Critica


ATRAPATS PER LA HIPNOSI

Review del dissabte 31 de maig al Primavera Sound


ESTEVE PLANTADA


Tot sembla que para a Barcelona quan s’acaba maig. Els locals de moda estan més sols, allò cool s’esplaia, la gent que marca tendència en plataformes socials d’internet es deixa veure més enllà de la pantalla pixelada. Sembla que el més nou del bo i millor del pop i del rock internacional es reuneix a l’aparador del Primavera Sound. El Fòrum es converteix en un gran escenari de la Barcelona més in, més internacionalista i amb un peu a les tendències de qualitat que capitalitzen les grans urbs cosmopolites. Quan entres al recinte del Festival, t’envaeix aquella sensació, barreja de sorpresa i emoció, que tens quan saps que t’espera una llarga estona de plaer. Com un nen, vols aprendre i deixar-te xopar per informació i informació, per notes, cadències i ritmes que només has escoltat en un reproductor o que, potser, no has sentit encara mai. Hi entres. I et deixes atrapar per la hipnosi.

I ja a primera hora, l’estat hipnòtic comença amb un concert d’aquells que seran recordats. A l’auditori del Fòrum, a les fosques, et deixes la gravetat al seient del costat i comences a fondre’t amb la veu dels Bon Iver. Una veu que gravita d’un registre inversemblantment agut fins al greu, amb una facilitat i credibilitat meravellosa. Bon Iver van oferint, un rere l’altre, tots els arguments que han fet d’ells una de les sorpreses dels darrers temps: un gran domini vocal, una tessitura màgica i un so que embolcalla. Amb tres únics instruments és del tot demostrable que es poden crear ambients complexos i, tanmateix, delicats. Mèrit especial per a l’enorme bateria, versàtil, dominador perfecte dels pocs elements que posava en dansa, i sempre precís en l’arranjament. Després de tres quarts d’hora d’èxtasi místic, no és d’estranyar que el públic acabés totalment entregat.

I surts, i encara és de dia. I sembla que de dia, amb el plugim que cau, no ets a Barcelona. L’ambient comença a ser un avís del que esdevindrà quan comenci a fer-se fosc. Però de dia tot sembla més cert. T’endinses al recinte, i fas una segona aturada a l’espai del Cd drome, un escenari que esdevindrà un dels punts calents del festival, amb les apostes més interessants i arriscades. Quan arribes estan tocant els Gentle Music Men, i no et deceben, però tampoc et diuen res que no sabessis. Et fan una companyia agradable, amb el seu pop que et carrega d’optimisme. I abandones l’escenari perquè t’han dit que l’Aaron Thomas tocarà al saló MySpace. És una actuació gairebé sorpresa. I el saló és petit, molt petit, minúscul. T’asseus a un dels sofàs que hi ha, i esperes el torn del cantant australià. De fet, fa dies que l’esperes, des que et va arribar a les mans un disc titulat Follow the elephants i ja no l’has deixat de sentir. T’encurioseix com s’ho farà en un lloc tan estrany i tan buit per tocar. I surt, impuntual, amb una guitarra acústica a presentar més despullades que mai les cançons del seu darrer disc, adreçant-se al públic en un perfecte castellà. Amb una imatge de perfecte galant romàntic, encertat en el seu paper, es mostra com un paio simpàtic i molt proper. Més proper que mai, en un escenari que et mostra tots els defectes d’unes cançons que t’agraden. És el que fa la proximitat, que pots mirar els ulls, però també les arrugues. I tot allò que canta, i el sofà, i el fum, acaba fent que el final del concert cerqui una nova parada per al teu èxtasi.

Dirty projectors
Dirty Projectors

I encetes amistat amb un nou escenari, el Rockdelux. Toquen Port O’Brien, demostrant actitud (dins i fora de l’escenari) i l’energia del rock que fins ara no havies tastat. T’agraden, però sembla ser que avui aquest escenari no t’ensenyarà res que et faci forat a la memòria. Per acabar de quadrar el cercle, fas cap a l’escenari Estrella Damm, on aviat començaran els Okkervil River. Una gran banda amb una energia escènica digna dels millors grups de l’indie dels 90, malgrat que barregen aquesta actitud descarada amb una sonoritat folk i lliure de cotilles formals. Demostren, cançó rere cançó, que podrien ser els abanderats del que podríem anomenar “glamour tosc”, tocant sempre en semifuses, encautxutats dins dels seus vestits negres, amb la corbata prima, i amb un regust que et recorda l’Adam Green. Penses que ha estat un bon concert, i l’empalmes amb el que estan oferint els Buffalo Tom. Potència, soroll i rock. Però busques alguna cosa més. És per això que te’n vas, de pressa, a buscar un bon lloc per sentir els Dirty Projectors, un grup que et deleixes per escoltar i veure. I l’inici del concert ja t’ho confirma: no t’has equivocat. Els ritmes superen la llei de la gravetat, les guitarres es mostren afilades, com les veus, plenes de punteig endimoniats i de ritmes estranys que superen tota lògica pautada. I aquesta sonoritat, hereva d’un pòsit psiquedèlic, alimenta encara més la sensació d’hipnosi. I enllaces el teu èxtasi sonor amb en Rufus Wainwright.

Rufus Wainwright
Rufus Wainwright

L’escenari és enorme, en Rufus no es fa pregar gaire. Surt tot sol, i sol acompanyarà la seva veu amb el piano i la guitarra. Malgrat la gentada, malgrat la manca d’intimitat, aconsegueix crear moments d’impactant bellesa i tensió. Però creus que podrien haver-ne estat encara més. Còmplice, atent i perfecte dominador del feedback amb el públic, repassa algunes de les cançons més emotives que té el seu extens repertori, i no trobes a faltar cap altre acompanyament propi del barroquisme sonor que inunda els seus discs. El concert és una petita perla perduda en un oceà massa gran. Però no ha rebaixat ni un gram aquesta sensació que arrossegues des que has entrat. I això esdevé un perfecte estat d’ànim per poder capbussar-se al concert de Menomena, al Cd Drome, on si no. Una banda increïble, amb tot el que vol dir el mot. Multiinstrumentistes, virtuosos al servei de la cançó. Tot el que toquen és necessari, i tot, malgrat només ser tres (un cop més), queda ple. El concert és com un ganivet que talla la nit. Toquen i en vols més, acceptes la sobredosi melòdica i la cadència trencada de la bateria. Aplaudeixes molt. Han tocat com aquell qui fa queixalades al temps que ens atrapa.

Menomena
Menomena

I, entrada ja la nit, fas temps pel concert dels Tindersticks. Morente i Lagartija Nick ofereixen un tast d’Omega. Un concert espectacular, però potser massa desubicat en l’espai. Un lloc on no es podien percebre ni els matisos ni la força d’unes cançons plenes de trencadisses emocionals. Ni Leonard Cohen va poder-ho salvar. Ell també sabia que no era el lloc adequat per trencar l’ànima amb un Hallellujah tocat amb destresa. I els Tindersticks sembla que també ho saben, que no és la seva nit. Massa subtilesa, massa elegància. Tot i així, el concert és bo, molt bo. Però la hipnosi se’t refreda, i en vols més. I es pot retrobar, encara tens temps enmig d’aquest gran puzzle, per acaronar les últimes hores de la lluna. I ja no recordes el que balles. Però balles.

Com sempre, un gran Festival, un perfecte aparador del que es cou a la música. Però a aquest Fòrum només li falta una cosa: posar un peu també a les noves coses que es fan a Barcelona, i així convertir també aquest gran aparador internacional en un aparador del que fem aquí i que “allà” mai no coneixeran, simplement (que trist) perquè no sabem ensenyar-ho. Potser l’any vinent la hipnosi esdevindrà un plaer més proper.

© ESTEVE PLANTADA

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització

NAVEGACIÓ

revista.barcelonareview.com -------juliol - agost 2008