15 anys

Joan Tudela

LA SEGONA MORT DEL SENYOR ESTEVE

A mi m’agrada que les històries acabin bé. Tant és així que de petita, quan una història no acabava bé, m’imaginava un final diferent, que era sempre, és clar, un final feliç. A l’hora d’escoltar o de llegir contes infantils, cap problema: acabaven bé sense cap esforç per part meva. Amb les telesèries ja m’hi havia d’esforçar una mica més. Jo sabia que tant el protagonista de El fugitivo com el de El Santo acabaven sortint-se’n al final de cada episodi, però no sabia com i cada setmana m’havia d’imaginar el final de l’aventura en blanc i negre de l’un i de l’altre, perquè a casa em deixaven veure aquestes telesèries, però només fins a l’hora d’anar a dormir, que era invariablement una mica abans d’acabar l’episodi. Però quan més havia d’esforçar-me, perquè era com nedar contra corrent, era quan anava a un dels cinemes del meu barri i no m’agradava el final de la pel·lícula o –cosa encara pitjor– no m’agradava el final de cap de les dues pel·lícules que hi feien aleshores pel preu d’una. Llavors havia de lluitar per fer fora del meu cap el final que havia vist i substituir-lo per un final feliç. Un dels que em va quedar més bé va ser el meu final feliç de Rebelión a bordo. Però tot ve un moment que s’acaba. Els feliços seixanta de la meva infantesa feliç van passar a la història. I jo vaig oblidar-me dels finals feliços.

Fins que l’altre dia, a Arbúcies, mentre respirava jo l’aire net del Montseny, el passat, que és el destí, va assaltar-me de cop i volta amb una història de finals tristos i finals feliços. Quaranta anys després, però, ja no es tractava d’un afer personal i gairebé íntim, sinó d’un assumpte del màxim interès públic. “Els que cerquen la veritat mereixen el càstig de trobar-la”: són paraules de Santiago Rusiñol, de l’últim llibre que va escriure i publicar, Màximes i mals pensaments (1927). Però jo no cercava la veritat que vaig acabar trobant, sinó una altra veritat, molt més modesta: amb motiu del vuitantè aniversari de la publicació d’aquest llibre d’aforismes de Santiago Rusiñol, estudiava jo la relació del nostre gran escriptor i pintor modernista amb la vila d’Arbúcies, que va ser molt intensa, i que no és tan coneguda com la que va mantenir amb Barcelona i amb París i amb Sitges o fins i tot amb Granada –on va començar a pintar jardins– o amb Aranjuez –on va morir al peu del pinzell. Potser els que cerquen una veritat mereixen el premi de trobar-ne una altra. Sigui com sigui, això és ben bé el que m’ha passat a mi.

En dono gràcies a qui correspongui; als atzars de la vida, suposo. Per algú com jo, que sóc professora d’una cosa que es diu Teoria de la Literatura –que la gent no sap ben bé què és, però que fa un cert respecte– d’una facultat que du el nom de Filosofia i Lletres d’un lloc anomenat Universitat, trobar el que he trobat és ben bé com guanyar la grossa a la rifa de Nadal. Alguns col·legues ja m’ho han dit: Mercè, t’ha tocat la loteria! El fet és que a Arbúcies hi he trobat un manuscrit inèdit de Santiago Rusiñol, datat l’any 1927, en què l’autor substitueix el final de L’auca del senyor Esteve per un final diferent. Un final feliç! Més ben dit, un final encara més feliç. Es veu que, vint anys després de la publicació de la novel·la i deu anys després de l’estrena de l’obra teatral, Santiago Rusiñol va sentir la necessitat d’imaginar un final diferent de L’auca del senyor Esteve. I ho va fer, com veurem tot seguit, amb l’aparició en escena, a última hora, d’un personatge inesperat. En Ramonet –l’artista fill de botiguer, nét de botiguer i besnét de botiguer– no és fill únic, sinó que té un germà bessó, un nou Estevet, sortosament botiguer vocacional.

Mantinc la teoria que, en aquest nou final de L’auca del senyor Esteve, Santiago Rusiñol hi va introduir un contingut d’inspiració autobiogràfica (és sabut que, de continguts d’aquesta mena, L’auca del senyor Esteve n’és plena). Efectivament, si don Santiago Rusiñol va poder consagrar la seva vida a l’art per l’art i a la bohèmia daurada va ser perquè els avantpassats havien acumulat un gran patrimoni familiar, sí, però va ser també perquè el seu germà, don Albert Rusiñol, que no era l’hereu, perquè era un any més jove que ell, es va avenir a fer-se càrrec dels negocis de la família. I a tots dos els va anar la mar de bé. L’un va triomfar com a pintor i escriptor i l’altre va triomfar com a fabricant i polític.

Abans de donar, finalment, la paraula a Santiago Rusiñol, vull dir que és per a mi un goig el fet de poder oferir la notícia del final definitiu de L’auca del senyor Esteve en una tribuna tan entranyable com és la revista de la nostra Facultat de Filosofia i Lletres. És per això, per la familiaritat que tinc amb aquesta tribuna, que m’he permès de donar un to personal a aquesta presentació del final definitiu de l’obra més famosa de Santiago Rusiñol. Final que, per cert, no té títol. El que jo hi he posat, La segona mort del senyor Esteve, val per a aquesta presentació, però no servirà quan les edicions futures de L’auca del senyor Esteve incorporin el final definitiu de l’obra. I ara sí: com diria el senyor Esteve, siguem pràctics, no parlem tant i anem al gra.

Deixa’m dir, Ramonet, ara que encara hi sóc a temps. Noi... jo em moro! El que t’he de dir és que jo he treballat molt. Tot el comerç de la Ribera ho sap. No trobaràs ningú a Barcelona que pugui dir que ton pare, el senyor Esteve, ha fet el dropo. Ara que me’n vaig, puc dir que no he fet res més que treballar. No he viscut. No sé què és viure. He passat. Només he passat. No he sigut jove, no m’he divertit. Tot el meu món ha estat l’aparador i els prestatges de la Puntual, el tracte amb les parroquianes des de darrere el taulell, els llibres amb l’Haberi el Debe. He sigut un botiguer que he trobat una casa feta i que l’ha seguida i l’ha feta prosperar, perquè després vingués un altre, tu, i l’anés cuidant com jo l’he cuidada, però ja sé que tu la deixaràs!
No, pare, faré allò que vostè em digui!
Tu, Ramonet, així que jo no hi sigui, deixaràs la botiga. La merceria t’ensopeix. Seràs escultor, però perquè jo pagaré el marbre! Potser no desitjo que ho sies, d’escultor, però sé que ho seràs. Escolta’m, doncs, Ramonet. “Adoni’s del meu sacrifici”, em recordo que em vas dir un dia, quan vas deixar de banda això que en dius l’art, i me n’he adonat i per això parlo. Adona’t tu del meu sacrifici, ara et vull dir jo. Adona’t sempre que has tingut un pare que ha anat fent diners, perquè tu en puguis tenir; que no s’ha mogut del niu, perquè tu puguis volar. Que la teva mare, la Tomasa, aquí present, i jo no hem viscut, perquè tu visquis. Recorda-te’n. I ara ajudeu-me a aixecar-me del llit i a anar a la botiga. Que sí! Que vull anar a la botiga! Me’n vull despedir.

Ja sabeu, Esteve, que nosaltres, les Maries, les vostres cosines, sempre hem estat dones de conducta.
Mai no ho he dubtat. Però ara vull dir adéu a aquests prestatges, a aquest taulell, a aquest aparador... Qui és aquest noi que us acompanya? Si és clavat al meu fill... Oi, Ramonet? Oi, Tomasa? El que més greu em sap de morir-me és perdre el seny.
No heu perdut el seny. És clavat al vostre fill, perquè és fill vostre. Es diu Estevet. El dia del naixement, la llevadora va ser la primera sorpresa en veure que, en comptes d’un hereu, n’hi havia dos. Vam pensar, la llevadora i nosaltres, que seria un daltabaix a la Puntual. Així és que ens en vam quedar un dels dos, el vam batejar i l’hem pujat com a home de conducta, sense amagar-li la veritat. El fet és que l’Estevet es deleix per fer de botiguer, en Ramonet vol fer d’artista i la Puntual necessita un nou Esteve. És, doncs, el moment de presentar l’Estevet a la família. Digues alguna cosa, Estevet.
Pare! Mare! Germà!
Digues alguna cosa més, home.
Tinc una ideia!
Tu també, fill meu... Ara que creia que em podia morir tranquil.
Però és una ideia comercial.
Ara t’escolto.
A la Puntual s’hi ha de treballar amb la mateixa prudència de sempre.
No hi puc estar més d’acord.
Però amb alguna millora.
Si és una millora prudent...
Cal tornar a pintar la Puntual. Que tornin a brillar totes les lletres que diuen CASA FUNDADA EL 1830.
Molt bé, noi! Si totes les ideies que tens són així de prudents, anirem bé.
Tinc encara una altra ideia: obrir una segona botiga al carrer de Petrixol, que no serà del gremi de la merceria.
Malament rai! I de quin gremi serà?
Del gremi de l’art.
Ai, Mare de Déu! M’hauria d’haver mort fa mitja hora! En comptes d’un fill artista, ara en tinc dos.
No, pare, jo vull ser botiguer; però si tenim dues botigues de dos gremis diferents farem més calaix.
Però una botiga d’art, què és?
Una cosa nova: els artistes hi exposen els seus quadres i les seves escultures i la gent compra les obres per tenir-les a casa o al despatx. Es pot fer molt de calaix. I no cal dir que un dels artistes principals de la casa serà el meu germà. Ell que faci art i jo faré diners.
Mai no hauria dit que el comerç i l’art poguessin viure tan ben avinguts. Tota la meva vida ha estat com l’aigua tèbia d’un bany maria, sense cap sorpresa i cap emoció i, a última hora, tot són sorpreses i emocions. Moro content!

Biografia:

Tudela Joan Tudela, Barcelona, 1954. És llicenciat en Ciència de la Informació, secció periodisme, per la Universitat Autònoma de Barcelona. També ha fet el primer cicle d’Història a la mateixa universitat. Dedica una intensa activitat a l’ensenyament de la llengua catalana i a la formació en diverses matèries professionals, generalment vinculades a l’escriptura. Ha guanyat diversos premis de periodisme entre els quals destaquen el Premi Ciutat de Barcelona 1985, i el Premi Gaziel, també el 1985. Ha col·laborat en diversos mitjans com ara Mundo Diario, Grama, El Món, Era, Sud, Avui, Diari de Barcelona, el Periòdico, Mes Coloma, Revista de Llengua i Dret, Info Mitjorn i lamalla.cat. Va ser cap d’informatius de Ràdio Gramenet i redactor de l’àrea d’informatius i guionista de documentals a TVE de Catalunya. Ha publicat El futur del català: una radiografia sociolingüística, El català a l’Administració de la Generalitat, L’ús de la llengua catalana a les empreses de Catalunya, Sant Roc, del llibre d’aforismes En poques paraules, Llengua i comunicació, amb León Benelbas i Xavier Garcia Unió de Pagesos, el sindicat del camp, i amb Daniel Romaní Gent de mar.

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització

NAVEGACIÓ

revista.barcelonareview.com -------