Poemes de Gonzalo Escarpa

(Poemes en castellà i traducció catalana)

 

 tumbona


La mentira de la literatura

Estás en la tumbona, tan tumbada.
Eres mi hermana, mi madre, mi familia.
Yo te imagino ahora más liviana.
Úrculo te ha pensado con sombrero.
Silvio te ha regalado una sombrilla.
Todos,
alguna vez,
te hemos soñado.
Pero ahora estás ahí,
bañada en sol,
en un hotel de mil estrellas de un poblado
que en agosto se llena de bailes y de copas.
El biquini que llevas
tan sutil
confía tanto como tú en tu cuerpo.
Yo, desde mi ventana de voyeur joven verde
te contemplo.
Vigilo el más pequeño movimiento de ti,
de tu biquini.
Canto.
Te escribo una poesía.
Me enamoro.
Invoco a Clío,
a Nemosine,
a todas esas musas que conozco.
No vienen,
pero el que sí que viene
es, yo sigo en la ventana,
un bigardo que seguro hace surf
está forrado y tiene un deportivo
con equipo de 1500 watios
y cargador de 9 o 10 cds.
Seguro que ese cerdo afortunado
no te escribe poesías
seguro que a ti eso
no te importa.
Para ese tipo de gilipolleces
ya me tienes a mí,
porque para eso sirve
la literatura.
Para que tú te vayas con el surfer
y yo escriba que me fui contigo.

L’engany de la literatura

Ets a la gandula, tan estirada.
Ets ma germana, la mare, la família.
Jo t’imagino ara més lleugera.
Úrculo t’ha pensat amb barret.
Silvio t’ha regalat una ombrel·la.
Tots,
alguna vegada,
t’hem somniat.
Però ara ets allà,
amarada de sol,
en un hotel de mil estrelles d’un poblet
que a l’agost és ple de balls i de copes.
El biquini que portes
tan subtil
confia tant com tu en el teu cos.
Jo, des de la finestra de voyeur jove verd
et contemplo.
Vigilo el més petit moviment de tu,
del teu biquini.
Canto.
T’escric un poema.
M’enamoro.
Invoco Clio,
Mnemòsine,
totes aquelles muses que conec.
No vénen,
però qui sí que ve
és, jo segueixo a la finestra,
un dropo que de ben segur fa surf,
està folrat i té un esportiu
amb equip de 1500 watts
i carregador de 9 o 10 cedés.
Segur que aquest porc benastruc
no t’escriu poemes
segur que a tu això
no t’importa.
Per a aquesta mena de collonades
ja em tens a mi,
perquè per a això serveix
la literatura.
Perquè tu te’n vagis amb el surfer
i jo escrigui que me’n vaig anar amb tu.

_________________________________________
“Si pudiera elegir, escribiría…”

Si pudiera elegir, escribiría
sobre las alas lentas del verano,
sobre ese caramelo escogido entre muchos
y su sabor poliédrico,
la belleza torcida, las prescripciones médicas,
los gatos, el placer, el mar, la noche.
Resulta tan difícil creer en estas cosas.
A veces nos parece que es otro el que contempla
los milagros de lejos, subido a una cornisa,
que es otro siempre el que despierta a tiempo,
y el sol en la ventana nos recuerda de pronto
que la luz es posible.

Si pogués triar, escriuria
sobre les ales lentes de l’estiu,
sobre el caramel escollit entre molts
i el seu gust polièdric,
la bellesa tortuosa, les prescripcions mèdiques,
els gats, el plaer, el mar, la nit.
Resulta tan difícil creure en aquestes coses.
De vegades ens sembla que és un altre qui contempla
els miracles de lluny, dalt de l’ampit,
que és un altre sempre qui desperta a temps,
i el sol a la finestra ens recorda de sobte
que la llum és possible.

_________________________________________


“Hay algo en mí que tiende a la reforma...”


Hay algo en mí que tiende a la reforma,
una reconstrucción de los entornos
que considero ajenos, pero viven
en mí, mientras repaso el manual
sin instrucciones para hacer del aire
un íntimo dibujo del espacio.
Algo en lo viejo que hace de lo viejo
una estación insustancial que puede
sorprendernos (ser otra vez, por tanto,
principio fulgurante sin final
a la vista. No sé cómo encontrarme
en lo que está y ha sido o nunca ha sido
presuntamente intercambiable; hay algo
en mí que tiende a la reforma, y eso
lo explica todo. Tiempo, dame tiempo.

Hi ha quelcom en mi que tendeix al canvi,
una reconstrucció dels entorns
que considero aliens però que viuen
en mi, mentre repasso el manual
sense instruccions per a fer de l’aire
un íntim dibuix de l’espai. Alguna
cosa a l’antic que fa del que és antic
una insubstancial estació
que pot sorprendre’ns (ser de nou, per tant,
principi fúlgid sense cap final
a la vista). No sé com puc trobar-me
en el que hi és i ha estat o mai ha estat
presumptament bescanviable; hi ha,
en mi, quelcom que tendeix a l’esmena,
i això ho explica tot. Temps, dóna’m temps.


_________________________________________
La danza de las latas

Amo profundamente el disparate,
la bagatela, el sí, la mojiganga,
el desatino, el momo, la bobada,
la porrería cándida, el epate.
La irónica mirada circunstante
que inventa y transfigura; la mirada
tuerta y oval, dos veces disfrazada,
dos pasos hacia atrás y uno adelante.
Y así de guirigay en zarabanda,
saltimbanqui, bufón o figurante
acompaño la danza de las latas.
Burla burlando van las tres delante
y acaba como empieza mi proclama:
amo profundamente el sabotaje.

El ball de les llaunes

Amo profundament els disbarats,
la bagatel·la, el sí, la mascarada,
el desencert, la ganya, la rucada,
la bestiesa càndida, l’esbat.
La irònica mirada circumdant
que inventa i transfigura; la mirada
torta i oval, dos cops ben disfressada,
dos passos enrere i un endavant.
I així de guirigall en sarabanda,
saltimbanqui, bufó o figurant
acompanyo la dansa de les llaunes.
Fent-ne befa, les tres van per davant
i acaba com comença la proclama:
amo profundament els altercats.

_________________________________________


Te poseo vel cuasi,
te entrego ne quid nimis,
vivo sólo pro nobis,
te abandono nequacuam.

Y con mi lengua muerta
horado en ti, ciclópea,
una odisea.

Et posseeixo vel cuasi,
t’entrego ne quid nimis,
visc només pro nobis,
t’abandono nequacuam.

I amb la llengua morta
forat en tu, ciclòpea,
una odissea.


Biografia Gonzalo Escarpa
Gonzalo Escarpa (1977) és agitador cultural, poeta de directe i tota una referència per a les joves fornades poètiques de Madrid. Llicenciat en Filologia Hispànica, ha rebut diversos premis de poesia i relat curt. Actualment dirigeix la revista digital Fósforo (www.revistafosforo.com) i és cofundador del Grupo de Acciones Imaginarias. Coordina el Centro de Poesía José Hierro de Getafe, des d’on es promouen activitats, recitals i publicacions de tot tipus. Ha estat antologat en els llibres Inéditos (Fierro Editores), Antolojaja, ha fet l’edició de Todo es poesía menos la poesía i ha escrit els poemaris Los brazos de un abrazo, Escapa i Amor en el colmado o el colmado del amor. Concep la poesia com una incessant dedicació als recitals, però aquest fet no li ha privat de tenir a punt el que serà el seu primer llibre publicat.

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització

NAVEGACIÓ