LA DÈRIA NORMAL
Em sona que algú ja ho havia dit abans, això. Torna la vida normal, oblidem els gorgs dels mesos sense erra. És temps de deixar llocs amables i de reprendre dèries. L’ombra dels plataners s’allargassa de manera vampírica pel passeig de cada raó oblidada. Se’n va la darrera llagosta que fa girs atàvics pels nostres ulls amb la mateixa certesa i seguretat que l’aire trèmul ens despentina, i això reconforta i neguiteja a parts iguals. És l’hora de reprendre de nou els vells estímuls, vells de fa massa poc, de rellegir i de sorprendre’s per algunes de les coses que hem viscut i encara no hem tingut temps de pair com il faut. Trobar esllomada, entre línies, aquella frase miraculosa d’algun poeta que portes gravada amb lletres roents als ulls, retrobar l’alè d’alguns girs que tu creies impossibles en la llengua que t’ha infantat, enjoiar-se per la furibunda sensació d’ofec que fan els udols, al lluny.
Ja s’acomiada de nosaltres la lentitud pesada de la xafogor, la cabòria de l’arena entre els dits, de la cala que va despentinar cabelleres, del mirall que mostrava nafres, dels vents ingràvids de festivals i vespres guanyats a l’hora de les nones. És l’hora de posar en ordre el garbuix que hi ha a les llibretes, de fer un nou propòsit de lletres i mots, de noves descobertes i de missals perduts en gintònics febrils. Ja s’havia dit, això. Però és moment de fer ballar la xavalla d’aquests dies de tramuntana i marees, de fer-ne un càlcul aproximat de guanys i posar-los, com peixos bocabadats i fràgils, a la xarxa que ha agafat tot el què hem volgut mostrar.
Un vaivé suau, el de setembre, amb les anades i tornades de Sitges i els mots de l’Amadeu. Amb els poemes d’en Vicenç, trobat per primer cop a una aula amb més poetes que oients. Amb els viatges en forma de dona, i catalana, a Itàlia, amb la maleta plena de bastides. Amb els dards que prenen formes distintes d’en Xavi, amb el torrent que no cessa, dens, compromès i subtil, de la Batzuca. Amb tota una marea de nord enllà. I amb el desig del què encara ha de passar, abrigats ja, a la riba d’una bocana d’aire no tan càlid.
Benvinguts al número 61 de la Barcelona Review!
Després d’alguns mesos de titubeigs, la nova etapa de la Barcelonareview, que passa a ser una revista exclusivament de poesia, comença a caminar. La nostra manera de fer i els nostres interessos són diferents dels de Dolors Udina, que ha portat excel·lentment la revista durant una bona colla d’anys, i som conscients que la nostra joventut i inexperiència pot jugar-nos males passades, però justament gràcies a aquesta joventut i inexperiència confiem en la nostra capacitat de donar una veu ferma i rotunda a la poesia catalana actual, que volem contribuir a expandir, a la nostra manera, a través d’aquesta revista que hem tingut la sort d’heretar.
Així, doncs, hem decidit donar una forma fixa a la Barcelonareview, la qual tindrà unes seccions que intentarem que apareguin sempre i que, amb el temps, volem ampliar.
A partir d’ara, cada número s’obrirà amb un primer apartat que inclourà poesia de diversos autors catalans i, sempre que ens sigui possible, d’estrangers. És, si fa no fa, el gruix de la revista tal com l’hem editada els números 57-58, 59 i 60. Volem donar importància a la traducció, tant de poetes nostres (al número anterior, per exemple, hi ha un poema d’Anna Dodas i un altre de Montserrat Abelló traduïts a l’èuscar) com d’estrangers (tal com hem fet, per exemple, amb Gonzalo Escarpa, Miren Agur Meabe o Luigi Manzi). És amb aquesta voluntat que en aquest número hem inclòs quatre poemes de Montserrat Abelló, traduïts a l’anglès per ella mateixa (no cal precisar l’orgull que tenim d'albergar a les nostres pàgines aquest material tan valuós), i tres poemes de Koldo Izagirre que figuren a Harresi ostean pareta (Salvador Puig Antich gogoan), un llibre editat per MX Espai, amb imatges del pintor Erramun Landa. Estem convençuts que us agradarà.
Per continuar amb el gust que tenim per la poesia escrita per joves, companys nostres de generació, afegim alguns poemes de dos poetes mallorquins: Maria Antònia Massanet (que ens ha donat un text inèdit) i Pere Antoni Pons (hem extret alguns poemes del seu últim llibre, Fervor tan fosc, molt recomanable).
Per tancar aquesta primera part, tenim l’honor de publicar uns poemes inèdits de Joan Elies Adell i Josep Francesc Delgado.
El segon apartat d’aquesta nova generació de Barcelonareviews, el dedicarem als poetes inèdits. Aquest número, us presentem la poeta pallaresa Meritxell Nus, la primera d’una llista de veus potents i de qualitat que seguim amb atenció.
L’últim apartat serà una llicència poètica, perquè la poesia o no hi serà o hi serà secundària. Aquesta secció és un aparador audiovisual on volem incloure fotografies, vídeos, música, un món que no ens sembla gens lluny de la poesia i al qual volem donar un lloc, aprofitant la versatilitat d’Internet. Aquest número dedica l’apartat a la creadora berlinesa Betina Kuntzsch, que ens ha cedit algunes imatges de la sèrie Mauerstreifen, un passeig per la zona del mur de Berlín a través de les finestres de busos i tramvies.
Esperem que el que us oferim en aquest número us agradi i us mogui. Estem molt contents de tenir l’oportunitat de dirigir aquesta revista, i encara no ens sabem avenir de la sort que tenim. Volem que duri molts anys i creixi cada vegada més, perquè tots nosaltres mereixem la poesia i la poesia mereix que l’estimem.
Esteve i Laia