JOAN DURAN I FERRER (Sitges, 1978)


Joan Duran i Ferrer


(Del llibre “NIX”, Premi Comas i Maduell, Ciutat de Tarragona de 2000, Arola Editors 2001)

El viatge cap a tu liquant esferes, plovent mercuri al perímetre del ventre de lluna hermètica, al cràter del mugró, a la duna radial. El paraigua i jo la pluja interrompuda. Òrbites a l’amor inacabat.

Clava la dent aquí entre la pell i l’ungla i abans desclou el puny, que has d’aprendre apamant els límits de l’amor així, deixant calcomanies al capçal i la dent sota el coixí, perquè demà no s’hi valdrà a donar corda com si tots els creixements mudessin i partissin del seu zero.

(De la plaquette “Assaig d’Àngel”, Els Ulls de Tirèsies, Cafè Central, 2005)

 

GÈNESI DE L’ÀNGEL AL BOUDOIR

D’esquena,
em trec el maquillatge del mur de pestanya.
Sóc la ciutat partida pel riu del mirall
i al fenell em faig l’amor amb els ulls nus.

Fer màcula a la seda del temps i desplegar-se,
córrer al·lucinada com la limfa a les costelles
i obrir-se d’ales. L’àngel compta a tres i salta.
Cel.

 

CEL
Mira que tot estava escrit i al penja-robes,
el vol a punt com el sucre al cotó i al llavi
i el núvol als dits perquè el carreguessis al cau
que fa drecera, com qui és pluja i borra el traç,
a l’orgasme blanc del primer cel de cap poema.

(Inèdits)

CRÒNICA

Ens cordem amb el silenci
amb què es segellen els pactes
amb déu. Cada botó
atrinxerat a la frontera
que separa països en guerra
i dos blaus marcant territoris
de mar perdent-se en els cossos,
envellint-nos amb la festa
de les algues i els alcohols
de naufragis antics,
de quan l’amor salpava
als tròpics del nou món
i volia erosionar-te
amb l’evangeli de la pell,
explorar-te els quilòmetres,
saquejar-te peus i braç
i endur-se’n de tu l’exvot
i la cera que incendia
el temple i els murs
d’un temps que els arqueòlegs
voldran que transcorri
més lent que nosaltres,
i més polit i a coberta,
quan ja la roba segella
i els vernissos oculten
el que hem estat en la cesura
imperfecta, breu, feliç,
de dues vides que es maten.


AMOR

Avui et plouré d’oripell.
Et veig als ulls el bivac
d’inflorescències d’atzavara
que dormen com clavades
als capçals de cada platja,
i aquest poble que es bada
al mar, després que plogui,
amb terboleses de semen
des dels torrents. L’or,
les deixalles, tot m’ho dones,
i els mobles vells que la gent,
quan marxa d’aquest lloc,
deixa a l’embat d’altres vides.
Hi ha aquest trànsit d’objectes
quan ens fem el suïcida
que desballesta al portal
les seves quatre pertinences:
se’n diu amor, d’això, que t’entra
als ulls i la salabror hi espurneja.

Tot això m’ha dit.
I que avui et plouré d’oripell.


Joan Duran i Ferrer va néixer a Sitges l’any 1978. És poeta i bioquímic. Ha rebut diversos premis de poesia, entre els quals destaca l’XI Premi Ramon Comas i Maduell de Poesia Ciutat de Tarragona 2000, pel poemari Kore (Cossetània Edicions, 2001). L’any 1998 havia rebut ja el premi Miquel Martí i Pol amb el poemari Zoòtrop, (Publicacions de la UAB, 1998). El seu últim poemari es titula Nix, i fou finalista del premi Rosa Leveroni, (Arola Editors, 2004). També ha publicat, recentment, dues plaquettes, Paisatge Convencional, (Papers de Terramar, 2002) i Assaig d’Àngel (Els ulls de Tirèsies, 2005), i el llibret d’Òpera Bruna de Nit (Arola Editors, 2004), amb música del compositor Xavier Pagès. El passat novembre va rebre l’XI premi de poesia Màrius Torres, amb el llibre Domèstica veritat, que s’editarà properament.

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització

NAVEGACIÓ