ÍndexNavegació

índice  no. 45: novembre -desembre 2004

La noia d’alta mar
Jules Superveille
Traducció de Joan Oliver
       
Com s'havia format aquest carrer flotant? Quins mariners, amb l'ajut de quins arquitectes, l'havien construït en l'alt Atlàntic en mig la superfície del mar, damunt un abisme de sis mil metres? Aquest llarg carrer amb cases de maons vermells que de tan descolorits agafaven un to gris-França; aquestes teulades de pissarra, de teula romana, aquestes humils botigues immutables? I aquest campanar tan foradat? I aquest clos que no contenia sinó aigua de mar i volia sens dubte ésser un jardí voltat d'una muralla coronada amb trossos d'ampolla, per damunt de la qual saltava de tant en tant un peix?
      Com era que tot allò s'aguantava sense ésser ni tan sols sacsejat per les onades?
      I aquesta noia de dotze anys, tan sola, que portava esclops i anava amb pas segur pel carrer líquid com si caminés per terra ferma? Com era tot això...?
      Direm les coses a mesura que les anirem veien i sabent. I el que hagi de restar obscur, ho serà a despit de nosaltres.
      Bon punt s'acostava un vaixell, ja abans que aparegués a l’horitzó, la noia era presa d'un son profund, i el poble desapareixia sota les aigües. I és per això que cap mariner, ni a l'extrem, d'una ullera de llarga vista, mai no havia vist el poble ni solament sospitat la seva existència.
      L’infant es creia l’única noia del món. Sabia tan sols que era una noia?
      No era gaire bonica a causa de les seves dents una mica separades, del seu nas una mica massa arromangat, però tenia la pell molt blanca amb algunes taques de dolçor, vull dir de rojor. I la seva personeta, senyorejada per uns ulls grisos, modestos pero molt lluminosos, us encomanava a tot el cos, i fins a l'ànima, una gran sorpresa que venia del fons dels temps.
      Al carrer, l'únic carrer d'aquesta petita ciutat, l'infant mirava a vegades a dreta i esquerra com si esperés d'algú una lleugera salutació amb la mà o amb el cap, un signe amical. Era només una impressió que ella donava, sense saber-ho, car res ni ningú no podia trobar-se en aquest poble perdut i sempre a punt d'esvanir-se.
      De què vivia aquesta noia? De la pesca? No ho creiem pas. Trobava aliments a l'armari i al rebost de la cuina, i àdhuc carn cada dos o tres dies. També hi havia per a ella patates, d'altres llegums, de tant en tant ous.
      Les provisions naixien espontàniament dins els armaris. I quan la noia prenia confitura, el pot quedava igualment inencetat, com si les coses haguessin estat així un dia i així calgués que restessin eternament.
      Al matí, la noia trobava mitja lliura de pa tendre, embolicat amb un paper, damunt el taulell de marbre de la fleca, darrera el qual mai no havia vist ningú, ni tan sols una mà, ni un dit, empenyent el pa vers ella.
      Es llevava d'hora, alçava les portes de ferro de les "botigues" (aquí hom llegia: Cafè, i allà: Ferrer o Forn Modern, Merceria), obria les persianes de totes les cases, les subjectava amb cura a causa del vent de mar i, segons el temps, deixava o no les finestres tancades. En algunes cuines encenia foc per tal que fumegessin tres o quatre xemeneies.
      Una hora abans de la posta, començava a tancar les persianes amb simplicitat. I abaixava les portes de planxa ondulada.
      La noia acomplia aquestes tasques moguda per un cert instint, per una inspiració quotidiana que la menava a tenir cura de tot. Durant l'estiu, deixava una catifa a la finestra o roba blanca a eixugar, com si calgués que el poble tingues a qualsevol preu l'aire dels pobles habitats, i el més semblant possible.
      I tot l'any havia de tenir cura de la bandera de l'Ajuntament, tan exposada.
      A la nit, es feia llum amb espelmes o cosia a la claror de la llàntia. A mes, hi havia electricitat en moltes cases, i la noia obria i tancava els commutadors amb gràcia i naturalitat.
      Una vegada penjà a un picaporta un llaç de crespó negre. Li semblà que això feia bonic.
      I allò restà allí dos dies; després ho amagà.
      Una altra vegada, vet aquí que es posa a repicar el timbal, el timbal del poble, com es fa per a anunciar alguna nova. I tenia un violent desig de cridar alguna cosa que s'hauria oït d'una banda a l'altra de mar, però s'ennuegà, no emeté cap so. Féu un esforç tan tràgic que la seva cara i el seu coll esdevingueren gairebé negres, com els dels negats. Després calgué col·locar el tambor al seu lloc habitual, en el racó esquerre, al fons de la gran sala de l'Ajuntament.
      La noia pujava al campanar per una escala de cargol amb els graons esmolats per milers de peus mai no vistos. El campanar, que ben bé tenia cinc-cents graons, pensava la noia (en tenia noranta-dos), deixava veure el cel tan com podia entre els seus maons grocs. I calia acontentar el rellotge de pesos i amb la maneta fer-los pujar altra vegada perquè toqués realment les hores, de dia i de nit.
      La cripta, els altars, els sants de pedra donant ordres tàcites, totes les cadires a penes xiuxiuejants que esperaven, ben arrenglerades, éssers de tota edat, aquells altars, l'or dels quals havia envellit i desitjava envellir més encara, tot això atreia i allunyava la noia, qne mai no entrava a la casa gran i s'acontentava entreobrint-ne la porta clavetejada, en les hores vagaroses, per a donar una mirada ràpida a 1'interior, aguantant-se l'alè.
      En una maleta de la seva cambra hi havia papers de familia, algunes postals de Dakar, Rio de Janeiro, Hong-Kong, signades: Carles o C. Lievens, i adreçades a Steenvoorde (Nord). La noia d'alta mar ignorava què eren aquells països llunyans i aquell Steenvoorde.
      Així mateix guardava en un armari un àlbum de fotografies. Una d'elles representava un infant que s'assemblava molt a la noieta de l'Oceà, i sovint la contemplava amb humilitat: sempre li semblava que era la imatge la que tenia raó, la que estava en el cert; duia un cèrcol a la mà. La noia n'havia buscat un d'igual per totes les cases del poble. I un dia cregué que l'havia trobat: era el cèrcol de ferro d'un bocoi, però tot just provà de córrer amb ell pel carrer marí, el cèrcol es féu escàpol.
      En una altra fotografía es veia la noia entre un home vestit de mariner i una dona ossuda i endiumenjada. La noia d'alta mar, que no havia vist mai cap home ni cap dona, s'havia preguntat sovint què volien aquesta gent, i fins i tot al mig de la nit, quan la lucidesa se us presenta a vegades de sobte, amb la violència del llamp.
      Tots els matins anava a l’escola municipal amb una gran carpeta que contenia quaderns, una gramàtica, una aritmètica, una història de Franca, una geografia.
      De Gastó Bounier, membre de l'Institut, professor de la Sorbona, i Jordi de Layens, llorejat de l’Acadèmia de Ciències, tenia una petita flora que contenia les plantes més comunes, així com les plantes útils i noïbles amb vuit-centes noranta-vuit figures.
      En el prefaci la noia llegia:
      «Durant el bon temps, no res tan fàcil com procurar-se, en gran quantitat, les plantes del camp i dels boscos.»
      I la història, la geografia, els països, els grans homes, les muntanyes, els rius i les fronteres, com explicar-s'ho per qui no té sinó el carrer buit d'una petita ciutat en mig de l'Oceà solitari? Pero l'Oceà mateix, que ella veia sobre els mapes, era ben bé aquell damunt el qual ella vivia? Un dia, un segon, ho havia pensat. Però havia rebutjat la idea com a folla i perillosa.
      A vegades escoltava amb una submissió absoluta, escrivia alguns mots, tornava a escoltar, reprenia la ploma, com si obeís al dictat d'una invisible mestra. Després la noia obria una gramàtica i romania llarga estona abocada, contenint la respiració, sobre la pàgina 60 i l'exercici CLXVIII que li abellia. La gramàtica semblava que prenia la paraula per conversar amb la noieta d'alta mar:
      Existiu? — penseu? — parleu? — voleu? — cal adreçar-se! — s'esdevé? — hom acusa? — sou capaç? — sou culpable? — es tracta? — teniu aquest present? eh! — us planyeu? (Substituïu els guions pel pronom interrogatiu convenient, amb preposició o sense.)
      Altres vegades l'infant sentia un desig insistent d'escriure certes frases. I ho feia amb una gran aplicació.
      Heus-en aquí algunes, entre moltes d'altres:
      —Partim-nos això, no us sembla?
      —Escolteu-me bé. Seieu, no us mogueu, us ho prego!
      —Si tingués tan sols una mica de neu de les muntanyes altes el dia passaria més de pressa.
      —Escuma, escuma entorn de mi, no acabaràs potser per esdevenir una cosa dura?
      —Per a fer una sardana cal ésser almenys tres.
      —Eren dues ombres sense cap que se n'anaven per la carretera polsosa.
      —La nit, el dia, el dia, la nit, els núvols i els peixos voladors.
      —He cregut sentir un soroll, però era el soroll del mar.
      O bé escrivia una carta en la qual donava notícies de la seva petita ciutat i d'ella mateixa. No ho adreçava a ningú i no besava ningú en acabar i en el sobre no hi havia cap nom.
      I finida la lletra, la llançava al mar —no pas per desfer-se'n, sinó perquè calia que així fos fet— i tal vegada a la manera dels navegants perduts que lliuren a les onades llur darrer missatge dins una ampolla desesperada.
      El temps no passava en la ciutat flotant: la noia sempre tenia dotze anys. I era debades que bombés el seu petit tors davant l'armari-mirall de la seva cambra. Un dia, cansada d'assemblar-se amb les seves trenes i el seu front tan descobert a la fotografia que guardava en el seu àlbum, va irritar-se contra ella mateixa i el seu retrat, i dispersà violentament els seus cabells sobre les seves espatlles esperant que la seva edat en fóra trasbalsada. Potser el mar i tot, al seu voltant, sofriria algun canvi i veuria sortir-ne unes grans cabres de barba escumejant que s'acostarien a mirar.
      Tanmateix l'Oceà romania desert i ella no rebia altres visites que la dels estels fugaços.
      Un altre dia hi hagué com una distracció del destí, una esquerda en la seva voluntat. Un veritable vaixell de càrrega tot fumejant, caparrut com un buldog i aguantant bé el mar tot i anar poc carregat (sota la línia de flotació esclatava al sol una bella banda vermella), un vaixell de càrrega passà pel carrer marí del poble sense que les cases desapareguessin sota les aigües ni la noieta quedés adormida.
      Era just migdia. El vaixell féu sonar la seva sirena, pero aquesta veu no es barrejà amb la del campanar. Cadascuna guardava la seva independència.
      La noia, en percebre per primera vegada un soroll que venia dels homes, es precipità a la finestra i cridà amb totes les seves forces:
      «Auxili!»
      I tirà el seu tauler en direcció al vaixell.
      L’home del timó ni tan sols es tombà. I un mariner que treia fum per la boca, passà pel pont com si tal cosa. Els altres continuaren rentant llur roba blanca, mentre de cada costat de proa uns dofins s’apartaren per deixar pas al vaixell que s'afanyava.
      La noieta baixà molt de pressa al carrer, s'ajagué damunt el rastre de la nau, i besà tan llargament el solc, que aquest, quan ella s'aixecà, no era sinó un racó de mar sense memòria, i verge. En tornar a casa la noia quedà astorada d'haver cridat «Auxili!». Només aleshores comprengué el sentit profund d'aquesta paraula. I aquest sentit l'esglaià. Els homes no sentien la seva veu? O aquells mariners eren sords i cecs? O més cruels que les pregoneses de la mar?
      Aleshores vingué a cercar-la una onada que sempre s'havia mantingut a certa distància del poble, amb visible reserva. Era una onada enorme que s'estenia fins molt mes enllà que les altres, a cada costat d'ella mateixa. En la part alta, portava dos ulls d'escuma perfectament imitats. Hom hauria dit que comprenia certes coses i que no les aprovava pas totes. Per bé que es formava i es desfeia a centes de vegades cada dia, mai no oblidava de posar-se en el mateix lloc aquells dos ulls tan ben fets. A vegades, quan alguna cosa l'interessava, hom podia sorprendre com restava prop d'un minut amb la cresta enlaire, oblidant la seva qualitat d'onada, tant que li calia refer-se cada set segons.
      Temps ha que aquesta onada hauria volgut fer alguna cosa per la noia, però no sabia què. Veié allunyar-se el vaixell i comprengué l'angoixa de la que restava. No volent esperar més, se l'emmenà no gaire lluny, sense dir un mot, i com si li donés la mà.
      Després d'haver-se agenollat davant la noia, a la manera de les ones, i amb molt de respecte, l'enrotllà al fons d'ella mateixa, l'estrenyé una llarga estona procurant confiscar-la, amb la col·laboració de la mort. I la noieta es privava de respirar per tal de secundar 1'onada en el seu projecte.
      No aconseguint el seu propòsit, la llançà enlaire fins que la noia no fou més gran que una oreneta marina, la prengué i la reprengué com una pilota, i queia entre flocs d'escuma tan grossos com ous d'estruç.
      Finalment, veient que no hi podia res, que no reeixiria a donar-li mort, l'onada retornà la noia a casa seva en un immens mormoleig de llàgrimes i d'excuses.
      I la noieta que no tenia ni una esgarrinxada hagué de recomençar a obrir i tancar les persianes sense esperança, i desaparèixer momentàniament dins la mar bon punt el pal d'un vaixell apuntava a l'horitzó.
       
© Jules Superveille
© Traducció de Joan Oliver

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització
navegació:  

no. 45: novembre - desembre 2004

-Narrativa

Jules Superveille: La noia d'alta mar
Tarsís Roma: Quaderns de viatge
Peu de foto

-Poesia

Xavi Grimau: Set poemes de Metall
Felip Cid

-Assaig

Pablo Rodil: El mercuri i la pegadolça

-Entrevista

Carles Hac Mor i Ester Xargay entrevisten Juan Hidalgo

-Ressenyes

Metall, de Xavi Grimau, per Joan-Josep Camacho
Rebosteria selecta

-crítiques breus/ressenyes (en català)
-crítiques breus (en anglès sobre llibres de publicació recent)
-números anteriors
-Audio
-enllaços (Links)

www.Barcelonareview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il