EXTRACTE DE LA NOVEL·LA
CAVALLS SALVATGES
Jordi Cussà
SOBREDOSI NATURAL
Faith has been broken, tears must be
cried,
let's do some living after we die.
THE ROLLING STONES
(«Wild Horses»)
No és gens estrany, sinó més aviat el
contrari, que la primera d'aquestes històries comenci en un enterrament. Però en lloc
del típic dia hivernal, cru o plujós, va escaure un enterrament tòrrid, en plena
canícula.
Dins l'església, de fet, s'hi estava
bé, almenys de temperatura, donat que les esglésies, ja se sap, són com frigorífics
naturals, però quan («Germans, aneu-vos-en en pau... ») vam pujar als cotxes a esperar
el fèretre per acompanyar-lo al cementiri, la xafogor reconcentrada dins el vehicle era
tan opressiva que amenaçava d'asfixiar-nos. Dins la meva estimada Marlene, seguint la
furgonetatransportacadàvers, viatjàvem, sense aire condicionat, l'Eulàlia (que aquella
època encara exercia d'amant amb mi), la Lidia (que feia el mateix amb el Fermí), el
Fermí en si mateix (l'inevitable Min) i jo (Alexandre Oscà i Punyol), que conduïa.
Nou o deu anys enrere, el Fermí, jo i
la difunta, Lluïsa Cabellera i Enbosc (avui plorada per pares, germans, cosins i altres
familiars, i amics), havíem conformat una autèntica cèl·lula unifamiliar --molt més
«autèntica» que les convencionals. De fet, ho compartíem tot. I quan dic «tot», vull
dir absolutament tot: sostres, taules, cotxes, festes, drogues. A vegades fins i tot els o
les amants, i tot sovint, com a germans, els llits. I jo, per altra banda, havia estat el
seu company, ja a Eivissa, l'any 75, i després de les aventures de Pont de Suert, durant
el terrible 82. Per això, malgrat la fúria del sol, estàvem obligats a anar al
cementiri a patir el nostre gra de nostàlgia impotent. Tant de bo, de camí, haguéssim
punxat les quatre rodes i cremat el carburador
Dins la ciutat dels morts no entrava ni
un esquinç de brisa i les poques ombres que hi havia al voltant del quadrat del nínxol
ja les havia ocupat la família. Per tant, ens vam haver de palplantar sota una dutxa
implacable de quaranta graus centígrads amb les nostres estúpides robetes de «quedar
bé». Recordo que, sense voler; vaig començar a imaginar els morbosos processos
bioquímics que en aquell mateix instant es desenvolupaven dins la caixa. I, per més que
m'esforçava a pensar en una altra cosa, sols feia que «veure» la Lluïsa, embolcallada
en un vestit blau exquisit que segur que no havia portat mai, transformant-se, en aquell
mateix instant, en fongs i cucs i buit.
És ben curiós, per dir-ho d'alguna
manera, però no «veia» la Lluïsa dels temps recents, al caire del col·lapse físic
per les batzacades de la sida i l'abús de la metadona, sinó aquella Lluïsa plena de
gràcia, femella intel·ligent i esplèndida en més d'un sentit, que havia conegut, a
Eivissa, dotze o tretze anys enrere. Un engranatge de la porció subconscient del cervell,
que ja feia temps que jo no podia governar, va obligar-me a la terrible tortura de
recordar aquell esquitx de «nirvana»: semblava tan remota la felicitat adolescent de les
illes! En comptes de dotze anys, dins la meva ànima en ruïnes havien transcorregut dotze
segles.
De bon grat hauria donat un parell de
dits de la mà dreta per treure'm l'americana i descordar-me la camisa, i tots els de
l'esquerra per ser a la terrassa del barmésproper amb un martini, sec, glaçat, doble,
caient-me gola avall. No podia racionalitzar-ne el motiu, però la suor, que em xopava
fins a l'ofec les aixelles i l’entrecuix, els peus, les mans i el cap, em feia sentir
brut entre cometes, com si diguéssim culpable.
Al final, com de costum, res no ens va
servir de res: ni el sacrifici d'haver assistit a l'escenificació de l’infern, ni el
detall d'haver-hi vingut amb robes convencionals. Algù, feia dies, ja havia decidit que
nosaltres érem, sí, els culpables, i després de mitja hora llarga de rituals de paleta
sota una bafarada capaç d'ofegar Neptù, quan ja érem fora del recinte sacre, ens va
encalçar per darrere el Pep, el germà de la Lluïsa, i va girar el Fermí d'una manotada
al muscle esquerre.
--Mira que atrevir-te a venir aquí! Ja
els tens ben posats, ja! Ara, que potser un dia et cauran, de tant que se’t gronxen!!
Tots vam entendre, per simpatia, de
què parlava. I també que no era cap mena de broma sinó tota una tempesta.
--Què et passa, Pep? De què vas? --li
vaig dir en to suau.
--Tu calla, filldeputa, que ets el
primer culpable!
El «Repep», com l'anomenava la seva
germana, estava absolutament fora de si: una impotència rabiosa, que jo en realitat
compartia, s'havia apoderat de la seva pena, i si hagués pogut ens hauria esclafat a tots
dos com qui trepitja un escarabat. Jo el coneixia una mica, de quan amb la Lluïsa ens vam
instal·lar uns quants mesos al seu apartament de Blanes, el terrible 82 ja
esmentat.
--No entenc què collons brames. Ni
crec que aquest sigui el lloc del moment --vaig contestar-li sense variar el to.
--No et posis gallet amb mi,
filldeputa, que t'ho diré d'una altra manera!
--Pugeu al cotxe --ens va manar
l'Eulàlia, interceptant el Pep per evitar que la tensió desemboqués en cops.
El seguici en pes havia sortit del
cementiri i, després dels comiats i els ùltims condols, s'havia trobat la nostra trista
escena allà davant.
--Fem-li cas, Lex --va intervenir el
Fermí girant cap a l'auto.
--Fem-li cas, sí --vaig murmurar
seguint-lo, entre emprenyat i avergonyit--, perquè si em toma a dir filldeputa...
I aleshores va ser quan el Pep Repep va
perdre els nords, els papers i els estreps:
--Què has volgut dir amb això? --va
cridar, llençant la Lali a terra amb una empenta del braç esquerra i llançant-se cap a
mi just quan jo em tornava a girar.
No sóc una persona gens violenta, ho
prometo, però si hi ha res que m'encengui és veure tot un home (el Pep ja en tenia
quaranta repicats i alçava més de 1'80) maltractant físicament una dona. I més si la
dona pesa cinquanta quilos, i és, en aquell instant, la meva companya. De manera que, tal
com el gest em venia, vaig acabar de girar sobre el peu esquerre tirant el dret endavant i
amunt, tan de pressa com vaig poder: el Pep hi va topar a deu quilòmetres per hora com a
mínim, i els dos vam caure de cul, sobre la grava que cobria la plaça del cementiri, i
aleshores el Min i tres o quatre figurins del seguici van venir a restablir la pau. De fet
la guerra ja s'havia acabat: el Pep es cargolava en espasmes de dolor, mancat d'alè, amb
les cames i els braços blegats sobre un punt entre el pubis i el melic, i jo
m’aixecava, a peu coix, per anar a assistir l’Eulàlia just quan ella
s'aixecava, a peu coix, amb l'ajut de la Lídia. Això sí, amb deu centímetres de
cremada de graveta al tou de la cuixa com a «souvenir».
Recordo que mentre el Min m'empenyia
cap al cotxe vaig tornar a mirar el ruc del Repep per si en volia una altra amb l'altra
cama de part de la seva germana enyorada, però ell, envoltat de familiars i amics, encara
estava enrampat a terra. La seva actitud, la dels que 1'envoltaven, em va impulsar, per
altra banda, a fer quatre saltets sobre el peu esquerre i instal·lar-me darrere el
volant: ens vam escapar d'aquella, com de tantes altres, una mica esgarrapats i fent
grinyolar les rodes.
Al marge que vam fotre el camp del
poble sense ni posar carburant a l’estómac, no puc establir cap mena d'ordre
seqüencial sobre la resta del dia.
La següent escena impresa en la
memòria parcel·lària del jo que jo era aleshores, certa tot i que nebulosa d'heroïna,
és el Fermí, en calçotets i suant a raig, sota l'ombra nocturna de la magnòlia que
bressava al pati de la caseta de les nenes, al carrer de les Acàcies, a Barcelona,
preguntant-me, amb el cos dins la xeringa però la consciència desperta, si en realitat
no érem nosaltres els culpables. Li vaig contestar, si el record no m'ha tergiversat
1'experiència com tantes altres vegades, que culpables no n'érem, però que jo, qui sap
per què, me'n sentia. El que no podria assegurar, ni que m'hi anés la vida, és si va
succeir la nit després de l'enterrament o al cap d'un mes.
AUTOBIOGRÀFIQUES
LLUÏSA: FLASCÓ I
Don't discover the last twenty-five years,
Honey, just
in one night.
JANIS JOPLIN
(«Kozmic Blues»)
Abans que res, les olors. Les
olors marquen la mesura de la meva felicitat psicofísica. Fa mil anys, quan encara vivia
a Arenys, «chez mes veillards», no podia suportar la fortor de peus que vessava de
l'habitació del meu germà Repep per inundar el corredor i qualsevol estança que no
tingués la porta ben tancada. També odiava els cigarrets canaris del meu pare i els
sofregits de la mare, cuinant sempre que jo no tenia gana. Hi havia dies que, bon punt em
llevava, havia de fugir de casa --cap al mar sempre-- per no entrar en basca. Mamà
Angelina un dia em va copsar i es va pensar que estava prenyada. Però no era això, no:
aquell dia no encara.
Quan la primera fuga (només teníem
setze anys i, aprofitant una excursió de l'institut al Museu de la Ciència, la Martina,
la Raquel i jo ens vam «perdre» a casa d'un noviet meu de l'estiu passat), les aromes
van marcar la pauta del meu alliberament durant els cinc dies que va durar l'aventura.
Encara sento els efluvis vellutats de
la meva suor en trànsit, i l'exhalació, dolcíssima i àcida, del meu sexe de verge,
bategant desig. Encara sento el regust de sabó líquid de les seves aixelles i la
flairança salobre del seu esperma mesclant-s'hi. El xicot, de fet, feia força bona olor
en general. Almenys fins que la guàrdia civil va trucar a la porta acusant-lo de segrest
i perversió de menors. Llavors el seu segell olfactiu personal va canviar de cop per
convertir-se en un covard tuf de recances. El vaig treure del tràngol declarant que li
havia jurat que les tres teníem divuit anys, però el vaig eliminar de la meva llista al
mateix moment i, afortunadament, li he oblidat els noms i les sentors.
Quan la segona escapada, l'estiu
següent, l'aventura va ser molt més llarga i molt més rica. Un dia, passejant per la
platja, la Martina es va trobar una bossa de carrer: un passaport espanyol, tres carnets
(identitat, conduir i Club Nàutic de Barcelona) a nom d'una tal A. B. de la C.: vint
anys, cabells i ulls foscos, estudiant de professió i amb domicili a Sant Cugat. A més a
més, hi havia vint-i-tres mil vuit-centes quaranta-sis pessetes, que per a nosaltres eren
molt perfum. Per molt que, a la Martina, no tornar-ho li fes pudor de socarrim cremat.
Diuen que l'ocasió fa el lladre, i jo
vaig enginyar-me un projecte delictiu de debò el primer pas del qual era, naturalment,
llençar la bossa i guardar els calés i els documents.
--Amb quatre retocs als cabells i una
mica de maquillatge, qualsevol de nosaltres podria fer-se passar per la tal A. B. de la
C.! Jo amb aquests papers em veig amb cor d'arribar a New-York!!
--Ja ens enviaràs una postal --va
mofar-se'n la Martina.
Però l'essència de la llibertat
--«identifications & money»-- era massa atraient i les tres vam sucumbir
Tinc molt viva a la pituïtària de
l'ànima, per exemple, la sentida que feien les Rambles de Barcelona el dia que,
aprofitant un altre viatgeinstitut, vam aconseguir la segona documentació. La idea,
força ben trobada, va ser de la Martina, però la Raquel i jo la vam escenificar.
L'argument era senzill: jugant amb la innocència i la ignorància dels Homes respecte a
les estratègies i el lèxic de les Dones, ens vam presentar a l'Oficina d'Objectes
Perduts, Pl. Catalunya s/n, a preguntar, amb l'angoixa quasi desesperada pròpia d'unes
càndides adolescents en problemes, si els havien portat una bossa de pell de color fosc.
Les paraules havien estat curosament escollides per la Martina: bossa, per no cenyir cap
mida; de pell, perquè per als homes tot és pell; i de color fosc per poder abassegar
marrons, liles, blaus i negres.
El responsable que ens va atendre era
un senyor amable amb bigoti i cabells de plata que feia flaire de viure a Gràcia, entre
un eucaliptus i una acàcia. Mentre li explicava detalladament com la meva amiga havia
perdut la bossa en un vagó del metro -«amb tant d'anar i venir, perquè avui portàvem
un dia que tela marinera, i ara amb l'enrenou de la bossa qui sap, perquè... »-, l'home
va eixamplar els ulls i arrugar l'entrecella. I quan vaig estroncar el torrent
d'incoherències fingint vergonya i timidesa, li va sorgir un esbós de somrís a les
puntes del bigoti, que fins em va fer sentir culpable. Per un moment.
Per un moment i prou perquè, mentre el
senyor es girava i mirava el prestatge inferior, jo sentia el baf curull de la victòria
molt a l'abast, i si l'engany n'era el vehicle, benvingut l'engany. De manera que,
després d'un altre doll de parides, banalitats i mentidetes especulatives, vam marxar amb
una bossa petita, d'escai color gosquefuig, on hi havia un carnet d'identitat i sis mil
cent noranta pessetes. Reconec que el botí va ser minso, però l'orgull d'haver-lo
obtingut ens recompensava generosament l’esforç: el parc de la Ciutadella, on vam
anar a celebrar-ho amb una ampolla de moscatell després de tres o quatre transbordaments
a cegues, era un iris extasiant de fragàncies i emanacions encara molt més dolces que el
moscatell.
Avui que ja sóc prop dels trenta i em
sé a les acaballes, comprenc que eren els humors dels nostres cossos i dels nostres
esperits pubescents, obrint-se com flors silvestres als vents atzarosos de la vida dels
adults.
El millor de tot va ser que, malgrat la
defecció del nostre «cervell», la Martina, que de fet sempre havia tufejat a
intel·lectualisme hamletià, el somni de la primera llibertat s'acabés materialitzant en
un espai tan intensament perfumat com el Rosselló. El viatge amb autobús fins a Narbona
i els seixanta-set dies de vint-i-cinc hores que va durar l'aventura encara estan tots
prenyats i xops de brises de migjorn escampant essències de rostoll, de most, de fruits
madurs.
A la hisenda de Messieur Pipot, un
immigrant de segona generació oncle d'un amic de la Raquel, vam collir, recollir i
recol·lectar aromes de raïm verd i de raïm negre, de préssecs i carbasses, de prunes i
llegums. I també tot tipus de fetors animals com ara truges, conills, eugues, gossos,
ànecs i gallines. O les nostres pròpies irisades aromes, dins la nostra particular
cambra particular; quan ens rentàvem o no ens rentàvem les deu felices hores de pagès
treball.
Vam telefonar a casa i, quan el senyor
Pipot els va dir que estàvem bé i treballàvem bonic, ens van deixar quedar fins a
setembre: han passat deu o dotze anys i encara no tinc paraules! Cada vegada que ens
tocàvem, ni que només fos la mà, tot l'entorn esclatava en fragàncies, i fins cremalls
i fetideses destil·laven l’alè agredolç de la natura perfecta. Al matí quan ens
llevàvem a trenc d'alba per anar als cultius, i a les nits, quan després de l'espectacle
plàcid del capvespre ens ajèiem al llit, estiràvem juntes els braços i tocàvem el
cel.
No m'estranya gens, vist amb
perspectiva, que totes dues, Raquel i Lluïsa, Lluïsa i Raquel, escollíssim aquell
nirvana per calibrar els nostres respectius potencials homosexuals. Compartíem realitats
i somnis, menjars i feines, parets i sostres, i semblava lògic compartir també els llits
d'aventura i el desig florescent.
No cal dir que a la tornada, «chez mes
veillards», les pestes nauseabundes de sempre van quasi tornar-me boja, perquè a més
s'hi barrejava, com un àcid bullent i corrosiu, una persecució mental a la meva persona.
En ma vida he sentit tanta basca i espero no tornar-hi. Per sort, al cap d'una setmana i
un dia, compliria els anhelats divuit anys oficials i fugiria a Eivissa a conviure amb la
Raquel i la galàxia.
O almenys això em pensava, perquè a
l'hora de la veritat --el dia D i a l’hora H-- a l'andana del moll pitiús i amb dos
tiquets als dits, la Raquel va fer uns sanglotets amb coragre d'obediències
traumàtiques, i em va deixar el que se'n diu d'una peça. Però l'efluvi dels vaixells
era molt més salat que les meves llàgrimes, de ràbia i de compassió, i després de
recuperar l'import del seu trajecte vaig salpar cap a Eivissa sospirant el comiat de les
rels i parint poncelles de futur a flor de llavis.
ILLES, SEXE I PSICODÈLIA
Here Odysseus charmed for dark Circe fell,
still her perfume lingers still her spell.
P. SINFIELD-KING CRIMSON
(«Formentera Lady»)
Al'atzar d'una mirada perduda, copso una
Àliga damunt l'altaveu del racó. contempla la mitja dotzena d'éssers anònims que es
contorsionen dins el succedani de pista de ball, com si analitzés la composició
proteínica del seu sopar.
salta, elegant fins a la indolència, i
arrenca netament el cap quasirapat d'una noiafideu que dansava a cops, imitant Nefertiti.
Subnefertiti, sense cap, continua ballant amb els seus balladors, que tampoc no s'immuten
i segueixen ballant.
l’Àliga ha urpat la seva presa
sense aturar-se, solemne i tediosa, i ha prosseguit el vol fins a l'altaveu de damunt la
cabina: La veig, sobre el meu cap, cruspint-se, displicent i desganada, el cap de la
fideunefertiti. i a mesura que, metòdica, el va espipellant (ara els ulls, ara el nas,
després els llavis i les orelles), l’Àliga es va transformant en una esfinx de
pedra vella: primer les urpes i les cames, després el cos i les ales, i amunt cap al cap,
els ulls, la cresta (com en un somni cinematogràfic d'estil magrittià).
quan engoleix l'últim mos de cervell,
el bec esdevé també de pedra, i el monument cau en bloc i explota contra el vidre fumat
dels meus ulls.
***** *****
Ah sí: em dic Alexandre O. F. i sóc a la cabina de so d'aquest catau
hippiós que la Martha de Los Angeles i el Bob de Glasgow van obrir amb el nom de
Woodstock's ara fa dos anys, esforçant-me a decidir si tinc temps de mesclar-ne un de
libanès (per embellir el ritme de la piràmide creixent) abans de mesclar les músiques
(creixent i decreixent) en un moment irrepetible. Són les tres retocades de la matinada,
o encara més, i al plat dret, sonant, hi ha el «Remember the future» dels Nectar,
mentre a l'esquerre, per celebrar que fa tres dies que tempesteja malgrat tots els
santjoans del calendari balear, preparo el «Riders on the storm» del Jim.
Sense que jo la vegi, Ella entra a la
cabina. Sense demanar permís. Entra descalça i secreta a la cabina sense demanar permís
i em toca el colze que quasi ratllo el disc i em demana --vesperon-- el tema que estic
entrant. Es molt probable que, si no l'hagués tingut ja a mig canal, n'hagués posat un
altre, per ensenyar-li bones maneres i preservar l'aura de seducció del punxaplàstics.
Però la casualitat i, diguem-ho, la seva franca, oberta bellesa d'adolescent, em porten a
celebrar, amb un petó que de seguida es fa dir morrejada, que haguem escollit la mateixa
cançó en el mateix moment. Val a dir que en aquells temps, el Jim, tot i que mort,
encara era el Jim.
Després Ella em convida a un
cilíndric pur de maria brasilera (que cargola i encén amb divertidíssima destresa), i
jo, per no ser menys, la convido al terç de piràmide verda que s'està centrifugant, des
de fa disset minuts, sobre l'etiqueta dels Nectar. Mai no sabré del cert si era o no
veritat, perquè Ella, tot i que encara no s 'havia especialitzat en l'art de la mentida,
ja sabia com dissimular les seves cosetes quan volia, però el cas és que, segons va dir,
ja se n'havia pres «un», sencer, després de sopar, justament del mateix tipus. De fet,
Eivissa n'anava plena i al «catau hippiós» n'hi havia per donar i per vendre.
Ens vam partir la meva espurna
centrifugada entre rialles, besos i caricies, que no diré lascives però sí
desvergonyides. Clar que aleshores nosaltres érem molt joves i al Woodstock's tothom
tenia prou feina per a ell mateix. A més, el vidre de la cabina, n'estic del tot segur,
era fumat de per vida. Vam continuar bevent, fumant, i acariciant-nos extremitats i llavis
durant dos o cent minuts, i llavors Ella, mossegant-me el lòbul d'una orella fins al
dolor, em va dir que volia fer l’amor amb mi.
--Ja tens edat? --vaig preguntar-li en
to de burla defensiva.
Rient, es va girar d'esquena a la sala,
i amb gest fluid es va descordar els cinc botons, frontals, del vestit. El «vestit», una
espècie de camisó rosa esmaperdut de quan a Berlin triomfava el cabaret, va badar-se a
banda i banda mostrant els seus pits revolucionaris i totes les valls dels maquis
confluint en l’infern. Del pubis.
-A tu què et sembla? -va
sil·labejar-me arrossegant els sons.
Després d'uns quants segons de
deliciosa inspecció general, que a través de l'àcid valien el pes d'una eternitat, vaig
decidir que «posseïa» (com a regal del déu dels mars Posidó) uns muscles i uns
turmells absolutament aquàtics: de sirena: d'ondina: de nereida.
-No portes mai calces? -vaig articular,
oblidant sostenidors i sabates.
-A Eivissa mai. Si no tinc la regla.
Aleshores se'm va asseure, escamarlada,
damunt la falda per tornar a l’escalfament, fins que, aprofitant la segona cara del
«Double dose» de Hot Tuna, vam materialitzar la nostra primera còpula. (No sé si mai
has tingut el goig de fer l'amor, inesperadament, amb una persona que no coneixes ni per
fora, i en plena pujada d'àcid: t'asseguro que és una experiència absolutament
inoblidable. O potser no, perquè de fet jo he viscut més d'una història semblant que se
m'ha esvaït de totes les pells just després d'un orgasme per a sempre mai més.
Probablement, vist amb perspectiva, va ser ella, la meravellosa Lluïsa Cabellera, amb la
seva manera fresca i genuïna d'encarar les persones i les coses, qui em va enregistrar
aquell coit a l'arxiu dels inoblidables.)
Aquella primera trobada, després que
la Martha ens fes fora de la cabina amb rialletes de vergonya aliena típicament ianquis,
vam acabar pujant a la barca del Nin Pescador (un dels incomptables amics que la Sirena
tenia arreu del món) per solcar l'albada a trenc de Formentera. Ai, Formentera! Quan dic
Formentera i Lluïsa em ve a la sang la primera novel·la del Quartet d'Alexandria. Deu
ser per això que més tard em vaig acostumar a dir-li Justine. I a Ella, apassionada del
mestre Durrell, aquest sobrenom la suggestionava tant que en llocs on no la coneixien el
feia servir com si fos el seu. El que no puc deixar d'esmentar, ja que m'hi he posat, és
el segon coit: sobre la platja encara fresca de rosada, així que vam desembarcar.
Però aleshores torna el túnel odiós,
prenyat d'imatges i sensacions tan inclassificables en el pla cronològic com vives en el
pla sensorial. Les pituïtàries dels meus universos van capgirar-se en vint-i-quatre
hores: els matins, en comptes de mar, ressaca, o fruita, feien tots olor de Lluïsa. I a
les nits, la seva fragància, com la d'un arbust amb transpiració animal, encara era més
intensa (més que els eucaliptus i que el kif i que el peix fregit). Les botigues i els
cafès, els porros i els cubates (jo aquell temps encara bevia rom amb cocacola), tot,
absolutament tot, tenia un dens, feliç i especiat regust Sirena. I d'una manera encara
més sensible, també les músiques, les platges, les onades, els núvols, els astres:
semblava com si Formentera existís només per a nosaltres dos i tothom a Eivissa ho
sabés i en fos còmplice.
El nirvana de torn va durar fins un mal
dia que ella no va aparèixer pel Woodstock's (això no era pas estrany), i la vaig trobar
a la disco del costat al·lucinant en cos i esperit amb un holandès. Mai he estat
paradigmàticament gelós, em sembla, però la Lluïsa, aquell estiu, per a mi era molt
més que una companya: era jo mateix. I el cos que jo veia, subjugat entre els braços de
l’holandès (rosset, panxut, metrenoranta), era el meu. Vaig fugir com un diable
sense ànima, perquè sentia que m'estaven violant l’esperit i perquè sabia que no
podia protestar ni mitja síl·laba davant de cap déu, i em vaig emborratxfumar tant que
l’endemà, i amb molt mala consciència, vaig haver d'explicar a la Lluïsa que,
casualment, els havia vist.
--Si cada vegada que trenques unes
calces al bar, jo m'intoxiqués com has fet tu, acabaria alcohòlica en quinze dies, Lex!
Aquesta va ser la seva resposta honrada
i tranquil·la: la seva vida i els seus sexes eren seus, i sí que la satisfeia o
l’havia satisfet compartir-los amb mi però. Jo ho entenia i ho defensava,
resoltament, de manera racional (o almenys això em semblava), però als vespres, si ella
no apareixia al catau, un corc verdós em rosegava les entranyes dins la cabina. Primer
vaig provar de posar-la gelosa, i després, en veure que encara era pitjor, de pactar-hi
una certa fidelitat.
--D'això ni parlar-ne --va respondre'm
llepant-me el gland amb llengua de tenora--. T'estimo força i m'agrada jugar amb tu,
però la vida té una sola línia, i jo seguiré la meva jugant sempre amb qui jo vulgui.
Fica-t'ho al cap ara i per sempre.
Érem a la platja sota el far, nus i
absents de la resta del món, si és que n'hi havia. Ella va acomplir una fel·lació que
a més d'un plaer sublim, definitivament incomparable, em va significar un esqueix als
íntims teixits definitivament incomparable: de cop i volta vaig comprendre que mai no
seria meva, que mai no ho havia estat.
La inevitable separació va esdevenir
tres o quatre setmanes més tard, però d'una manera gradual. Primer va començar no
apareixent pel nostre pis durant una nit o dues. Després, recollint calces i sandàlies i
prou, va marxar a viure a casa de l'Ester i el Ton. O sigui, al miniàtic que hi havia
sobre el magatzembar. Això va ser menys dolorós que si se n'hagués anat a viure amb
l'holandès, no cal dir-ho, però de tota manera la meva frisança per ella era terrible,
i em va costar força histèria i molta llàgrima.
Passava per l’Eston un parell de
cops al dia, tot i que no quedava a prop dels meus recorreguts, només per demanar-li un
cafè i obsequiar-li un somriure. Algun cop gosava oferir-li tornar al pis, ni que fos a
l'habitació del costat, però ella, que em llegia les ferides de la passió i la gelosia
més bé que un mirall, deia que de moment ja estava bé, que necessitava espai per ser
qui ella era i volia ser (i això que l’àtic no feia més de 50 m2 i encara). Per
cert, l’endemà a la tarda el Ton l’acompanyaria amb el jeep a recollir la
guitarra i les torretes, si m’anava bé.
Després va arribar el moment en què
ja no gosava anar a l’Eston sinó de tant en tant, però m'hi passejava pels voltants
fins a cansar-me'n, amb l’esperança que l’atzar ens tomés a posar l'un davant
de l'altra. I sovint, massa sovint, creia veure-la, en una cabellera atzabeja que entrava
en un comerç, en una figura magra i estilitzada que girava una cantonada. Què n'hauria
tret, de qualsevol trobada casual, de fet, no m'ho plantejava. Recordo que tenia una idea
fixada al mig del cervell i em deia i repetia que si havia conegut aquella dona d'aquella
manera no podia ser per perdre-la al cap de tres mesos.
Ja en feia dos que no vivíem junts i
jo encara estava convençut que qualsevol dia, de manera miraculosa, ho arreglaríem tot.
Amb els anys he vist que això els passa gairebé a tots els mascles, i fins també a
moltes femelles, quan, unilateralment, es trenca una relació. Ho he vist en matrimonis de
cinquanta anys i en parelles de quinze. En persones que ho han paït en deu dies i en
altres que no ho han cagat en deu anys. Hi ha casos, per sort excepcionals, que poden
arribar a desenvolupar una autèntica ferida psicoemocional, allò que els especialistes
en diuen «trauma», que hipoteca o malmet tota una vida. No vull pas dir que el meu cas
fos tan greu, perquè l'ùnic que a mi em va implicar quan finalment va marxar cap a
Amsterdam amb un amic de l’holandès van ser dos o tres mesos d'orgia diària amb
àcids, sexes i alcohols. Setmanes després del seu adéu, vaig rebre una carta on em deia
que tenia feina de rentaplats i que estava prou bé. Em feia la confiança d'enviar-me el
telèfon i l’adreça, per si un dia. Però, clar, res de ximpleries ni persecucions.
Quantes vegades he lamentat haver
perdut aquelles gracioses quatre ratlles, no ho sé comptar. Per sort, el poema que les
acompanyava encara el tinc:
Blanca és l’empremta del meu
camí
si em desvetlla un bes de llessamí.
L'oneig dels rínxols en blau fermenta
Si esmorzo un pastís de nata amb
menta.
Cafè sol amb gel i cel tot sol
paint la mandra amb un gladiol.
Tarda, i la pell tesa de l’alosa
put a cony de mar i pits de rosa.
L'ocàs és essència de lilàs
quan l'ora és àrida dins del mas:
presta a llançar els draps vers la
galàxia,
copulant sentors de flor salvatge
amb carn d'estrella cremant la platja,
suro en núvols d'opi, zel i acàcia.
(Datat a L'Eston, Eivissa, el 2 de
desembre de 1975.)
***** *****
Ara veig molt clar (més clar que l'alba sota el far de
Formentera) que Ella era cent vegades més forta i més valenta que jo. Ella sabia què
volia molt més bé que jo, i estava disposada a pagar-ne el preu, fos quin fos. Jo en tot
cas no encara. Tot i que aleshores Ella tenia divuit anys acabats de fer i jo ja n'havia
fet dinou.
Vist amb perspectiva, el Mín i el Lex,
més que els seus botxins, havíem estat les seves víctimes. Víctimes, això sí, tan
culpables com els botxins i com la més víctima i culpable: Ella. Rodolant pels torrents
d'aquest món degenerat m'he topat amb casos de persones que s'han enganxat a un
determinat tipus de «mala vida», o a un determinat tipus de droga dura, amb tot el que
això pot implicar, incloent la mort i coses pitjors, només perquè a una altra persona
li convenia. Però aquest, per sort i en ferm, no era el cas de la Lluïsa, el Min i el
Lex. I a mi mateix m'ho argumentava i m'ho repetia cent cops cada dia, i m'ho
recontrargumentava i m'ho tornava a repetir just l'endemà o abans-d'ahir, però, en
termes emocionals, no aconseguia absoldre-me'n gens: pensava una cosa i en sentia una
altra.
Ara ja fa anys que m'agrada creure que
va ser aquesta angoixant sensació d'error (que em va perseguir durant mil nits després
de la mort de la Lluïsa i la trista escena del cementiri), Allò que em va decidir, de
manera alhora utòpica i terminant, a deixar l'heroïna i els mons que l’envoltaven
per segona i penúltima vegada. Però aquesta és una altra història, més enrevessada i
més llarga.
|
TBR