L’obra de Bartra, com la de qualsevol poeta encimbellat, és una boca que engoleix. Un ha de decidir si hi entra o no. El poeta us hi ajudarà. Però haureu d’endinsar-vos en els seus mots i explorar les formes que ha arranat. I el cos, en devorar-vos, us donarà la resposta. Aquest és, sempre, el camí que cal emprendre. I, des de dins mateix del cos literari del poeta i des de la lectura, apassionada i apassionant de l’obra, es pot aventurar una afirmació categòrica, una afirmació segons la qual Bartra, contràriament a allò que alguns podrien pensar, és un autor del tot modern. I un autor, a més, que s’uneix al corrent de les veus més importants de la literatura universal. Al costat d’això, però, hi ha un altre punt que cal asseverar amb la mateixa rotunditat: Bartra ―essent modern― el que no és, en cap cas, és postmodern. Ho intentaré explicar: Bartra s’inscriu en la modernitat del canvi, del somni, de la ruptura. Per tant, el nostre poeta no es pot encabir en cap corrent que dubti de la capacitat profunda de transformar el món. Ni en cap tesi o plantejament que no parteixi d’una aurora esperançada. A la Rapsòdia d’Arnau, amb un eco fàustic, el creador mostra quina és la situació que cal superar:

Corro davant de tot, fragmentari i volàtil,
amb l’alenada esparsa sobre allò que retenen
l’ànsia de la mà i la usura de l’ull.

I més endavant, a les “Paràboles”, afirma:

Veniu embriacs d’actes assetjats de monedes,
tristament fragmentaris
com despreses tessel·les del mosaic de la vida.

.......

Per llegir l'article sencer (.pdf), cliqueu aquí

*Un resum d’aquest text fou exposat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el 25 d’octubre de 2008, en un acte, inclòs en el programa de Kosmòpolis, dedicat a la figura d’Agustí Bartra.