CARLES DUARTE
Quatre poemes de la cantata De fang i d’onades. Un cant per compartir, amb música de Jorge Sarraute
II
Tanques els ulls, obres els ulls del somni.
Callant la nit, crida la llum de l’alba.
El cel s’adorm i hi escrius l’esperança.
I veus paisatges i nous rostres
i ja enyores els que has d’abandonar.
Deixes tancada i fosca la casa.
Duus un bagatge de veus i d’aromes.
En un mirall la teva vida passa.
Tot queda enrere. Sols resta la il·lusió
i ja enyores el que has d’abandonar.
Del temps viscut duus la ferida oberta,
la por, l’ofec de l’eterna pobresa.
Et poses el vestit de la incertesa
i alces el vol, reescrius el teu destí
i ja enyores el que has d’abandonar.
Àvid de ser, el cor t’empeny al viatge,
la mare terra es torna esquerpa i aspra,
mires el mar inhòspit i feréstec.
Tot és dolor. La mort navega amb tu
i ja enyores el que has abandonat.
Ets un arbre que arrenca a caminar.
III
Ja la mort navega amb tu,
no queda res sinó dolor,
només el mar i solitud
i esquinçament al teu entorn.
No hi ha recer,
sinó un onatge immens
que se t’enduu.
Ja inunda el mar la nit,
ferit agonitza el cel
i ara el món es va emmudint,
dies amargs, de por i de fel.
I un altre tu
s’entesta, nu,
a bategar.
IV
Els ulls del mar són antics com el temps,
les mans del vent hi dibuixen les ones.
S’hi escampa una dansa sense fi.
En recites els noms: naixença i mort,
desig i plany, camí i naufragi.
El navegues nu, amb la mirada estesa,
vestint de llum la teva pell de terra,
els ulls ferits de tanta claredat,
la vida creant-se,
la vida consumant-se
en un sol gest d’aigua primordial
d’horitzons que es confonen.
Pont i frontera, solitud sense límit,
cruïlla de pobles i portal
que enlaira paisatges de trobada,
de cants que es multipliquen.
Pont i frontera.
Però el pont a cops es torna mur,
trinxera que no es veu,
portal que allunya
sota d’un únic cel brusent de blaus.
Mires el mar i, immens, el seu batec
ressona dins de tu.
VIII
Per què m’odies?
Què et fa por de mi?
Per què m’odies?
Pel meu color de pell?
Què et fa por de mi?
Què et fa tanta por?
Els mots que no comprens?
El meu passat que vius com un enigma?
Què et fa por de mi?
Per què m’odies?
Per què m’odies?
Què et fa por de mi?
Aquest misteri de ser que ens interroga?
Què et fa por de mi?
Què et fa tanta por?
Aquesta llum dels ulls que compartim?
Aquesta llum dels ulls?
Què et fa por?
Què et fa por de mi?
Per què m’odies?
Som tan a prop
i, temorencs,
fem del silenci
un mur que ens va allunyant.
Naixem, morim.
Som algú que va ser.
Naixem, morim.
Som algú que serà.
Un sol alè ens dibuixa,
un sol alè ens fereix.
Mirant el mar,
mirant el foc i el vent,
som multitud esdevinguda tu,
esdevinguda jo,
onada i fang,
somni que creix
i que s’abraça al somni,
vida que és veu,
vida que és cant
contra el silenci.
Vida que és cant.
Biografia:
Carles Duarte i Montserrat. Nascut a Barcelona l’any 1959. Ha estat president dels premis Recvll de Blanes i vicepresident de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. És autor d’una obra poètica on figuren llibres com Tríptic hebreu, El somni, El silenci, El centre del temps o Els immortals. Els seus llibres han estat traduïts a altres llengües, com el castellà, el francès, l’italià, l’alemany, l’islandès, el romanès o l’hebreu. Guanyador dels premis literaris Rosa Leveroni de Cadaqués (per Cohelet), Vila de Martorell (per Ben Sira) i el de la crítica “Serra d’Or” (per El centre del temps), és cavaller de les arts i les lletres de la República Francesa i va rebre l’any 2007 la creu de Sant Jordi.
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com -------setembre - octubre 2008