Laia Noguera i Clofent
Fragments de
Paraules de Joe Ambell
Diu que això és poesia.
Que hi ha diversos nivells de cada cosa.
Poesia cosa bonica cosa que parla que transforma
poesia que remena que remet.
Diu que tant li fot.
Que no hi ha res definitiu.
Poesia que no respon no hi ha resposta poesia com a molt una pregunta.
D’alguna manera, t’enfrontes al no-res. El buit és insofrible. Adonar-te que no ets gran cosa. O sí que ets gran cosa, però no la gran cosa que t’havies destinat a ser. Les coses no són mai com se suposa que haurien de ser. O sigui, que som més aviat una expressió de la buidor. Una certa presència. I, per tant, som múltiples. Com una mena de cosa que passa i canvia i es revela. Un cuquet, un procés, una fulla, un aire, una llavor i etc. I això fa molta por. Però és en aquesta presència que es pot dir que existim. Existir és una paraula vaporosa. Més aviat hauria de ser una paraula vaporosa. Existir no és una cosa marcada per uns límits. És una manera de caure i trencar-se. Només es pot existir fluvialment. No hi ha escapatòria. És impossible aturar o desviar el corrent. Per tant, en el fons t’enfrontes al no-res. Ara mateix. Si no te n’adones abans, ja ho faràs quan et moris. Quin remei. I aleshores què queda? Fer-se el boig. O sigui, llençar-se daltabaix de les pretensions. No hi ha pretensions que valguin. I no hi ha ningú diferent. Per exemple, l’artista no és diferent. No és que hi hagi persones que són artistes i d’altres que no. Tot això són bestieses. Tots som i diem i què vol dir ser artista o no ser artista? Bestieses. Pots dir una cosa mirant per la finestra, tocant-te el nas, fent un gargot, jugant amb el gos, escrivint una frase, sucant el pa amb tomàquet, posant-te els mitjons. La qüestió és no fer: que les coses es facin soles i que tu les acompanyis. Des de tu. Posar-te els mitjons des de tu. És molt important llevar-te un bon dia i posar-te els mitjons des de tu. I caminar, baixar les escales, mocar-te, posar-te les ulleres. Per poder ser tu i no el sòmines que t’havies cregut, segurament cal ser una mica boig, si ser boig significa abdicar els límits per tal que allò que fas emergeixi de dintre teu. Perquè és la teva veu, i no la de ningú altre, la que parla. En cada moment t’enfrontes al no-res, perquè sempre està tot per fer i el procés no s’acaba mai. Fem voltes, hi tornem, fem un pas, ho corregim, ho perdonem, hi insistim, ens buidem una mica, hi tornem, la caguem, anem enrere, fem tard i fem d’hora, ho diem, no s’acaba, les coses no són completades, no hi ha perfecció, el valor és intrínsec, l’amor és intrínsec, i què?, que important que és dir “i què, ja ho faré, no sóc allò que no puc ser”, i escoltar-te el teu ritme i anar al teu ritme i adaptar-te al ritme de la vida i la mort i ser esclau no de la veu de ningú, sinó de la teva veu, ser esclau de la teva llibertat de no ser res i que no t’importi.
ACTE ÚNIC
Hi ha dos plans d’existència: l’escenari, amb Arlequí i Si no és massa suposar, i l’espai d’entre el públic i l’escenari, on hi ha Joan Ponç i el seu seguici.
Foscor.
Lentament, luminescència.
Es perceben unes formes a dalt de l’escenari.
Arlequí.
Arlequí al centre, com un estaquirot.
Arlequí de perfil. De gairell. De genollons.
Arlequí que es pregunta.
En canvi, Si no és massa suposar,
impertèrrit i amb gest aristocràtic,
amb una escombra
remena la brossa.
Arlequí: He vingut de molt lluny. He caminat per dunes, per muntanyes. He percebut el meu esquelet, cada fracció de substància que em sosté.
Si no és massa suposar: Ahà.
Arlequí: Home! He arribat a perdre els nervis, amb tot el munt que transportava. Ja m’ho haurien pogut dir abans, no?
Si no és massa suposar: Aquí no n’hi ha, de dits que assenyalen. Aquí tu t’ho fas tot i, si no, porta.
Arlequí: Home! M’he objectivat en la sang i els planetes i he…
Si no és massa suposar: Sí, home.
Joan ponç, amb la levita carregada de Miralls,
és davant de l’escenari,
d’esquena a Arlequí i Si no és massa suposar.
Joan Ponç: Només puc donar el meu miratge.
Mirall 1: No només.
Mirall 2: Jo sí que sé què és passar fred.
Mirall 1: És possible atansar-s’hi.
Mirall 3: Estic tancat en una casa equivocada.
Mirall 1: No és atansar-s’hi. És permetre.
Mirall 2: Aquí hi fa un fred que t’esqueixa.
Mirall 3: Qui n’és el responsable?
Mirall 1: Obrir.
Mirall 2: És inconcebible el fred que tinc.
Mirall 1: Com un cabdell.
Mirall 2: Tinc més fred que ningú en aquest món.
Mirall 3: I tu què saps?
Joan ponç s’espolsa els Miralls,
que no es precipiten a terra,
sinó que es dissolen al voltant del seu cap.
Joan Ponç (al públic): M’he quedat a la riba. Des d’aquí ho veig molt bé. La figura garlaire, l’encimat, el savi pescador, la sargantana amagada i el gall. Al fons sempre hi ha un temple, això és inevitable. De vegades m’hi arribo i allibero a poc a poc aquesta lletania de lletres sense solta. No sé fer-ho millor, però ja m’està bé. No és que em conformi amb poca cosa, és que no en sé més. N’érem quatre, a conèixer el llac. Sabíem les paraules adequades: “La muntanya amb cap d’ocell! La muntanya amb cap d’ocell! Oh, l’ocell, el bec, la lluna! Oh, la nit com un ullàs esbatanat!”. I així. Però no vam arribar a travessar el mirall, perquè el mirall érem nosaltres. N’érem quatre i n’érem un o dos o tres. Em quedo a la riba. Tant me fa. Però no és que em conformi amb poca cosa, de debò. És que realment no en sé més.
Entra Estranya i s’asseu als peus de Joan Ponç.
Estranya (a Joan Ponç): Déu: “Hi ha una flor. A dintre, un insecte. Unes passes enllà, una vaca i un vedell. Caminen de costat. La vaca s’acosta a la flor, se la menja.”
Joan Ponç (al públic): Que sabíem on anàvem i teníem les paraules adequades. “El poble és de vidre, no hi entris, no hi vagis, hi ha un arbre i un gat que s’ho mira. Som quatre a fugir o a tornar i una mà que ha pescat no se sap d’on sortia.” Ho diré. “Una lluna, dues llunes, dues llunes enllaçades. El pinyol dels astres reverberat en cada cosa. Mira com es mouen les aigües! No es mouen, no es mouen! No es mouen: hi ha un home que sura, hi ha un home, un follet entregirat que ha perdut el capell.” Estava completament despentinat, una cosa embullada del tot. No sabia ben bé què passaria. Però és veritat que recordàvem les paraules: “Oh, llunes! Oh, magnesi! Oh, circumfusa muntanya d’ocell!”. Exactament això.
A l’escenari.
Arlequí: Aviam, tornem-hi, si us plau. Estic cansadíssim. Fa molt de temps que camino i això comença a ser insuportable.
Si no és massa suposar: No t’ho he demanat pas jo, que caminis.
Arlequí: Però he arribat a algun lloc o no? On sóc?
Si no és massa suposar: Ui, el senyoret.
Arlequí: Home! S’hi pot dormir, com a mínim?
Si no és massa suposar: Que no en tens prou, de dormir?
Arlequí: Fa mesos que no dormo en condicions!
Si no és massa suposar: Sí, home.
Davant de l’escenari.
Joan Ponç (al públic): Que sabíem on anàvem i teníem les paraules adequades. “El desert és un procés!”, cantàvem. No sé d’on veníem. Després m’he quedat a la riba, però de vegades me’n torno al temple a proferir coses d’aquestes: “Endavant! Escolto!”. I em quedo estès a terra. Després em desperto que no sé què ha passat.
Estranya (a Joan Ponç): Finestres. Finestres des de casa. A través de les finestres veig l’altre, l’assassí, la crueltat. No és un ull que mira: un ull que escup. Mentrestant, vaig vestit amb una mica de robeta i estic corrent, encara que no ho sembli. M’aguanto el cap perquè no em caigui. El barret és més gran que les mans. Les mans són més grans que les sabates. Les sabates són més grans que el meu cap. Al lloc on hi hauria d’haver el cor, el que hi ha és un forat. El forat és una finestra. S’hi veu un perfil de muntanyes. Hi ha un arbre, al fons, i una figura. Sóc jo que corro, i aleshores m’adono que el cap se’m destarota. He perdut el barret, però m’hi poso un paraigües. He plantat les llavors i tinc tants ulls que no em suporto i em desplaço cap a fora. Ja no puc dir més que sóc jo. Ja no sóc jo. A la finestra hi he vist moltes més coses.
Joan Ponç (a Estranya): No ho sé, jo remava...
Entren Fanafafa i Veribú
i comencen a fer-se rots i pets i coses
al voltant de Joan Ponç.
Joan Ponç: Ep!, què passa? Una altra vegada igual? Ei, tu, el de davant, es pot saber què feu, ara?
Fanafafa: Que què dius, que què sé jo, que què?
Veribú: Que què, que què?
Fanafafa: Que callis, que ha dit “el de davant”, que sóc jo, el de davant. Ho! Ho! Doncs mira: el gall i la galla gallegen.
Veribú: Et mataré! Ja ho veuràs, que et mataré i et faré a miques i a bocins i ja ho veuràs, fastigós!
Fanafafa: Fa què?
Veribú (fa elis elis a Fanafafa i després es dirigeixa Joan Ponç): Ei, Ponç! Mira què faig!
Fanafafa: Faldilles, facetes, factures, favors, fadrinetes…
Veribú (a Joan Ponç): Ponç!
Fanafafa: …facsímils, favetes, falcons, falangistes…
Veribú (a Joan Ponç): Ponç! Que no em sents?
Joan Ponç (a Estranya): Jo remava i de sobte la barca trabuca. Vaig caure a l’aigua. Aleshores em va contestar que tot el desert m’esperava.
Fanafafa: …faunes, fatxendes, fanals, fanafafes…
Veribú (a Fanafafa): Ets un merda seca.
Fanafafa: Merda seca tu, fantasma.
Veribú (fa elis elis a Fanafafa, però s’embolica i se li escapa una cosa lletjota): Cago’m!
Joan Ponç (a Estranya): No penses de vegades que ets una bèstia i que, per molt que t’hi esforcis, és impossible posar-hi remei? Tenen unes ales molt dures i unes banyes molt gruixudes. O sigui, que no et fan ni mica de gràcia, però no pots fer veure que no hi són. Has d’acceptar qui t’habita.
Veribú: Ecs!
Fanafafa (a Veribú): Què has fet ara?
Veribú (a Fanafafa): No ho acabo de tenir clar.
Joan Ponç (a Estranya): És la teva família. Els portes a sobre.
Veribú: Quin merder.
Joan Ponç (a Estranya): O a dintre.
Fanafafa (a Veribú): Ho! Ho! Quin fàstic, nen!
Joan Ponç (a Estranya): Oi?
Veribú (a Fanafafa): Tu calla.
Joan Ponç, Estranya, Fanafafa i Veribú es queden petrificats.
Arlequí: I què més!
Si no és massa suposar: Aviam, senyoret. Quin és el problema?
Arlequí: Que no hi ha dret.
Si no és massa suposar: Que què?
Arlequí: Que aquí un s’hi esforça i mira com el tracten.
Si no és massa suposar: Aviam, que ho entengui. A què t’has esforçat, senyoret?
Arlequí: Que no em diguis senyoret. A caminar.
Si no és massa suposar: Ahà.
Arlequí: Per deserts i muntanyes i oceans i glaceres. I ara arribo aquí i em tracten com si el que he fet no valgués per res.
Si no és massa suposar: No t’ho havia demanat pas jo, que caminessis.
Arlequí: Però he arribat a algun lloc o no?
Fanafafai Veribú toquen el dos.
Estranya s’aixeca i s’estarrufa.
Joan Ponç passeja i ella el segueix.
Joan Ponç: Veig les màscares. Capes i capes de màscares sedimentades. Fòssils, rèptils. Som moltes bèsties alhora. Transportes una enorme cornamenta que no t’hi deixa veure i unes ales tan raquítiques que no s’hi pot volar.
Estranya: Per exemple?
Joan Ponç: El cap per una banda i el cos per l’altra. O bé quatre ulls: un a dalt, un a l’esquerra, un a la dreta i un a baix. I un altre al centre del cor.
Estranya: Animals?
Joan Ponç: Mamelles, paps, unglots, ullals, escates, banyam.
Estranya: I l’art?
Joan Ponç: L’art és parir i desenganxar-te’n.
Irromp davant de l’escenari Un ésser estrambòtic.
(Estranya s’esvera i guilla.)
Espiritrompa, escates, antenes, ullals.
Fa coses. Remena la cua. S’ajeu.
Mou les orelles, s’incorpora. Fa coses.
Corre, cau i es rebolca.
Entra Una éssera estrambòtica.
Nas, cosa que xucla, ventre, dit, cua.
Ensuma Un ésser estrambòtic, que es posa de quatre grapes i treu la llengua.
Joan Ponç (al públic): De vegades me n’adono: és com la pluja. Una cosa que cau. És agradable adonar-te que hi ets. (Ensenya el palmell de la mà al públic.) Imagina’t la mà. Imagina’t un dit de la mà. Imagina’t que tu ets aquest dit. Et mous en el palmell i et penses que ets tu sol i que el palmell és només l’escenari. Ha! (Fa botifarra.)
Un ésser estrambòtic es posa a furgar a terra.
Una éssera estrambòtica badalla i es grata.
Joan Ponç (al públic): Visc amb tota aquesta cosa i no ho entenc. No en tinc ni idea. Que aquí dintre, que em penso, que noto, que vull, que no sé, que és com si m’hi anés la vida i no sé ni si té sentit o què.
Entren Més éssers estrambòtics i Més i més éssers estrambòtics,
que envaeixen Joan Ponç.
Joan Ponç queda colgat.
Veu de Joan Ponç: És la porta per on entren els miralls. Se t’instal·len a la carn i els ossos i t’observes i et confons. Però tu ets un mirall a l’inrevés. Tot el que hi ha a dintre es repeteix a l’exterior.
A l’escenari.
Arlequí: Amem, entenguem-nos!
Si no és massa suposar: Si jo ho entenc ferpectament.
Arlequí: Ah, sí?
Si no és massa suposar: Ets tu que no ho entens, senyoret.
Arlequí: Que no em diguis senyoret. Doncs a veure si m’ho expliques.
Si no és massa suposar: Que no en tens ni idea, senyoret.
Arlequí: Que no em diguis senyoret. O sigui que no entenc ni idea.
Si no és massa suposar: No. Que dius que has caminat, que bla bla bla i que muntanyes i deserts i oceans i bla bla bla i que fa mesos que no dormo i que daixonses i dallò.
Arlequí: Més o menys.
Si no és massa suposar: Doncs sàpigues que fa anys que no t’has mogut d’aquí mateix.
Arlequí: Que què?
Si no és massa suposar: Clapant com un dallonses, senyoret!
Foscor sobtada a l’escenari.
Els Éssers estrambòtics se’n foten. S’aixequen i diuen adéu a Joan Ponç.
Joan Ponç es queda estès a terra. Parla com si estigués dormint.
Joan Ponç: Les mans són buides. És buit el camí. És buit el solar edificable. És buit tot el que hi ha dintre meu. Hi ha una porta. La segueixo cap dins. L’he oberta a poc a poc. Se m’ha obert perquè l’he vista i li he aplicat una lleugera pressió. La porta ja hi era i jo hi he passat a través. (Pausa.) He vist una casa, una casa immesurable, la casa, la que tinc, la que sóc, la del meu nom. La porta s’ha obert amb una lleugera pressió. (Pausa.) Una porta que s’obre. Una casa. Un jardí. Un jardí i una font. No una font: la font. A dintre què hi ha? No hi ha peixos. No hi ha res. No hi ha l’aigua. L’aigua, on és? No hi ha res. Tot això no existeix. (Pausa.) He tingut por d’anar-me’n. Si me n’anava, no podia saber com tornaria, si tornaria viu o mort, no en tenia ni idea. Les conseqüències de ser jo, quines són?
Arlequí primaveral |
S’ajup i recull un angelet. |
Somriu embadalidament. “Oh!”. |
Tall. |
El nas enorme de Barratxú. |
El peu enorme de Barratxú. |
El dit enorme de Barratxú s’acosta al diminut Arlequí. |
La suor del front d’Arlequí. |
Buit. |
Tall. |
El desert. La muntanya al fons de tot. |
En Joe és al cim. |
Nobody assenteix. “Viure és obrir les comportes de dintre.” |
El seu cor ho engola tot. |
|
© Laia Noguera i Clofent
Biografia:
Laia Noguera i Clofent (Calella, 1983) ha publicat els llibres de poesia L’oscultor (premi Amadeu Oller 2002,
ex-aequo, publicat per Galerada el 2002), Fuga evasió (premi Recvll 2003, publicat per Pagès Editors el 2004), Incendi (Cafè Central, 2005), No et puc dir res (premi Martí Dot 2006, publicat per Viena el 2007), Els llops (La Garúa, 2009; escrit a sis mans amb Esteve Plantada i Joan Duran), Triomf (premi Miquel de Palol 2009, publicat per Columna), L’U (Arola Editors, 2010; amb fotografies de Fiona Morrison), Parets (Edicions 96, 2011), Caure (premi Ausiàs March 2011, publicat per Edicions 62) i Rius soterrats (Petjades d’Art/edicions, Estudi d’Art Jordi Aligué · Anna Bellvehí, 2011; llibre d’artista amb gravats de deu pintors). També ha publicat l’adaptació teatral (feta juntament amb Albert Mestres) de la Disputa de l’ase, d’Anselm Turmeda (ReMa 12, 2009). Diversos poemes seus han estat traduïts al basc, l’amazic, el portuguès, l’occità, el francès, l’italià, l’anglès i el castellà.
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com -------