ÍndexNavegació

índice  no. 45: novembre -desembre 2004

El mercuri i la pegadolça
Pablo Rodil


Una conversa entre Ester Xargay, Carles Hac Mor i Lluís Calvo a partir d'un manuscrit inèdit conservat a la Biblioteca de Textos Heterògrafs de la Roca de Pelancà.

Fou així com la teoria va caure per l'esbalç: ja ho sabem, estar d'acord en tot, estar en desacord, no entendre's, desentendre's, fer allò, deixar de fer-ho, tornar-hi, respondre i tot plegat. Meditacions, destrets, rosecs en un carrer estret. I el temps? El temps s'escapolia, però havia de trobar-me amb el cardenal i vaig aconseguir d'arribar, puntualment, al bar. D'aquella conversa, ho confesso, n'esperava sols un nou intercanvi d'impressions. La qüestió giraria, com altres vegades, al voltant de l'art. El cardenal, que no ho era però que en rebia el sobrenom a causa del seu caràcter sentenciós, afirmà, només veure'm —com si fos a la galeria Doria-Pamphili amb un cafè fumós i un puro entre els dits: vós sabeu què és art i què és cultura, socialment antisocial és el llapis que guixa, però quan algú diu això és or i és l'Olimp comença la cultura i el perill. Miratge i fona, albada i desplaer, en llengua de muntanyes adulades, com ombra en la ventada sense cames, albada i desplaer, miratge i fona i torna a començar. El cardenal rigué i contemplà, durant uns segons, l'agitació del local. Després, canvià de rumb i m'explicà algunes anècdotes fins que, de sobte, enfilà la descripció d'una conversa mantinguda amb un artista no-teòric. Ho féu parlant una mica de pressa, amb la cadència d'uns repics nerviosos contra el respatller de la cadira. M'estimo més Bacon que Velázquez —asseverà—, l'art dut als seus extrems, l'obertura en canal de la lletra. Us interessa tot plegat? Sí, dieu? Llavors us explicaré alguna cosa sobre les meves converses amb el no-teòric: fixeu-vos en els seus mots, palpeu la finor de les glans lingüístiques, però sense caure en la divinització de l'estil, ja m'enteneu. Tant se val com era o com és el no-teòric, tant se val la seva fesomia i edat. Escolteu-ne en canvi les opinions. Per exemple, aquesta: jo —és a dir ell— no recordo haver dit mai que el problema de la institucionalització de l'art no m'interessa o no em preocupa (remeto a la meva biografia, és a dir la seva, matisà el cardenal). I, d'altra banda, no cal assumir cap contradicció perquè l'art no desapareixerà. La mort de l'art vol dir la mort d'una concepció de l'art. La repercussió social de l'art tampoc no em preocupa. No em puc pensar com a apòstol mitjançant l'art, digué el no-teòric, digué el cardenal. Aquesta era la visió del no-teòric, però potser era necessari alliçonar-lo i evangelitzar-lo, per això mateix sóc cardenal, afirmà el cardenal. I així vaig manifestar-li-ho: la dicotomia rau entre la cultura, entesa com a idealització refinada de l'univers, i la cultura de la banalitat i del pensament lleuger. Per això us deia —matisà el cardenal— que preferia la primera (encara que calgui enderrocar-ne, sempre, els palauets) a la feblesa i anivellament amb què es mostra la segona (i que només satisfà interessos econòmics i de control social). La postmodernitat és seductora, però és també superable. Fins i tot pensant que no cal superar-la, perquè du a un camí ja clos, crec que la situació ha derivat més cap a l'entreteniment i la indulgència que no pas cap a la demolició dels models vigents. És el problema de les teories i les ideologies. I, de moment, no hi cap altra solució que combatre teoria amb teoria i ideologia amb ideologia, entenent que qualsevol anti-ideologia és, al seu torn, ideològica, digué el cardenal. I en aquest punt el no-teòric discrepà: no em sento pas vulnerat en la meva teoria perquè no tinc una teoria meva, feta. L'art va sempre contra la cultura, contra l'estètica dominant a la societat i contra les estètiques que l'art mateix va generant. I se situa enfront d'aquestes estètiques comunament acceptades a fi que no se'n consolidi cap, a fi que l'art no s'institucionalitzi. L'art cerca la no-institucionalització permanent; a l'inrevés, la cultura tendeix a la institucionalització, digué el no-teòric, digué el cardenal. Aleshores, veloçment—afirmà el cardenal, xarrupant amb delit una mica de cafè—, vingué la meva rèplica: crec que la nostra discussió ve motivada per termes com anticultura i cultura. L'art ha de ser sempre contracultural, en això estem absolutament d'acord. I em sembla que enfrontar-se a un model complaent de cultura, a un model que no fomenta el pensar propi sinó l'espectacle, entès com Debord, és anticultural. La diferència que mantenim és que jo crec inevitable que una bona part de l'anticultura esdevingui, més o menys ràpidament, cultura. O cultura del demà. Tanmateix, em sembla important que allò aparentment dolent convisqui, com vós afirmeu, amb el bo. Perquè molt sovint aquell que crea un art imperfecte aporta més vida i horitzons que l'intèrpret tediós de la partitura i l'estil, com succeí amb el punk, però també amb l'art més actual. Per això no podem dir: això no m'interessa gens. Sí que ha d'interessar-nos, de la mateixa manera que ens interessa el mercuri, el foc, els àlbers i la pegadolça. El no-teòric reflexionà uns instants i exclamà sonorament: conforme!!, però tot seguint matisà la seva expressió: certament, però, he de dir que no m'inspira la contracultura de Zappa, ni la de Basquiat, ni la dels Sex Pistols, ni la de Bad Religion, ni la del punk, que és pur espectacle banal. No els trobo cap interès ni mig, tot i que, com he dit, poden tenir el seu encant, com moltíssimes altres coses. Sí que es pot dir que això no m'interessa gens. La prova és que ho he dit. Això de no podem dir em sembla autoritari i dogmàtic. El mercuri i la pedagolça, posem per cas, no m'interessen. Veig que haver utilitzat el terme contracultura ha portat a un munt de malentesos, com sempre que un diu alguna cosa, la que sigui. I, d'altra banda, la cultura del demà és una entelèquia: si sabéssim quin serà l'art del demà, segur que algú ja el faria ara, i seria per oportunisme. Amb honestedat o sense, només podem fer art d'avui, digué el no-teòric, digué el cardenal. Era el moment, doncs, de reblar la conversa i d'esmolar la flama final. Calia respondre el no-teòric amb alguna nova teoria, afirmà el cardenal, després de fer una forta calada al puro. I així: les societats actuals haurien de fer seu el cerimonial, l'acció, el crit propi. Però és inevitable, també, la tendència cultural cap a formes més complexes i estratificades, fins i tot en organitzacions socials aparentment senzilles. L'expressió desacomplexada és molt lloable, però no ho és gens que algun espavilat elevi subproductes a la categoria d'art vigent i acceptable, i tot això partint de criteris aliens a l'art. Trobem, llavors, l'aparença i el simulacre, però en la seva versió més terrible. La impostura ja no és creativa, sinó opressora, mafiosa, tèrbola. La mediocritat fa teatre, i l'actor reïx a fer-se versemblant. Perdoneu si us semblo cínic, en el sentit de Diògenes, el del barril, però em sembla que aviat no tindrem ni un art odiós al qual oposar-nos. Ja no hi haurà res: només contracte mercantil, escombraries, merda. És aquí on els criteris de qualitat han de dir-hi la seva. Una cultura viscuda, és per mi, una cultura crítica. I per això cal posar en marxa el cervell i els instints. Aquesta és, sens dubte, una aposta per l'excel·lència (terme potinejat, i no és l'únic, per gent que sol trencar-me les oracions), una aposta, dic, per donar el millor d'un mateix. Però ell, el no-teòric, no semblava estar d'acord amb tot plegat: sí, és cert, aquest art més trencador passa a formar part, en bona mesura, de l'excel·lència, un concepte que em desplau enormement, em recorda el quadre d'honor del col·legi, on sempre m'hi posaven. I aleshores deixa de ser art. L'art és asocial i utòpic. I per què no donar el pitjor d'un mateix, en lloc del millor? Em sona a catòlic, això de donar el millor d'un mateix. I vós, que sou cardenal, ja m'enteneu. L'excel·lent és aquell a qui hom ha d'imitar com a model? I si un no vol ser excel·lent ni model de res?, digué el no-teòric, digué el cardenal. En sentir aquests mots —explicà el cardenal— vaig somriure: oblideu, amic meu, que tot això de la no-via, del no-sentit i del no-voler, és profundament religiós. Però vós almenys, just és confessar-ho, no feu teologia de la llengua! En qualsevol cas retrobeu, sisplau, els místics. Però no vull insistir-hi més, tornem a la nostra qüestió. Cal, ara mateix, una revisió de la postmodernitat i les seves tiranies. L'espectacle i el deliri mercantil s'abeuren, avui dia, en una idea del capitalisme arrebossada amb els discursos del pensament feble. Em sembla que certes teories han derivat cap a posicions plenament conservadores, i no ens ha de fer por admetre-ho. Em preocupa que el fet de no establir models o contramodels, en nom de l'esperit anàrquic, comporti que certes visions acabin en mans d'interessos conservadors i mercantils. N'hi ha que perverteixen les teories fins a desdibuixar-les del tot. Per això defenso una cultura forta, la qual hauríem de combatre, indefugiblement, com a artistes o creadors. Les cosmovisions de Dilthey, sense cap essència, preexistència ni ésser fantasmal, se succeirien en un etern retorn. I les revolucions científiques de Kuhn esdevindrien, de nou, revolucions artístiques. Això implicaria un cert retorn a la pre-modernitat, precisament en un país on tothom presumeix de ser modern. Però el post, si m'ho permeteu, també esdevindria, inevitablement, postrem. El no-teòric em mirà de nou, féu un moviment de negació i conclogué: sento dir-vos-ho, senyor cardenal, però veig un to moralista, alliçonador i evangelitzador en tot això que dieu. El vostre discurs el veig teoricista, de bona fe, sí; no pas agressiu. Passa que jo vaig patir durant molts anys la malaltia del teoricisme, i encara em dura, tot i que alleugerida. I això em fa ser reticent a afrontar discussions que veig que no porten enlloc. Ens podem entendre de moltes altres maneres, en les quals, és clar, la teoria i l'actitud o postura social o política hi aniran implícites. I fins i tot les podrem fer explícites. Com? Us ho explicaré tot seguit: escrivint-les, digué el no-teòric, digué el cardenal.

El cardenal s'alçà, sobtadament, escurà el cafè i m'oferí uns quants fulls manuscrits, de grafia nerviosa i oscil·lant. Ja havia consumit la meitat del puro i el bar era ple d'estudiants. La missió, si n'hi havia cap, s'havia acomplert. Quan el cardenal marxà vaig examinar, amb cura, el manuscrit: notes, taques, línies marcades amb retolador. Al capdamunt, una inscripció conjunta del no-teòric i del cardenal, adreçant-se potser a mi, potser a ningú: institucionalitzar-se en art vol dir autoamanerar-se, petrificar-se, caure en fórmules, procediments, mètodes, tècniques. Anar a parar a això no ens interessa gens ni mica. I una mà diferent, astuta, situada endins i a fora, reblà el text: "Il faut de tout pour faire un monde"

© Pablo Rodil

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització
navegació:  

no. 45: novembre - desembre 2004

-Narrativa

Jules Superveille: La noia d'alta mar
Tarsís Roma: Quaderns de viatge
Peu de foto

-Poesia

Xavi Grimau: Set poemes de Metall
Felip Cid

-Assaig

Pablo Rodil: El mercuri i la pegadolça

-Entrevista

Carles Hac Mor i Ester Xargay entrevisten Juan Hidalgo

-Ressenyes

Metall, de Xavi Grimau, per Joan-Josep Camacho
Rebosteria selecta

-crítiques breus/ressenyes (en català)
-crítiques breus (en anglès sobre llibres de publicació recent)
-números anteriors
-Audio
-enllaços (Links)

www.Barcelonareview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il