10 maggio 1988 – Nel bosco
Si entra come in un ventre
caldo, umido.
Il verde abbraccia.
Assoluto.
I sensi si aprono.
Distesi.
Inebriante odore
di fiori e polline,
di miele, di terra.
È questo il segreto.
Gli occhi carezzano le foglie
innumerevoli, aperte
pronte a venerare il Sole e l’Acqua.
Il vento è alto
morbido, ondeggia le chiome
e trascina lontano
cinguettii, ronzii
e rumore di passi.
È questo il segreto.
La riva risuona fragorosa
il fiume, ti prende,
ti incanta
racconta con voce di sassi.
Ti sporgi.
Ti specchi.
...e questo È il segreto.
10 de maig de 1988 – Al bosc
S’hi entra com en un ventre
càlid, humit.
El verd abraça.
Absolut.
Els sentits s’obren.
Desplegats.
Olor embriagadora
de flors i pol·len,
de mel, de terra.
Aquest és el secret.
Els ulls acaricien les fulles
innombrables, obertes,
a punt per venerar el Sol i l’Aigua.
El vent és alt,
suau, fa onejar les capçades
i arrossega lluny
cants d’ocell, boniors
i remor de passos.
Aquest és el secret.
La riba ressona barbullosa,
el riu et pren,
t’encanta,
parla amb veu de còdols.
T’hi aboques.
T’hi emmiralles.
...i ÉS aquest el secret.
Seguo lentamente.
Leggo
le linee del tuo viso
a tratti nuovo.
Un brivido dolce
mi scuote.
Posso abbracciarti
soltanto in un luogo non vero.
Nel sogno.
Segueixo lentament.
Llegeixo
Les línies del teu rostre
a estones nou.
Una esgarrifança dolça
em sacseja.
Puc abraçar-te
només en un lloc no veritable.
En el somni.
Non ho un rifugio
oggi.
Nessun ventre
mi scalda.
È troppo piccolo
il fiore
per contenermi.
È dura la corteccia
per entrare.
Lontane le nuvole
per dormire.
Alta la nebbia
per salire.
Innumerevoli
le gocce
per scorrere.
Non ho un rifugio.
È tutto
troppo grande o
troppo piccolo.
Cerco
il calore del ventre
il tepore del nido
la sicurezza della tana.
No tinc un refugi
avui.
Cap ventre
m’escalfa.
És massa petita
la flor
per contenir-me.
És dura l’escorça
per entrar-hi.
Lluny, els núvols
per dormir-hi.
Alta, la boira
per pujar-hi.
Innombrables,
les gotes
per lliscar-hi.
No tinc un refugi.
Tot és
massa gros o
massa petit.
Busco
l’escalfor del ventre,
la tebior del niu,
la seguretat del cau.
Aquestes tres poesies són extretes del recull de poesies d’amor Quaderno n. 1, publicat el 2006 per Aletti Editore. Teresa di Cosimo (Calcata, 1959) dedica el seu llibre a Minerva, divinitat etrusca que representa l’energia femenina, el cant oblidat de la “gran dea”, amb un sentir uterí que conté el coneixement, els secrets dels quatre elements, terra, aire, foc, aigua. Di Cosimo ha treballat com a animadora i guia naturalista en diversos parcs del Laci. Ha començat a llegir les seves poesies en aquests llocs singulars, portant les persones a un contacte amb la natura, feta de silencis, de calma, de poesia.
Traducció: LNC
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem que llegiu les condicions d'utilització