ESTÀTUA DE
DAMA JACENT
A la tarda vaig tornar a la cripta
per contemplar, una vegada més,
aquell entorn de mort que et cobria
amb uns enigmes d’eternitat.
Sols m’acompanyaven la recança
i les darreres llums dels vitralls
amb unes blavors de mars ignotes,
de firmaments.
Res no torbava la solitud
d’unes foscuries que reposaven
dobre ahirs d’un palau obagós.
pressentint, amb certeses immòbils,
quimeres trencades en el cor,
que un dia vas viure i estimar,
fruir els deliris de l’amor bàrbar,
en nits sense astres.
PASSEIG PEL MOLL
Recordo encara el profund oneig,
un respir de blaus sobre la mar,
arribant al cor de l’horabaixa.
I una sentor de sal que surava.
I la sirena d’un gran vaixell
semblant al preludi d’una queixa,
que atracava amb un pes de viatges
molt suaument.
Núvols nomòtons acompanyaven
l’abandó de barques abaltides,
l’enyor d’un viatge inacabat.
En la dolça grisor de l’instant
gralls de gavines ferien l’aire,
i, els mariners, en una dàrsena,
abandonaven una càrrrega
de vells insomnis.
Nihil astra preaeter vidit et undas
HORACI: ODES. III. XXVII
En l’última hora,
partint dels meus,
sobretot si fos en una aurora
encalmada,
quan les estrelles es fonen en la claror rogent,
voldria salpar amb un navili de plata i de sàndal,
hissades les veles blanques,
vers les rutes d’aquest mar blavíssim
que tantes vegades he contemplat
des dels falls dels somnis.
Però no ignoro,
car sóc terra d’aquesta terra,
que el meu cos reposarà,
amb els darrers estertors i llàgrimes amargues,
amb els pacífics oblits
d’un vell cementiri entre dues muntanyes,
perdudes fronteres de la meva mort.
Tres poemes
Narrativa