Pau Vadell
Avui tenc una bona definició per a mi,
escolta:
Un home inútil, sol, jove que pareix vell
i que es gira al doi.
Si perdessis les obsessions,
mala cosa.
No hi ha altre teràpia ni sentit vital
que t’aidi tant a aixecar-te de la terra dura,
com la molèstia que et prens
-obsessiva-
de prémer més de tres cops
el botó de l’ascensor,
el timbre de casa,
l’avís de l’autobús.
Un cop més hom té ganes d’anegar-se,
d’agafar, com a teràpia post-bèl·lica
i a corre-cuita,
un trinxet i fer freixura de sang.
En arribar, tot cap-baix-cul-alt,
la precipitació d’unes escenes violentes
t’ajeuen davall una figuera agostenca
a l’espera de la putrefacció corporal,
que no és més que un ric rics
de morros, xampany, ferides
i una tomba elegant
arran de la monarquia bíblica.
La ciutat ja té això.
Una vella que no entén res,
crida a través del porter electrònic
mentre una mare i un fill, l’agent de l’hora,
l’escombraire i un home amb abric
passen per davant el portal.
Continuen caminant.
De l’evident desig que es respira pel carrer,
no s’entén
que la gent no vagi cardant-hi.
Pau Vadell neix a Calonge l’any 1985. Es dóna a conèixer al món literari català amb el llibre Quan salives, premiat amb el premi Bernat Vidal i Tomàs del 2005. Té a punt d’estrena el recull Sadoll de seny i acaba de publicar un llibre amb fotografies titulat El cos que habitam. En els seus versos hi trobareu vida i poesia, i un regust no gens dissimulat de la seva admiració per Blai Bonet.
© Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització