seva primera ofrena en l’actual elegia, no sense el treball perseverant que comporta buscar, entre tants!, el camí adequat. Així, el temps i la reflexió ha anat assaonant aquell amor de joventut no realitzat, ara convertit en una història ideal i, per tant, i ja fora de l’anècdota, en un amor arquetípic, de lectura universal.
         Diu Jordi Pàmies en el text que encapçala aquest primer volum de la seva obra poètica (de la segona part en parlaré en una altra ocasió) que una forta alenada romàntica recorre aquesta obra. En efecte: és una obra d’un gran lirisme. Però al meu entendre, Plany fosc vora la mar és també una obra cisellada per una contenció sentimental que entronca amb el millor de l’estètica noucentista de Josep Carner o de Marià Manent. Anant una mica més lluny en el temps he trobat ressons d’Ausiàs March, i si anéssim més lluny encara en el nostre entorn cultural, podríem trobar l’eco de la poesia grega. Per exemple: ressonàncies de les cançons i poemes d’amor de Safo, abrandats i ben modelats com una peça d’orfebreria al mateix temps.
         No és incompatible, ans al contrari, resulta del tot harmònica l’expressió poètica d’una altíssima vibració espiritual en l’amor sensual amb una estètica essencialitzada, nua d’oripells ornamentals i treballada amb paraules ben tornejades i tan airoses com les columnes d’un temple grec.
         Plany fosc vora la mar és un poemari que, tal vegada sense proposar-s’ho a causa de la humilitat que dóna una saviesa que ha sabut sumar la vocació amb l’ofici, ha adquirit la categoria de clàssic amb un ingredient imprescindible: l’autenticitat d’un amor visitat en els seus dies aurorals i, per tant, enyorat com el paradís que es va perdre. Aquesta autenticitat alimenta una poètica que parla del més profund de l’ésser humà: el desig de l’Altre i l’Amor que, com un mirall, ens dóna la imatge de la nostra identitat més íntima. Així, com en els vasos comunicants, allà on hi ha escrit tu pot llegir-se jo, i a la inversa, i on l’ofrena i el plany entrellaçats esdevenen unitat. Teresa Costa-Gramunt
           
    Ressenyes 


    portada L’HOSTE DE JOB
    José Cardoso Pires
    El Gall editor
    Pollença, 2011

         L’any 1963, José Cardoso Pires, un dels grans escriptors portuguesos del segle XX, publicava aquest llibre de gran impacte moral i estètic que és L’hoste de Job, la traducció catalana del qual ara ens arriba a través dels bons oficis d’Anna Cortils i sota el segell d’El Gall Editor.
         El Llibre de Job marca una fita en el llarg camí del desenvolupament d’un drama diví, escrivia Carl Gustav Jung al seu llibre Resposta a Job (1952). Drama diví i drama humà, que és la seva contrapartida. Quan aquest capítol de la Bíblia va ser escrit, ja hi havia molts testimonis que havien dibuixat una imatge contradictòria de Javeh, diu Jung. Es percebia una imatge de Javeh dual, que podríem resumir en un Déu bondadós i alhora colèric, i fins i tot cruel. Naturalesa en estat pur, semblava aquell Déu, i com ella amoral, ja que la moralitat prové d’una consciència, i en la naturalesa només són conscients els humans, o això creiem.
         La figura bíblica de Job sembla el sac dels cops d’aquesta dualitat en la qual Déu i Diable semblen confondre’s. És difícil comprendre per quina raó Job va ser ferit i expoliat tantes vegades, com si mai no n’hi hagués prou, d’enviar-li misèries, i Job resistint a la seva humana mesura, que es mostra extraordinària. Des d’un punt de vista simbòlic podem veure en Job l’encarnació de la humanitat tractada amb injustícia aparent, ja que la voluntat de Jahvé és una incògnita. No obstant això, la fe en Jahvé persisteix en el bo de Job.
         Arribats en aquest punt del discurs, imagini’s el lector la terra portuguesa en la mansa figura de Job: terra eixuta i maltractada pels elements, i terra empobrida a causa de la manca de treball a tots nivells. Temporalment, som en la dècada dels anys seixanta del segle passat, en l’anomenda Guerra Freda, i dues figures surten de Cimadas, un petit poble on l’aigua és un bé escàs. L’un, el jove, va a la desesperada recerca de feina, l’altre, el gran, va a la recerca del possible benefici que li atorgaria tenir un fill soldat, una de les escasses sortides professionals en aquesta terra-Job oblida per tots els déus.
         I L’hoste de Job? L’hoste de Job és un estranger, un militar d’una gran potència mundial que podem imaginar, que ocupa la pobra, trista i disortada terra de Job per tal de fer-hi assajos de maquinaria de guerra. Aquesta activitat portarà les seves conseqüències tot mutilant accidentalment el jove Joao Portela, que esdevé el símbol del dolor de Job, i Job ell mateix en tant que víctima innocent de l’arbitrarietat dels esdeveniments.
         La intenció de Javeh de fer-se humà, que va sorgir de la seva topada amb Job, es realitza en la vida i en la passió de Crist, escriu Jung al seu assaig sobre la figura de Job. Salvant les distàncies religiosomitològiques del relat bíblic i la seva interpretació, en el personatge de Joao Portela es realitza la passió de Crist, tot i que no és abandonat pel pare, ja que troba un pare en la figura del vell Aníbal, el company de viatge que l’adopta espiritualment després de la desgracia causada per un artefacte militar.
         Per tots aquests elements argumentals, L’hoste de Job, de José Cardoso Pires, és una novel.la atemporal, exemplar i simbòlica. Una novel.la que converteix l’anècdota en categoria i que té una lectura ben actual. Escrita d’una forma tan commovedora com magistral, L’hoste de Job és un retaule on es manifesta el drama còsmic amb tots els seus personatges, inclosos Déu i Diable. Teresa Costa-Gramunt      

        Ressenyes

    portadaLA TRAMA PERFECTA
    Daniel Busquets
    laBreu edicions
    Barcelona, 2011

    La trama perfecta, de Daniel Busquets(en català, laBreu edicions, 2008; en castellà, Editorial Ómicron, 2010) és un poemari sorprenent, particular, enigmàtic, que aflora i es modela en un teixit consolidat a base d’anys i d’esborrar i corregir. Un llibre coral de caràcter minimalista, gairebé epigramàtic i d’aparença ultralleugera però que, per poc que s'hi poui, denota una atmosfera el·líptica i sintètica, densa, corpòria, amb una ombra que s’allarga i penetra, esquinçant, que fereix. S’hi endevina patiment de veres i un ressorgir, un nedar almenys, tragicomèdia destil·lada en un prisma de miopia clarivident que desemboca en una catarsi crua que, en funció del lector, caldrà cuinar més o menys.
         El tema principal balla en una posada en escena a cavall de l’amor i el dolor (ambdós parts del vici), no l'amor romàntic i tòpic, pamfletari, que se’ns acostuma a vendre sinó experiència vital i sensible, l’existència com un acte amorós que s’enfronta constantment al desafiament de la carn, a la perversió i a la violència, naturals o no, de l’ésser humà i les seves relacions. Llum esbiaixada, calidoscòpica, que prové del fons i floreix en forma de poema. Etiquetar temàticament els poemes, però, resulta insuficient. Hi plana, també, la crítica social, l’halitosi general i aquesta manera tan nostra de fer-nos la vida impossible. Amor amant sobretot, escenes tòrrides i morboses, fetitxisme, sexualitat i onanisme per sobre de gèneres i tendències però que utilitza al servei de la metamorfosi i l’exploració, que cerca i descobreix a través del contacte i l’intercanvi, emprant escenes explícites plenes d’hostes inconcrets que no jutgen. Que habiten el conflicte, el melodrama, l’anticlímax, així com la seva resolució construïda de gemecs, desmemòria, candor, enyorança, celebració.
         Alteritat de personatges, paisatges i accessoris que orbiten en l’univers del poeta. Poemes expressionistes que es despleguen damunt la tela del paper i et piquen l’ullet sense caure en el parany limitador del mostrar directament. Que es mouen a la corda fluixa. Al poeta no sembla interessar-li l’strip-tease sentimental ni punitiu ni el de magistrals verbositats, sinó més aviat anar a allò fondo, allà on s’engendren les emocions, on s’esquerda el cos i s’eixampla l’ànima, substrat magmàtic que segrega de la dermis endins per tal que cadascú se’l pugui fer seu i així recrear-se en la seva indefectible especificitat. Experiència viscuda o imaginada, forma o contingut, estètica sempre (tot és ficció), la diferència és obviar que tot paisatge poètic ens parla des d’un sol dins i fora simultanis. Menys és més, diria el poeta, sempre i quan aquest menys sigui prou ric, elaborat i concís per abastar un pam enllà del més. L’ambició poètica i literària de La trama perfecta resulta evident. Rere la singularitat estilística s'hi endevina un treball, una exigència i un rigor gairebé classista, poemes els quals rere certa aparença de quotidianitat i frescor s’hi intueix molta reescriptura, un polir d’anys (a la solapa del llibre se’ns parla d’onze anys, però és un primer llibre que acumula tota una vida viscuda) per deixar-los a tocar de la seva essència, d’una aparença amb tendència a dolç (que no cursi) però amb regust àcid, molt àcid, musica personal que defineix i muda cada poema en desglaç. Que pretén sotmetre el llenguatge a la seva particularitat i no a l’inrevés, que es condensa i explota per tramar-se en el perfecte gest, precís i bell, perfecció (la del títol) que no deixa de ser, és clar, irònica (“la trama perfecta és l’amor”, subratlla Marc Romera al pròleg en català), palimpsest final que no s’acaba sinó que s’abandona per presentar-se en forma de llibre.
         La trama és complexa, ha paït i sublimat vivències per finalment condensar-ho en una fórmula que va més enllà de l’autor. Els poemes s’articulen en diferents nivells o estrats de lectura que es complementen mitjançant un joc de correspondències que cohesiona i atorga unitat al recull. Tal i com afirma Gabriel Moreno al pròleg en castellà, “en ocasiones, los códigos estan establecidos, pero los desconocemos”. Trobem xamans, arcàngels, obeliscs, vestals, argonautes. Cosmogonia personal barrejada amb diferents personatges i els seus rituals (bestiari d’amants, catàleg de minerals i vegetals, anatomia de la droga i del zenit), que avancen amb guions intrigants de ritme precís i distint (però no excloent) per a cada poema. També un nivell arquetípic i mitològic que treballa de manera subtil, subliminal. Retrats sovint inquietants i sinistres, estranyament familiars. De vegades, fins i tot amb una aparent abjecció i frivolitat provinents, però, d’aquells que se les poden permetre perquè ja contenen en si mateixos, potser en un altre pla, un elevat grau d’empatia.
         Així, la depuració del poema, el constant polir i revisar, resulta la cambra hiperbàrica que fa possible la transformació. I ho fa: allunyant-se de la sonoritat catalana més gastada, buscant una diferència que intenta defugir els plans comuns (personatges com jaguars, tafurs, astronautes o acròbates; paisatges com solts torts, nit a l’inrevés, boscos vestits de camuflatge, etc), a través de la mínima repetició dels mots (escollits després de la passar una dura tria), incorporant paraules i expressions poc o gens usades en la poesia nostrada per tal de permetre l’acolliment del món concret del poeta i, a la vegada, ampliar-lo. Ho fa, com ja avança Marc Romera, “reinventant significats” i a través de la resemantització del llenguatge, incorporant unes imatges suggerents que, tanmateix, no es recreen excessivament en l’ús de la metàfora. Si que és més present l’ús de la metonímia i les expressions de caràcter el·líptic però que moltes vegades resulten ser gairebé literals, fins al punt que en una lectura poc atenta pot donar l’aparença d’abstracció. Ho fa, també, utilitzant l’enumeració i la contraposició, donant per suposat l’espai en blanc i els salts com un element més del llenguatge, disposant un ritme de subtils al·literacions que amalgamen significat i emmarquen els blaus-morats de la polpa macada per fer-ne objecte de contemplació. Disposant el lector en un estat de perplexitat que no sap ben bé on ancorar i que l’acaba conduint al fet històric, germen i puntal del poema. Poema o trama, la prima matèria s’alimenta d’un imaginari personal marca de la casa i no d’una abstracció fàcil i passada de voltes, gratuïta però que “queda bé”. Poema o faula, recreada en una veu poètica honesta que té coses a dir i s’exposa, que juga amb expressions destil·lades en la pròpia carn, d’experiències extremes cosida de desig i nostàlgia. Expressions com “barris de punys closos”, “parpelleigs de tòtems blancs”, “sàtirs i sirenes de terrissa”, “batecs d’ales rosades”, “astronautes amb torxes”.
         La trama és un viatge iniciàtic i de tornada, l’aparició d’un bolet magnífic i verinós (en el bon sentit) en el past de la poesia catalana actual, que es nodreix a sota terra on arrela i ramifica complicitats, una floridura perpetrada en solitud continguda (que pot ressonar a Emily Dickinson però amb el carrer i l’altre com a material d’assaig, en un jo dissolt al pèlag per, finalment, emergir i concretar-se a través de diferents personatges), solitud que permet prendre distància dels altres però també d’un jo excessiu, que filtra la humitat dels cossos i l’asfalt entre llunes, en un aire viciat i viciós, desenfrenat de mirades nocturnes i últimes copes d’una ciutat com Barcelona. La trama perfecta és un catàleg del fet personal i poètic sintetitzat i parit en forma de maleta/llibre/fill. Que aconsegueix albirar una mirada renovada respecte el camí traçat, amb una alquímia pacient, desinteressada, de cargol. Un amalgama constituït per, en paraules de Gabriel Moreno: “desactivar la negatividad passiva, el exhibicionismo confesional, la intimidad falsificada”. És expiatòria, catàrtica i ha vingut per quedar-se. Passa comptes amb ella mateixa i s’absté de capelletes i del comú deixar-se endur pels corrents dominants.
         S'hi fa palès un vast pòsit de lectures i un coneixement de la tradició que actua “de xarxa” per acabar esclatant i “harmonitzar-se en el fet històric” on gira el poema. Una tradició i una intertextualitat que resulten difícils de resseguir pel fet que el poema se les apropia i les difumina fins a fer-les seves, gairebé invisibles: hi batega Homer, hi bull Ausiàs March. Hi reverbera Orient, sobretot en Forma però també en Contingut: el Tao s’hi enyora, un pinzell Zen es fon en el pintar del bambú. Hi ha qui hi veu un treball foixià rere l’elaboració del llenguatge. En qualsevol cas, el punt de partença és excusa per arribar a un altre port llunyà, flamejant, de cera o glaç, com si del procés d’estavellar-se i prendre’n nota el poemari n’hagués brodat la seva condició. Una distància alhora suggerent i evocadora, andrògina, que és la que permet el pas del fet concret a un pla universal. La que permet revisitar-lo. I perdre-s’hi. I trobar-s’hi. I així successivament. Així, la qüestió d’entendre el poema agafa un altre caire, esdevé una vessant d’ocultació assajada, amb vocació d’amplitud que es converteix en punt de partida per al fet poètic, indestriable del fet vital, una mica a la manera dels koans. Un entendre que és apropar-se al misteri, un apropar-se que alhora el vivifica i eixampla. Un misteri que, provingui d’on provingui, només és revelat a condició de ser descobert. Perquè el misteri no s’entén, sinó que cou, persegueix, abrasa i fon per deixar cendres gravitant entre ocells i núvols, folls i il·luminats tots ells. El misteri és perfecte, també. Misteri o amor, la misericòrdia és aquí la nuesa que el poeta ofrena i comparteix per tal que el lector la pugui compartir i fer seva. Un narcisisme que es dóna; el mirall és l’altre (no és casual que hi ressoni Rimbaud). D’aquí que sovint, en poesia, la fascinació no esdevingui tant del fet d'entendre sinó de saber-se/deixar-se/voler-se reconèixer en l’entramat màgic dels espais en blanc, en l’espectre que permet un paisatge de colors i multiplicitat, en allò que les paraules callen i encapsulen.
         Un llibre que atrapa, captiva, convida a tornar. Hom es podrà trobar més o menys a prop de l’estil, de l’actitud estètica, dels temes que basteixen l’obra de l’autor, però és innegable que tracta el lector amb rigor, exigència i intel·ligència des d’una veu pròpia consolidada i un saber fer poètic de primera divisió. A canvi, el premi esdevé vivència de passió sublimada en descoberta, en bellesa, en clímax. La Trama Perfecta és, com afirma Gabriel Moreno, “un guión del que todos formamos parte” i “sin lugar a dudas, una propuesta poética de futuro”. Esperem amb ganes el proper llibre. Ramon Boixeda

    Ressenyes

     

     

     

    Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor.
           Us preguem que llegiu les condicions d'utilització

    NAVEGACIÓ

    revista.barcelonareview.com -------