DANSA NOCTURNA, DE PERE JOAN MARTORELL
JOAN CARLES GONZÁLEZ
Amb l’arribada de l’alba, amb la llum primera, els cossos, fatigats dolçamet potser de la nit canalla, s’aturen, van cap a casa i amb el regust aquell que deixen a la boca els excessos, es preparen per a la maduresa impossible de pair que portarà el nou dia. Perquè les coses són així. I ningú s’escapa de la freda feresa del temps que passa i ens fa esdevenir peça mínima de l’avui. La nit ens havia mantingut en dansa, joves i crèduls, capaços de mil proeses. I ara…
… amb la claror
retrocedim
Potser perquè ja ens anava bé el desordre, perquè l’ordre de les coses, un ordre que hem assolit no sense recança, que ens hem imposat amb els anys, no és necessàriament un ordre més vàlid que el de l’atzar i l’estrebada romàntica, perquè l’experiència, vingui d’on vingui en tan efímera existència com és aquesta, acaba sent tan falsa com quasi tot dogma dissenyat per la tradició i/o el poder. Perquè l’ordre que estructurem amb els ulls oberts no és millor que l’odre intuïtiu que ens dóna la ceguesa. Un acaba aprenent que a la fi ben poca cosa es pot aprendre.
I llavors pensem que ja no som aquells que dansàvem, ja no, aquells que a la llum d’atxes i fars de cotxe a les platges i els descampats ens empassàvem amb àvides glopades el licor que ens oferia la nit com personatges de Nolde i, sabent ―perquè ho sabíem― que la festa té un marge
detestàvem el crepuscle
que ja no som aquells “nosaltres” que en Pere Joan descriu al seu Llibre de les revelacions, novel·la publicada a Moll i que és una extensió hàbil d’aquesta Dansa o a la inversa, perquè la revelació pot ser precisament trobar el que en el present hi ha de ballable. Ah, quin gran buit caníbal ens queda quan aquest nosaltres es fracciona com un pa ressec de moltes setmanes i esdevenim individus que a la llum del dia es pregunten d’on venim i a on coi anem i si cal potser preguntar-se aquestes coses quan trobem un dia a la butxaca darrere dels texans que ja no ens podem encabir, un record de la disbauxa, de la vida agafada per la cua, en forma potser de bitllet de metro, d’entrada de cinema, de bossa buida de preservatiu.
Però també en la nit beguda amb l’ànsia de la més feroç de les sets, hi ha dolor, inquietud, que, d’això, ningú no se n’escapa.
…Naixerà l’alba per dispersar la boira,
espantar els malsons, estendre la llum
sobre el temps dels homes
El xiquet que tem la foscor, l’adolescent que no es troba entre les virulentes, brutes, brutals carns que engrapa…I aquesta és possiblement la nostra culpa, la de no haver pogut xuclar les meravelles, malgrat l’amor, que es troben entre runes de fàbriques antigues, ampolles buides, plàstics, rodes velles, perquè ningú no ens ho ha ensenyat mai ni a casa ni a les escoles, perquè senzillament ningú no en sap, d’aquestes coses.
Tràgic, deliciosament, humanament tràgic, en Pere Joan Martorell en aquesta Dansa, vital i arrauxada, desespera i s’agafa a si mateix, a la seva realitat més íntima, aquella realitat que molts cops ens deixa amb les mans lligades a l’espatlla.
Quan l’alba neix per vetllar la culpa
aquella culpa que tots tenim i els anys neteja,
que la fa nostàlgia
La culpa molesta de no haver estat més audaços, més déus. Una culpa com una pansa al llavi, com un prunyó al cor, com una pedra dins la sabata. Una culpa que en Pere Joan accepta perquè no podem fer altra cosa. Una culpa que s’aprèn a assolir. Una culpa de la qual ningú no s’escapa i que poèticament es recorda
…els carrers foscos on he vessat l’ardència
dels cors més impurs
perquè la poesia és, com un prec, per al poeta, de vegades, un acte de contrició, una condemna
El poema és una variant dela tragèdia
Quin encert! Serveix per a aquestes coses l’escriure, per a remoure la galleda sense cireres. I en Pere Joan ho fa amb les mans i a les mans se li enganxa una brutícia de quan era insolentment jove que no sap si netejar o conservar, perquè forma par d’ell mateix i res de la vida no es vol perdre, i decideix finalment apreciar-la com s’aprecia una dama que fou bella, la fiblada que no sagna, els giravolts dels qui dansen.
I va i ens ho comenta en vers.
© JOAN CARLES GONZÁLEZ
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com -------juliol - agost 2008