dossier

UNS QUANTS TEXTOS D’AGUSTÍ BARTRA

 

De L’evangeli del vent (1956)

ARGELERS (Escolteu-ne la versió de labatzuca (mp3) )

A la sorra va néixer el meu cant de vidència.
Vora l’antiga mar, entre adormits,
s’alçà
el guerrer de l’espiga, l’atlant verd de mon ànima.
Pur en la soledat del vent i les gavines,
s’alçà com aquells arbres on el cel i els déus viuen,
on els aires somien en l’ocell sense pes,
on l’aigua va esborrant els seus braços de neu.
Tu sols eres el fill del cant, el qui segueix,
el blau genet de boira dalt de l’aire terrible.
En la nit dels cent mil penjaves, invisible,
del muscle de la pàtria talment un branc de liles...
Oh, l’aurora en els mots i el zenit en la imatge!

divide

D’Els himnes (1974)

5

Fulla sobre fulla, pensament sobre pensament, escuma sobre escuma, imatge sobre imatge i mà sobre mà, he tractat de fundar l'ordre de la torre tranquil·la en el territori de la concòrdia de la terra i la llavor, mentre l'au de foc dialoga amb la garba. I la llum em besà de ple a la boca, i vaig donar a l'aire els meus ulls i el meu murmuri a l'abella. I aleshores, calmada, la meva ànima nua es passejà sota la pluja, mentre la submissió de les bèsties davallava dels talussos no tocats per la lluna eixorca. Vaig posar-me la màscara de trèvol de la nit, per murmurar a l'olivera la cançó de la llibertat de l'home. El misteri és tan fort com el cor del gira-sol. Ara només tinc una herència de mans, vora la nansa del càntir.
―Sí.

divide



De L’home auroral (1977)

 

III

No acataràs les lleis que no vinguin del bri o de la mà
del sol.

No diràs la paraula que no sigui tan lliure com el vent
sobre el mar
que no plora els seus déus.

No negaràs el somni que ofrena tot son cos al desig
de l’aurora,
quan l’ala de l’ocell acomiada les estrelles.

No acceptaràs el vent que no ha voltat entorn de l’espi-
ga que calla i pesa,
en la nit de les messes nades per al diàleg que obriran
en la llum.

No trairàs l’infant que dorm en la teva ànima i es
desperta en el cant.

No execraràs el sí que hi ha en el nu total.

No lligaràs ta sang davant les caravanes carregades de
besos que travessen les portes de l’arc iris.

No inventaràs en el fum que es desfà, sinó en l’arrel
profunda.

No cercaràs la llum que no pot envoltar una estàtua
viva o les herbes plurals.

No salvaràs les ombres que assetgen amb llimacs la
gran sina que raja.

divide

Dos fragments de L’hivern plora gebre damunt el gerani (1984)

I

Lena (Despertant-se.): He fet una becaina. I tu també, oi, “Puc”? (Amanyaga el gosset.) Quines orelles més llargues i sedoses tens! Ell, l’home, se n’ha anat. Com cada dia, es deu haver ficat al bar, a traguejar. Beu massa, i cada dia es cuida menys de la botiga: pràcticament la deixa a les meves mans i a les de la Mercè... La Lira, quin nom més ridícul!, aparells musicals, allà, a l’altra banda del carrer, aquí mateix. (Arriben els sons somorts del començament de La consagració de la primavera de Stravinsky.) Algú deu haver entrat... S’està tranquil aquí, en aquesta hora de la tarda. No passa ningú. I tu, “Puc”, no et mous, estàs calentó a la meva falda, i em mires amb els teus estranys ulls violeta, fixament, com si entenguessis el que dic... (Es treu el llapis labial i es reforça els traços de màscara tràgica que li canvien la cara. Pausa. Transmutació. Parla molt lentament.) L’he tornat a veure, condormida... Ell, el ja sense nom, el fill, perquè no té tomba... va desaparèixer... soldat... en no sé quina batalla... se’n va anar, per no tornar mai més... fa quinze anys... mai més... mai més... mai més... diuen que el temps ho cura tot... no és veritat: ho agreuja... el dolor s’eixampla i l’absència estimada s’enfondeix... una mort ho canvia tot... vulnera per sempre, i una no es pot acostumar al mai més... al mai més... al mai més... i no és que el pugui ressuscitar amb el pensament i el record i la pena, que són poca cosa i es gasten... (Pausa.) No és això: el pensament i el record i les imatges són com uns servents fidels, però fatalment envelleixen, s’arruguen, es tornen grisos, s’arrupeixen, caminen a poc a poc, amb les cames inflades, també. (Pausa.) M’escoltes, “Puc”? Deixa de gratar-te l’orella amb la pota... No hi ha resurrecció... no hi ha rescat... queda l’etern dolor de la mare, aquest esqueixament entre el temps i la mort... (Pausa curta.) No, tampoc no és això... no hi ha paraules per dir-ho... perquè al dolor i a l’absència una pot acostumar-s’hi, d’una manera o altra, però ningú no es pot adaptar a la no existència, al gel de silenci del cor, a l’ànima petrificada... (Pausa. Amb vehemència.) Tampoc no és això! (S’inclina a escoltar la música de Stravinsky, que augmenta lleugerament de to.) ...és com aquesta onada immobilitzadora i terrible... que et lliga i anihila... el No-res ple... el xiscle quallat a les entranyes. (Agafa el cos invisible amb una mà i el deixa delicadament damunt el banc.) No et moguis d’aquí, sents, “Puc”? Aviat tornaré. Tens por de quedar-te sol? (Lena s’aixeca del banc i comença a caminar, amb passa feixuga, cap al centre de l’escenari. Parla per a si mateixa.) Quedar-se sol! Quedar-me sola! Al centre desesperat de la roda de l’esglai... tenint al costat tot el dia aquest nyèbit, com un veí indiferent, que ja es deu haver begut tres o quatre conyacs al bar... i que ni tan sols fou el pare del meu fill, que, és clar, no se li assemblava gens... recordo... (Pausa. Després reprèn, lenta i somniosa.) Recordo aquell ranvespre al camp... feia poc que sabia que ell no tornaria mai més... hi havia una ranera de granotes, lluny... el sol de pedra s’havia colgat... passava un aire de llauna freda... l’ametller... vaig esqueixar un branquill florit... i vaig mirar-me’l, amb ulls morts... aquell branquill no tenia realitat, era fora de la vida, em voltava terra muda... la lluna rodava com una calavera, l’arbre no existia, l’aroma de les seves flors blanques s’havia esvaït, el cel acabava de ser escorxat, i penjava, oscil·lant, com una bandera de sang i de pus... (Pausa.) Com totes les banderes dels homes... Des del començament del món... les guerres inexorables... les col·lisions ferotges d’homes i pobles... la fratricida sang alçant-se en odi i còlera i vessant-se en mort... vas caure, ni tan sols sé on, fill antic meu, Fill de l’Home, infant segat i per sempre lluny de les meves mans que tremolen... la ganyota horrible de les hecatombes s’ha gelat a la meva boca... (Avança una, dues passes cap al prosceni i s’atura. Parla amb un ritme molt lent.) Era molt jove... un adolescent... el sol no havia tingut temps d’estimar-lo i el vent gairebé no coneixia els canvis de somriure en la seva cara..., no era només un home... era mil homes... cent mil homes... un milió d’homes... milions i milions d’homes... era els milions de morts joves de totes les guerres del món... era un, el meu, i tots... (Pausa.) Res no pot apaivagar la lluita titànica dels dos poders de l’Amor i la Mort que es disputen el domini del món... veig els batallons, les infanteries de la rosada i la sarna... sento l’udol dels bronzes sense llavis... la ira de l’espai violat per les ales metàl·liques... els boscos de crits... les mecàniques cegues... el foc veloç... els eixams de bales... les botes reglamentàries aixafant l’espiga... un horitzó de roges camilles... les cirurgies feroces sota els bedolls... el vent dels sanglots que regeix la inclinació de les estrelles de llàgrimes... (Pausa curta. Reprèn el parlament accelerant el ritme de la veu, una veu on palpita un tremolor visceral.) Ja no sé què és la felicitat de la corol·la amb la boca del cel... Maleïda sigui la roja i cega guerra! Maleïda sigui la multiplicada mort anònima i el sacrifici, la degollació de l’innocent sota la lluna negra de l’odi! Maleïda sigui la xifra de sang i secessió amb què hom marca l’Anyell! Maleïda sigui la glòria vociferant dels enemics del sol i de la pau de cames obertes!... (Pausa curta.) ¿Pot cantar la mare de l’home, enmig d’aquest combat, la Cançó de Bressol de la Terra que somia en el seu ventre? (Pausa. Fins que, alzinant el cos, mentre comença a alçar els dos braços, de cara al públic, llança el seu crit esgarrifós, que acaba en un llarg xiscle de desesperança absoluta.) Ai!

divide

II

Lena: Fugir a on, a on, a on? (Pausa.) Escolta Blai: et contaré la història del gra de raïm, una història de quan jo era petita. Vivia al camp, amb la meva tia. Em trobava al menjador del mas, escoltant el piuleig d’un niu d’orenetes, a fora, i tota jo era presa d’una inquietud, d’un neguit estrany: sentia al cor el perill de la vida... No sabia de quin perill es tractava, no era la consciència de la mort, per primera vegada, sinó d’un risc misteriós que omplia la casa silenciosa i m’amenaçava amb el seu poder desconegut. Els objectes que em voltaven, la taula, les cadires, el llum, el tamboret, tot, no m’ajudaven: glaçats en una immobilitat esporuguida... I la meva por creixia, indefensa, s’agegantava, era tan gran com la casa, i seguia augmentant amb el tremolor de tot el meu cos. De sobte, em vaig adonar de la fruitera, al centre de la taula, curulla de fruita il·luminada pels raigs del sol, i al cim de tot, un gros raïm, del qual s’havia desprès un gra, que romania sobre la fusta de la taula: rodó, transparent, com una tova bala de vidre... I aleshores, oh aleshores!, en veure la lleugera ombra que feia el gra de raïm, vaig desitjar, sí, vaig desitjar el miracle que ja s’acomplia en la meva desesperació; vaig desitjar, primer, amb quin anhel, amb quina ànsia del meu cor!, convertir-me en l’ombra lleu del gra de raïm: vaig desitjar fer-me menuda, minúscula, formiga de mi, i després...
Blai: Què va passar?
Lena: Vaig poder fugir.
Blai: Cap on?
Lena (Lentament.): Vaig entrar dins el gra de raïm...

divide

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor.
       Us preguem que llegiu les condicions d'utilització

NAVEGACIÓ

revista.barcelonareview.com -------setembre - octubre 2008