critica

DESPENSAR


LAIA NOGUERA I CLOFENT
      

 

A propòsit d’Alarma, de Montserrat Rodés
       (Barcelona: Edicions 62, 2008)

És difícil admetre que el que més volem amagar hi és i pesa. És difícil i fa mal. Montserrat Rodés no té por del risc. Ella agafa les paraules, les sacseja per treure’ls la pols i les mentides acumulades i les introdueix, com un bisturí, a la nafra. El que pica cura.
       I com desemmascarar? Per començar, caldria diferenciar allò que sembla d’allò que és. No sé si Rodés sap el que és. Ho intueix, però crec que mai no posaria la mà al foc. El que sí que sap és que hi ha coses que semblen ser sense ser realment. I sap que no val la pena dependre’n. A la mínima, caus al buit. I d’aquí ve el dolor. Potser per això Rodés escriu, perquè s’adona del buit i té comprovat que no li serveixen de res les passarel·les de cartró pedra que ens fan comprar. De sèrie i amb tara.
       Però com trobar una alternativa? Amb preguntes sense resposta. Rodés busca les evidències, les mentides. Risc que fereix, és clar, i fa basarda. De vegades s’obstina a no fer-ne cas, del dubte. Però el camí, el segueix, i arriba a moltes bandes. Moltes bandes sense nom.
       De quina manera s’interroga? Trencant el llenguatge. Però no només amb el fragment. Crec que és sobretot amb el fet de despullar. De reduir, culinàriament parlant. Per una banda, fer evident la realitat material i convencional dels signes lingüístics. Per l’altra, ser conscient de l’abisme entre el que anomenem món real i el món psíquic, que és el dels mots. Desaprendre és fonamental. Què és el que és? Entre tot el que diem que som nosaltres, què som? Som? Qui ha dit que som? La primera persona és una convenció gramatical.
       I ara que hem perdut la realitat, què? La situació no és desesperada. Pica perquè cura. Renunciar per guanyar. Allò que no saps és el que et pot donar més informació, però cal escoltar-ho amb les orelles adients. És un descans viure fora d’un mateix i, gràcies a això, veure els altres. Deixar fer de debò. Implicar-s’hi de debò. No és pas deixar de ser, sinó sentir l’infinit. És a dir, les dues coses alhora.
       Alhora? Perquè no hi ha temps, perquè es pot viure al marge, perquè què és el record, què era ser-hi, què és el cos, què ets tu i què seríem? Rodés no necessita la raó. Comprendre què? Us incomoda desaparèixer? Jo crec que més aviat es desapareix en negar-se el propi buit. I quan te’l saps, en canvi, què? Ser el vent? Acceptar el caos. Acudir-hi, seguir-se, espiar-se, permetre’s la mica de llum. Despensar.

Llegiu una selecció de poemes d’Alarma:
       barcelonareview.com/revista/07/mr1.html

 

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor.
              Us preguem que llegiu les condicions d'utilització

NAVEGACIÓ

revista.barcelonareview.com -------setembre - octubre 2008