1. DES DEL BUIT
2. EL MALENTÈS
Estem abocats al buit. Tenim les engrunes d’un món que s’esfondra i mots de manobre per construir-lo de nou. Excessos totalitaris i de pensament únic fan de l’edifici una runa, amb poms desgavellats, amb portes cruixides, amb maons i esquerdes, amb murs d’una realitat sostinguda en poques certeses. Tenim l’esdevenidor en el punt de mira, però ens sembla que és massa lluny. Aquesta n’és la fita.
Cal que reconstruïm aquests vestigis des del buit. Volem contar l’esforç, el goig de la construcció, el retrat temorós de noves edificacions. Cal crear móns inhòspits, remoure les bastides en la nova recerca, ser proclius en l’abandó que han imposat els esfondraments dels grans edificis. Necessitarem elements indefugibles en el nostre procés, rebel·lia i sacsejades, passió i desfalcs. No ens instal·larem en el pensament immòbil, crearem des del dubte, forjarem somnis tan secs com les rases i tan vertiginosos com l’arena del rellotge. Reescriurem aquesta runa amb una nova bellesa lliure, zigzaguejant i voraç.
Serem entusiastes en aquest esforç. Tindrem vocació de trapezistes, farem del fil del funàmbul un desig d’immensitat. No serem prudents, el món no en necessita. Serem vius en aquesta nova catarsi i renaixerem en cada buit que vulgui emmetzinar-nos. Tindrem la vivesa de la paraula: no hi haurà altre maó possible en l’aventura que hem pensat. Tindrem el goig de la llibertat guanyada al temps.
Tenim la necessitat de parlar des del buit i d’omplir-lo de nous albirs. Cal la temeritat. Cal el bes i el brogit. Cal la lluita.
______________________________
Hi ha hagut un malentès. Se’ns ha colat un error que ha podrit els fonaments mateixos.
Aquest sistema no funciona. Aviat serà tard. No parlo només del desert del País Valencià o de les massacres que s’acosten a l’Àfrica o dels milers de cultures que se substituiran per simulacres incapaços de donar un sentit raonable a l’existència. Ni em refereixo només a les generacions joves del primer món, que ho tindran tan difícil per esdevenir persones lliures. O a l’avenç de la dreta a Europa. Va més enllà del fracàs estrepitós del capitalisme i de la seva democràcia d’aparador. No és només que ens enfonsarem al fang més pudent.
No, no. El que em sembla més abominable de tot plegat és que estiguem assistint a l’espectacle com a simples espectadors, fent veure que no en som protagonistes destacats, com si no anés amb nosaltres. Com si ens emportés una merda què serà de nosaltres i del món demà passat. O sigui, que ens importa una merda. Una merda.
En algun moment hem comès un greu error.
Qui va ser el primer a descreure que som capaços de canviar el curs de la història? I com va ser que la resta li seguíssim la veta?
Per què un nounat, malgrat el dolor, insisteix a obrir els ulls? Quan és que ens han ensenyat a tancar-los?
_____________________________________________________________
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem que llegiu les condicions d'utilització