Flavia Company
TORNAR-HI
Arribem a Barcelona després d’un viatge llarg, potser massa. Mesos. El temps és com una mena d’antiga ferida que dóna fiblades quan se la tiba en excés.
Al principi busco pis als diaris però, sobretot, a la cara dels coneguts. Penso: segur que té una habitació, un estudi, el pis heretat de l’àvia. Un sofà. Pels primers dies. I no m’equivoco. L’espai sobrer es porta a la cara. És com una cicatriu ben dissimulada.
No m’equivoco, però no serveix de res. Pregunto i em responen amb evasives. Se senten, suposo, com amos del cuirassat Potemkin i fan l’Eisenstein donant ordres a la seva pel·lícula. I jo puc fer d’actriu una estona, però fingir no és pas la meva millor habilitat. En tinc d’altres, com per exemple buscar un lloc on caure morta, com es diu vulgarment.
A mi la vulgaritat m’interessa. De la vulgaritat s’aprèn, com també d’observar la gent que dirigeix la seva pel·lícula i que no vol que hi surti ningú imprevist. Si apareixes a un fotograma de manera impensada et diuen, fuig, fuig, que no ho veus que ho fas tot malbé, amb la teva presència?
No m’agrada fer d’actriu i encara menys d’script: Allò de memoritzar on és cada cosa i després deixar-la o posar-la exactament igual a com era abans. Deu graus a la dreta, al segon prestatge, a dos pams sobre terra.
He dormit sota els ponts i sobre els bancs. O he pensat que ho feia. O he volgut creure-ho. Em passava segurament com als que són a la presó: deuen somniar que dormen al carrer.
He vist cases de sostres ben alts. Sostres sota els que hi cabrien tres famílies, una a sobre de l’altra, i sota els quals, en canvi, només hi viu una de sola, allà al fons, tocant de peus a terra i amb el cel ben lluny.
He vist de tot: he anat al zoològic. Vaig fer fotos dels animals que més em cridaven l’atenció. Voltors, hipopòtams, papagais, iguanes, gaseles, formiguers gegants. El formiguer gegant és un mamífer, el nom científic del qual és Myrmecophaga tridactyla; pot viure fins a 26 anys en captivitat i el meu oncle Ignasi en va tenir un a casa durant alguns anys. Però això ja són figues d’un altre paner. O no.
Hi vaig anar amb la meva dona, al zoo, i ella es va instal·lar al fossat dels lleons. Li vaig dir, carinyo, aquí no hauràs de fer l’script ni tampoc no hauràs d’actuar.
Vaig a buscar-la cada dia, de bon matí: anem a la feina, a comprar si ens cal, fins i tot al cinema –quina feliç paradoxa- i després tornem al fossat. Moltes nits dormo amb ella, si no he de sortir a escriure o a llegir.
Els visitants ens llencen coses per menjar i, molt de tant en tant, diners. Pocs.
Els lleons no s’ocupen de nosaltres. Ens mostren una salvatge indiferència. Nosaltres, en canvi, els hem posat noms, Sam, Gunila, Trevor.
Això només serà unes setmanes. Després, com els altres, trobarem un lloc on dipositarem els nostres cossos i coses i farem el menjar i dormirem i tindrem taules i paelles i potser fills, que primer no ens deixaran dormir i després tampoc, i ja estarà tot en ordre fins al final, hi haurem tornat, the end.
Publicat a la revista TimeOut
Biografia:
Flavia Company Navau (Buenos Aires,1963). Escriptora, periodista, traductora, crítica literària i gestora cultural. Llicenciada en Filologia Hispànica per la Universitat Autònoma de Barcelona (1986). Imparteix cursos de novel·la i conte a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i cultiva l'assaig, el conte, la prosa poètica i la novel·la. Ha publicat les novel·les Querida Nélida (1988), Fuga y contrapuntos (1989), Círculos en acíbar (1992), Llum de gel(1996), Saurios en el asfalto (1997), Ni tu, ni jo, ni ningú (premi Documenta 1997), Dame Placer (1999, obra traduïda al portuguès, francès i holandès), Melalcor (2000), Negoci rodó (2005), La mitad sombría (2006, obra traduïda al portuguès) i L'illa de l'última veritat (traduïda al castellà, italià, alemany i anglès). També ha publicat contes -Viatges subterranis (1993), Hijas y padres (1999), Género de punto (2002), Con la soga al cuello (2009, obra traduïda al portuguès)- així com el recull d'articles Trastornos literarios (2002) i obres de narrativa adreçada a infants, com ara El llibre màgic (2001), l'Illa animal (2002), El missatge secret (2004), L'espai desconegut (2006) i Estels Vermells (2008). Obtingué el Premi Documenta (1997) amb Ni tu, ni jo, ni ningú. Com a traductora de literatura catalana, anglesa i italiana, ha traduït les obres de Robert Saldrigas, Michael Cunningham, Linda Yablonsky, Ana Castillo, Susa Power, Fleur Jaeggy, Luigi Malerba, Natalia Guinzburg, Furio Colombo, J.P. Hodin i Italo Svevo. Ha col·laborat amb La Vanguardia, Diario 16, Avui i El Periódico de Catalunya (on col·labora en l'actualitat) i amb la Revista de Libros i Quimera. Dirigí i presentà el programa de televisió B 360º i coordinà el programa És@bcn, a Barcelona Televisió. És patrona de iot i escriu un blog: www.fcompany.blogspot.co
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com -------