narrativa


VIDA

JOAN CARLES GONZÁLEZ

 

A ) Ha deixat pulcrament disposats els mitjons al calaix de dalt, fets una bola, entortolligats un dins dels altres com la mare l’havia ensenyat de ben petit, i en al de sota, uns calçotets degudament doblegats d’un cantó, de l’altre de l’entrecuix finalment, per tal de fer-los un bolic pràctic adaptable dins la monotonia pacífica i, si vols, un xic cursi del seu pis, senzill però racional i simpàtic, ideal per a aquells que estan de pas, homes o dones sols sense càrregues familiars, clar de llum i de fàcil control de tots els racons, com han de ser els pisos de solter que aviat deixaran de ser-ho si Déu vol.

Tot sembla recollit i ben disposat. Dóna una ullada al seu voltant. Tot bé. La cuina impecable, encara amb olor de lleixiu i aigua clara, de Vim Clorex verd. La saleta acceptable; i mira que ahir va quedar feta un galliner després de la festeta amb els amics de la Carme, que eren bona gent però un desastre. Les revistes, recollides, les flors ben vives, els llibres a les lleixes. Ah, és hora d’anar a buscar-la. Avui és un dia qualsevol d’entre setmana i no podem estar gaire temps junts. Ja arribarà el moment. Una copeta potser i cap a casa, sopar senzill, televisió i... Les claus, sí, les claus. Les agafa del penjaclaus del costat del telèfon i va cap a la porta, pren la maneta... Oh, el gat. Ja sabia que s’oblidava d’alguna cosa. El gat a la galeria, tindrà prou aigua? Dubta. Responsable i posant-se l’abric, creua el pis i obre a porta de la cuina. El gatet aixeca el cap des del seu cistellet i el reconeix aixecant el cap tranquil·líssim, miolant lleugerament i estirant la mà amb tots els seus ditets tensos com filferros i les potes primetes dures com pals secs. Amb una boca de pam, agraint-li a l’amo el favor que li fa d’estimar-lo, el saluda amb un badall de plaer.

I surt, ara sí. Baixa l’escala. Saluda algú amb qui es creua amb un moviment de cap i un adéu fugisser i va cap al cotxe que recorda que té aparcat més amunt del que en principi pensava, a quatre cantonades.

L’autobús de frens avariats descarrega la seva fúria metàl·lica contra el seu cos, així sense més, i ell ni arriba a comprendre de què li venia aquella sacsejada brutal que l’havia de matar, just quan passava davant d’un cartell que amb lletres virolades anunciava no sé què d’Art a la Fàbrica.

B ) Ha deixat pulcrament disposats els mitjons al calaix de dalt, fets una bola, tal com la mare li havia ensenyat des de petit, d’aquesta manera mai es desparellen. I en el calaix de sota, uns calçotets degudament doblegats d’un cantó, de l’altre i de l’entrecuix finalment, per tal de fer-los un bolic pràctic adaptable dins la monotonia pacífica i, si vols, un xic cursi del seu pis, senzill però racional i simpàtic, amb tots els ets i uts, ideal per a aquells que estan de pas, homes o dones sols sense càrregues familiars, clar de llum i de fàcil control de tots els racons, com han de ser els pisos de solter que aviat deixaran de ser-ho.

Tot sembla recollit i ben disposat. Dóna una ullada al seu voltant. Tot bé. La cuina impecable, encara amb olor de lleixiu i aigua clara, de Vim Clorex verd. La saleta acceptable; i mira que ahir va quedar feta un desastre després de la festeta amb els amics de la Carme, que tot i ser molt bona gent, eren del tot desmanegats. Les revistes, recollides, les flors ben vives. Ah, és hora d’anar a buscar-la. Ha de ser un moment tranquil·let, que avui és feiner i demà també. Una copeta potser, un cafetó i cap a casa, sopar senzill, televisió, que demà hi ha feina i... Les claus, sí, les claus. Les agafa del penjaclaus del costat del telèfon i va cap a la porta, pren la maneta... Oh, el gat. El gat a la galeria, tindrà prou aigua? Dubta. Irresponsable i mandrós, cansat de tanta pulcritud i tanta màscara, fa un bah i surt pensant que el gat ja beurà a la nit, que un animal pot aguantar, que ja n’hi ha prou de tants romanços que el mixu no sap ni agrair. Surt a l’escala i no arriba a percebre el miol llastimós de l’animal que se sap sol. No es troba amb ningú a l’escala, només percep l’aroma d’una colònia i sap que per allà ha passat recentment un veí que creu saber qui és. Baixa al carrer on recorda de sobte que el cotxe el té aparcat més amunt, a quatre cantonades.

Quan ja hi arriba i reconeix el vehicle, sent un terrible soroll a les espatlles. Un autobús, amb els frens espatllats potser (ràpida deducció), s’ha estavellat contra un mur, el mateix on havia llegit distret un minut abans no sé què d’un festival d’Art a no sé quina Fàbrica, coses dels moderns. Sembla que no hi ha cap ferit. Reflexiona i pensa que ha tingut sort, perquè per allà ha passat no feia encara ni un minut.

Per un instant pensa en el gat, mixu, mixet, allà a casa tan sol, i li vénen ganes d’acaronar-li el pèl i agrair-li qualsevol cosa. Trucarà la Carme i li dirà que esperi un moment, que ha de tornar a casa a posar aigua al gat, pobret.

© JOAN CARLES GONZÁLEZ

Biografia:
Joan Carles González Pujalte va néixer a Mataró l’any 63. És llicenciat en Història de l’Art i exerceix com a professor i resideix entre la seva ciutat natal i Terrassa. Després d’uns anys conreant la performance amb el grup Art-Incube, es dedicà exclusivament a la poesia. Fruit d’aquesta dedicació són el seus llibres Nicotina als llavis (Ed. Columna, 1998), Nu baixant l’escala  (Ed. Viena, 2000), L’Angle Humà (Ed. UAB, 2000),  L’hora de Balthus (Ed. Viena, 2000), Manyà de tenebres (Ed. Viena, 2002), Les conspiracions (Ed. El Brosquil, 2002), Tants barrets (Ed. El Brosquil, 2003), Diàstole (Ed. March, 2004), La Matança de Quios (Ed. Pagès, 2005), No alimenteu els coloms (Ed. Viena, 2005), La distribució de la sal (Ed. Moll, 2006) i Repèl. (Ed. El Brosquil, 2007). Actualment té en preparació un llibre de poesia i un de narrativa.

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització

NAVEGACIÓ

revista.barcelonareview.com -------juliol - agost 2008