índice no. 45: novembre -desembre 2004 |
El mercuri i la pegadolça | |
Pablo Rodil
|
|
Fou així
com la teoria va caure per l'esbalç: ja ho sabem, estar d'acord en tot, estar en
desacord, no entendre's, desentendre's, fer allò, deixar de fer-ho, tornar-hi, respondre
i tot plegat. Meditacions, destrets, rosecs en un carrer estret. I el temps? El temps
s'escapolia, però havia de trobar-me amb el cardenal i vaig aconseguir d'arribar,
puntualment, al bar. D'aquella conversa, ho confesso, n'esperava sols un nou intercanvi
d'impressions. La qüestió giraria, com altres vegades, al voltant de l'art. El cardenal,
que no ho era però que en rebia el sobrenom a causa del seu caràcter sentenciós,
afirmà, només veure'm com si fos a la galeria Doria-Pamphili amb un cafè fumós i
un puro entre els dits: vós sabeu què és art i què és cultura, socialment antisocial
és el llapis que guixa, però quan algú diu això és or i és l'Olimp comença la
cultura i el perill. Miratge i fona, albada i desplaer, en llengua de muntanyes adulades,
com ombra en la ventada sense cames, albada i desplaer, miratge i fona i torna a
començar. El cardenal rigué i contemplà, durant uns segons, l'agitació del local.
Després, canvià de rumb i m'explicà algunes anècdotes fins que, de sobte, enfilà la
descripció d'una conversa mantinguda amb un artista no-teòric. Ho féu parlant una mica
de pressa, amb la cadència d'uns repics nerviosos contra el respatller de la cadira.
M'estimo més Bacon que Velázquez asseverà, l'art dut als seus extrems,
l'obertura en canal de la lletra. Us interessa tot plegat? Sí, dieu? Llavors us
explicaré alguna cosa sobre les meves converses amb el no-teòric: fixeu-vos en els seus
mots, palpeu la finor de les glans lingüístiques, però sense caure en la divinització
de l'estil, ja m'enteneu. Tant se val com era o com és el no-teòric, tant se val la seva
fesomia i edat. Escolteu-ne en canvi les opinions. Per exemple, aquesta: jo és a
dir ell no recordo haver dit mai que el problema de la institucionalització de
l'art no m'interessa o no em preocupa (remeto a la meva biografia, és a dir la seva,
matisà el cardenal). I, d'altra banda, no cal assumir cap contradicció perquè l'art no
desapareixerà. La mort de l'art vol dir la mort d'una concepció de l'art. La
repercussió social de l'art tampoc no em preocupa. No em puc pensar com a apòstol
mitjançant l'art, digué el no-teòric, digué el cardenal. Aquesta era la visió del
no-teòric, però potser era necessari alliçonar-lo i evangelitzar-lo, per això mateix
sóc cardenal, afirmà el cardenal. I així vaig manifestar-li-ho: la dicotomia rau entre
la cultura, entesa com a idealització refinada de l'univers, i la cultura de la banalitat
i del pensament lleuger. Per això us deia matisà el cardenal que preferia la
primera (encara que calgui enderrocar-ne, sempre, els palauets) a la feblesa i
anivellament amb què es mostra la segona (i que només satisfà interessos econòmics i
de control social). La postmodernitat és seductora, però és també superable. Fins i
tot pensant que no cal superar-la, perquè du a un camí ja clos, crec que la situació ha
derivat més cap a l'entreteniment i la indulgència que no pas cap a la demolició dels
models vigents. És el problema de les teories i les ideologies. I, de moment, no hi cap
altra solució que combatre teoria amb teoria i ideologia amb ideologia, entenent que
qualsevol anti-ideologia és, al seu torn, ideològica, digué el cardenal. I en aquest
punt el no-teòric discrepà: no em sento pas vulnerat en la meva teoria perquè no tinc
una teoria meva, feta. L'art va sempre contra la cultura, contra l'estètica dominant a la
societat i contra les estètiques que l'art mateix va generant. I se situa enfront
d'aquestes estètiques comunament acceptades a fi que no se'n consolidi cap, a fi que
l'art no s'institucionalitzi. L'art cerca la no-institucionalització permanent; a
l'inrevés, la cultura tendeix a la institucionalització, digué el no-teòric, digué el
cardenal. Aleshores, veloçmentafirmà el cardenal, xarrupant amb delit una mica de
cafè, vingué la meva rèplica: crec que la nostra discussió ve motivada per
termes com anticultura i cultura. L'art ha de ser sempre contracultural, en això estem
absolutament d'acord. I em sembla que enfrontar-se a un model complaent de cultura, a un
model que no fomenta el pensar propi sinó l'espectacle, entès com Debord, és
anticultural. La diferència que mantenim és que jo crec inevitable que una bona part de
l'anticultura esdevingui, més o menys ràpidament, cultura. O cultura del demà.
Tanmateix, em sembla important que allò aparentment dolent convisqui, com vós afirmeu,
amb el bo. Perquè molt sovint aquell que crea un art imperfecte aporta més vida i
horitzons que l'intèrpret tediós de la partitura i l'estil, com succeí amb el punk,
però també amb l'art més actual. Per això no podem dir: això no m'interessa gens. Sí
que ha d'interessar-nos, de la mateixa manera que ens interessa el mercuri, el foc, els
àlbers i la pegadolça. El no-teòric reflexionà uns instants i exclamà sonorament:
conforme!!, però tot seguint matisà la seva expressió: certament, però, he de dir que
no m'inspira la contracultura de Zappa, ni la de Basquiat, ni la dels Sex Pistols, ni la
de Bad Religion, ni la del punk, que és pur espectacle banal. No els trobo cap interès
ni mig, tot i que, com he dit, poden tenir el seu encant, com moltíssimes altres coses.
Sí que es pot dir que això no m'interessa gens. La prova és que ho he dit. Això de no
podem dir em sembla autoritari i dogmàtic. El mercuri i la pedagolça, posem per cas, no
m'interessen. Veig que haver utilitzat el terme contracultura ha portat a un munt de
malentesos, com sempre que un diu alguna cosa, la que sigui. I, d'altra banda, la cultura
del demà és una entelèquia: si sabéssim quin serà l'art del demà, segur que algú ja
el faria ara, i seria per oportunisme. Amb honestedat o sense, només podem fer art
d'avui, digué el no-teòric, digué el cardenal. Era el moment, doncs, de reblar la
conversa i d'esmolar la flama final. Calia respondre el no-teòric amb alguna nova teoria,
afirmà el cardenal, després de fer una forta calada al puro. I així: les societats
actuals haurien de fer seu el cerimonial, l'acció, el crit propi. Però és inevitable,
també, la tendència cultural cap a formes més complexes i estratificades, fins i tot en
organitzacions socials aparentment senzilles. L'expressió desacomplexada és molt
lloable, però no ho és gens que algun espavilat elevi subproductes a la categoria d'art
vigent i acceptable, i tot això partint de criteris aliens a l'art. Trobem, llavors,
l'aparença i el simulacre, però en la seva versió més terrible. La impostura ja no és
creativa, sinó opressora, mafiosa, tèrbola. La mediocritat fa teatre, i l'actor reïx a
fer-se versemblant. Perdoneu si us semblo cínic, en el sentit de Diògenes, el del
barril, però em sembla que aviat no tindrem ni un art odiós al qual oposar-nos. Ja no hi
haurà res: només contracte mercantil, escombraries, merda. És aquí on els criteris de
qualitat han de dir-hi la seva. Una cultura viscuda, és per mi, una cultura crítica. I
per això cal posar en marxa el cervell i els instints. Aquesta és, sens dubte, una
aposta per l'excel·lència (terme potinejat, i no és l'únic, per gent que sol
trencar-me les oracions), una aposta, dic, per donar el millor d'un mateix. Però ell, el
no-teòric, no semblava estar d'acord amb tot plegat: sí, és cert, aquest art més
trencador passa a formar part, en bona mesura, de l'excel·lència, un concepte que em
desplau enormement, em recorda el quadre d'honor del col·legi, on sempre m'hi posaven. I
aleshores deixa de ser art. L'art és asocial i utòpic. I per què no donar el pitjor
d'un mateix, en lloc del millor? Em sona a catòlic, això de donar el millor d'un mateix.
I vós, que sou cardenal, ja m'enteneu. L'excel·lent és aquell a qui hom ha d'imitar com
a model? I si un no vol ser excel·lent ni model de res?, digué el no-teòric, digué el
cardenal. En sentir aquests mots explicà el cardenal vaig somriure: oblideu,
amic meu, que tot això de la no-via, del no-sentit i del no-voler, és profundament
religiós. Però vós almenys, just és confessar-ho, no feu teologia de la llengua! En
qualsevol cas retrobeu, sisplau, els místics. Però no vull insistir-hi més, tornem a la
nostra qüestió. Cal, ara mateix, una revisió de la postmodernitat i les seves tiranies.
L'espectacle i el deliri mercantil s'abeuren, avui dia, en una idea del capitalisme
arrebossada amb els discursos del pensament feble. Em sembla que certes teories han
derivat cap a posicions plenament conservadores, i no ens ha de fer por admetre-ho. Em
preocupa que el fet de no establir models o contramodels, en nom de l'esperit anàrquic,
comporti que certes visions acabin en mans d'interessos conservadors i mercantils. N'hi ha
que perverteixen les teories fins a desdibuixar-les del tot. Per això defenso una cultura
forta, la qual hauríem de combatre, indefugiblement, com a artistes o creadors. Les
cosmovisions de Dilthey, sense cap essència, preexistència ni ésser fantasmal, se
succeirien en un etern retorn. I les revolucions científiques de Kuhn esdevindrien, de
nou, revolucions artístiques. Això implicaria un cert retorn a la pre-modernitat,
precisament en un país on tothom presumeix de ser modern. Però el post, si m'ho
permeteu, també esdevindria, inevitablement, postrem. El no-teòric em mirà de nou, féu
un moviment de negació i conclogué: sento dir-vos-ho, senyor cardenal, però veig un to
moralista, alliçonador i evangelitzador en tot això que dieu. El vostre discurs el veig
teoricista, de bona fe, sí; no pas agressiu. Passa que jo vaig patir durant molts anys la
malaltia del teoricisme, i encara em dura, tot i que alleugerida. I això em fa ser
reticent a afrontar discussions que veig que no porten enlloc. Ens podem entendre de
moltes altres maneres, en les quals, és clar, la teoria i l'actitud o postura social o
política hi aniran implícites. I fins i tot les podrem fer explícites. Com? Us ho
explicaré tot seguit: escrivint-les, digué el no-teòric, digué el cardenal. El cardenal s'alçà, sobtadament, escurà el cafè i m'oferí uns quants fulls manuscrits, de grafia nerviosa i oscil·lant. Ja havia consumit la meitat del puro i el bar era ple d'estudiants. La missió, si n'hi havia cap, s'havia acomplert. Quan el cardenal marxà vaig examinar, amb cura, el manuscrit: notes, taques, línies marcades amb retolador. Al capdamunt, una inscripció conjunta del no-teòric i del cardenal, adreçant-se potser a mi, potser a ningú: institucionalitzar-se en art vol dir autoamanerar-se, petrificar-se, caure en fórmules, procediments, mètodes, tècniques. Anar a parar a això no ens interessa gens ni mica. I una mà diferent, astuta, situada endins i a fora, reblà el text: "Il faut de tout pour faire un monde" |
|
© Pablo Rodil Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització |
navegació: | no. 45: novembre - desembre 2004 |
Narrativa
Poesia Assaig Entrevista Ressenyes
crítiques breus/ressenyes (en català) |
|
www.Barcelonareview.com anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il |