ALICIA PHELPS,

  ALGÚ QUE TINGUI CURA DE MI

 

per Mercè Bagariaimage

 

 

 L’audició era a punt d'acabar quan van irrompre al pati de butaques i això que el bidell tenia ordres de no deixar passar ningú més. Jo era dalt de l'escenari, assegut en una cadira incòmoda,  tot rosegant el broquet per estar-me de fumar, implorant que s'acabés d'una vegada la tortura imposada per la recomanada de torn que, sense ni una engruna de misericòrdia, destrossava Tenderly. La presència d'aquelles dues intruses, en comptes d'enutjar-me, em va semblar un regal de la divina providència.

Les dues intruses eren mare i filla, tot i que ningú ho hauria dit mai. La mare era una dona encara jove, de corbes sinuoses i parlar estrident. I negra, negra com el sutge més negre,  com el carbó més pur.  En canvi, la filla era una adolescent d'aspecte fràgil i delicat, la pell de canyella i els ulls com la molsa encara humida de la rosada. No sóc gens impressionable. Corregeixo: no era gens impressionable, però tot té el seu moment sota el cel, com diu l’Eclesiastès.

—Ha de sentir cantar l'Alicia. Porta el swing a la sang —va dir la mare mentre arrossegava la filla pel passadís central—. No marxarem fins que l'escolti. Li ben juro que anirà a l'infern si no li dedica uns minuts.

La vaig fer pujar a l'escenari, vaig oblidar el broquet damunt la taula i li vaig preguntar què volia cantar.

I'm a little lamb who's lost in the wood —va cantussejar mentre trobava el to, i el pianista la va seguir de seguida.

—Es diu Alicia —va dir la mare—. Alicia Phelps.

L'Alicia anava amb l'uniforme del cor de l'església. Va enllaçar les mans com en les pregàries i va clavar la vista en la mare, suplicant que l'alliberés d'aquell mal tràngol, almenys aquella impressió vaig tenir jo. La dona, però, no estava pas disposada a fer-ho i l'escoltava d'allò més satisfeta, convençuda que acabava d'entabanar un bon cercatalents.

Someone to watch over me... —va repetir l'Alicia en un murmuri que eriçava la pell.

I sí, la vaig contractar perquè cantés al musical. El contracte el va signar la mare, perquè ella no tenia encara edat per fer-ho. Un cop signat, vaig fer entrega a la dona d’una bona bestreta per tirar endavant la casa i la canalla: dues criatures, encara petites, que havien perdut el pare, que de ben segur no compartien amb l’Alicia, en un desgraciat accident. Només calia una mirada per percebre-ho. I la dona em va fer entrega a mi d’aquella adolescent de pell de canyella que em feia desbocar el cor. Abans de pujar al cotxe, la mare li va dir: «té, fes-la servir si cal», i li va posar a les mans una pistola rònega, una antiga Savage, que vés a saber si no s’encasquetaria arribat el cas. Li vaig jurar que de debò que no calia, que jo em comprometia a tenir cura de l’Alicia, que no permetria mai que li passés res. Beneït dogal! Dolça condemna! Però la mare va insistir i l’Alicia no la va voler contrariar. I amb aquell equipatge minso, me la vaig endur a recórrer món.

Amb cuidar-la no en tenia prou, i també m'hi vaig casar mentre érem a Savannah. Ella tenia disset anys. Jo, quaranta-un. La diferència d'edat em va semblar una futilesa. La nit de noces la vam passar en un hotel cèntric i l’Alicia no parava de dir que es volia quedar a la ciutat, que era la més bonica que havia vist mai. La seva tebior a la intimitat la vaig titllar de timidesa, no pas de rebuig. Ella sabia compensar-la amb moixaines que a mi em semblaven pròpies del seu tarannà ingenu. I és que l’amor, com deia Pau als corintis, tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. I jo estava curull d’amor quan érem a Montgomery, a Baton Rouge, quan omplíem el teatre a Nova Orleans, quan després de la funció ens menjàvem una dotzena d’ostres amb xampany i, entre glop i glop, em deia «Daddy», i aquell xiuxiueig sumat a la mirada de molsa humida em transportava al paradís. Llavors només pensava en el present que Déu m'havia fet i, per agrair-lo, enviava a la sogra un xec carregat de zeros cada primer de mes.

La felicitat és efímera. Quan un està enamorat, això no ho pensa. Quan un està enamorat, com ho estava jo, tot ho fa pensant en l’estimada. El preu no té cap mena d’importància. D’un dia per un altre, jo vaig decidir deixar de produir musicals per centrar-me en una sola cantant: Alicia Phelps. I per consolidar la seva carrera, vam traslladar-nos a Chicago, tal com ella volia. Recordo bé que va dir: «a Nova York no Daddy; anem a Chicago». I allí, com a representant seu, vaig signar un contracte amb una discogràfica solvent per tal que ella gravés el primer disc i també vaig emparaular tot un seguit d’actuacions en un club de moda. Recordo que li vaig dir:

—Nena, el teu nom sortirà en un rètol lluminós que es veurà a tota la ciutat.

Daddy, cal que sigui tan gros?

I és clar que calia. És clar que havíem de celebrar aquell contracte avantatjós. Jo la volia portar a ballar. Li vaig comprar un vestit blanc cenyit que li exalçava les corbes tènues, cada cop més perceptibles, i unes sabates de taló alt, tant que gairebé em passava. Els tres àpats diaris i la disciplina de l’escenari l’havien convertida en la noia més desitjable que havien vist els meus ulls. I no m’estava de dir-li-ho a totes hores. I ella s’enrojolava i em renyava «no em diguis aquestes coses, Daddy». El rubor no era fals. No eren imaginacions meves. En comptes de l’uniforme del cor de l’església, ara duia un vestit d’artista, però continuava sent aquella criatura innocent a qui la senyora Phelps, aquell vespre de març, havia obligat a cantar per a mi i a mi a escoltar-la sota l’amenaça d’anar a l’infern si no ho feia.

Sí, és clar que calia el rètol lluminós i una celebració d’acord amb les circumstàncies, perquè ben aviat tot el país es rendiria als seus peus, ben aviat l’Alicia seria l’estrella més fulgurant del firmament musical. I jo em delia perquè em veiessin entrar amb ella de bracet a la sala de ball del Palmer House. Ja sentia les mirades d’enveja clavades a la pell, les llambregades cobdicioses dels homes que matarien per ser en el meu lloc. I és que els malucs de l’Alicia es movien amb una cadència que embruixava, com si, en comptes de sang, a les venes hi tingués swing. No, no exagero pas. Tant em feia gruar la crisàlide que es transmutava en papallona davant el meu esguard extasiat! Tant em pertorbava aquella adolescent tímida i reservada que el Senyor havia posat al meu camí i a qui jo no sabia negar res! Per això quan em va dir «anem a un lloc tranquil, tu i jo, Daddy, la resta del món no té importància», em vaig estarrufar com un paó, tot ignorant que l’adulació ofusca l’home més savi.  Malgrat la seva petició, jo vaig insistir: «és la sala de ball més bonica que et puguis imaginar, amb una sonoritat perfecta. I quan vegis les aranyes de cristall del sostre...». No la vaig poder convèncer. Ella preferia canviar l’esplendor del Palmer House per la penombra d’El Gat Negre, un local petit on s’hi congregava una clientela arrauxada, emmetzinada pel jazz.

Vam arribar d’hora. L’actuació encara no havia començat, però els clients ja havien copat les taules més properes a l’escenari i vam haver de conformar-nos amb una de més retirada. Ella es va animar i vam brindar pel futur amb una cervesa ben gelada. I després vam demanar-ne una altra i encara una altra més. Qui sap si per efecte de la beguda o de la llum escassa o de la boirina que s’estenia a causa del fum, l’Alicia es desinhibí i m’explicà:

—El pare tocava el saxo en un local com aquest. Jo era molt petita llavors. Morta de son i tot, la mare em portava amb ella perquè volia veure’l tocar i no tenia amb qui deixar-me. Entràvem per la porta del carreró i ens assèiem en un racó fosc fins que acabava l’actuació. El pare sempre feia com si no ens conegués. I ella el disculpava tot dient que es devia al públic; sovint, però, ho deia amb un nus a la gola.

—Em pensava que no coneixies el teu pare —vaig fer jo. Ella, però, va continuar recordant en veu alta, com si jo no hagués dit res.

—Quan no era de gira, venia a buscar-nos a casa i tots tres anàvem a passejar fins al riu i allí fèiem un pícnic. La mare portava uns sandvitxos de carn, amanida de pollastre i pastís de cirera o de poma. I ell, una ampolla de vi francès. Sí, li agradava el vi francès. Menjàvem mentre explicàvem acudits, aventures del pare i la seva banda. En acabar, el pare li donava uns bitllets enrotllats, lligats amb una goma, i allò era l’anunci del comiat.

—No vivíeu amb ell? —vaig preguntar intrigat.

El pare ja tenia una família. Una família blanca i respectable. Nosaltres només érem... —es va aturar com si busqués una paraula que pogués definir-ho, però no deuria trobar-la, perquè tan sols va afegir—: Un dia ja no va tornar.

—Mai més n’has sabut res? —vaig fer jo.

—La mare i jo vam venir a buscar-lo. Recordo que actuava en aquest local, en aquest mateix escenari. D’això fa molts anys, Daddy, molt anys —va dir com si els pocs que tenia li pesessin enormement. —Per això he volgut venir aquí aquesta nit.

—No sabia que haguessis viscut a Chicago —vaig exclamar sorprès.

—És que tu, senyor Barrows, no ho saps pas tot de mi... —Va canviar el to malenconiós i ho va dir bromejant, amb aquella mitja rialleta de nena entremaliada. 

I tenia raó. Sabia que me l’estimava, que em semblava mentida que hagués pogut viure sense ella, que ja no m’imaginava la vida tot sol. Tret d’això, ben poca cosa. Ella era reservada, i jo preguntava sí, però no burxava mai. La confiança no neix de cop i volta, i jo tenia fe. Creia en allò que predicava el pare en els sermons dominicals i que m’havia inculcat des de ben petit: «L’home que confia és com l’arbre que viu prop de la ribera;  quan creix es fa alt i fort i les seves fulles sempre són verdes, perquè les arrels de l’arbre de ribera busquen el corrent i és el corrent el que els permet donar fruits abundosos. I sabeu que representa el corrent? El corrent és la confiança». Si esperava prou sense defallir, l’Alicia se m’entregaria sense cap mena de recança. Si esperava prou...  I aquella conversa era l’indici que estava en el bon camí.

—I què va passar amb el teu pare? —vaig gosar preguntar-li.

—La mare i jo veníem cada nit fins a la porta del club. Ella el volia matar. Deia que no tenia dret a la vida. Deia que havia promès estimar-la sempre i l’havia enganyada. Jo no volia pas que el matés, encara que no volgués saber res de nosaltres, encara que a mi també em fes mal el seu rebuig. La mare deia que el meu dolor no era comparable al seu de cap de les maneres, que per patir com ella patia havia d’estar enamorada. Es va entestar a comprar una pistola. No teníem gairebé diners per menjar i, tot i així, va comprar-la. Una matinada, quan el pare sortia amb els músics de la banda, el vam tenir a pocs metres. La mare va gosar encanonar-lo i hauria pogut disparar, però ell li va dir: «Vols que ho vegi la nena?». Ella ho va rumiar uns segons i, després, va desar a la bossa la pistola que ara tinc jo. El pare va marxar amb els seus amics, xino-xano, com si no hagués passat res, sense girar el cap ni una sola vegada. L’endemà vam tornar a Memphis. Les dues vam plorar tot el camí. «No t’enamoris mai», em deia. I jo li vaig jurar que no ho faria. «Casa’t amb un bon home», em repetia. Quan deia això, la mare pensava en Rufus Phelps. I s’hi va acabar casant. Llàstima que s’encastés contra un camió! —va dir amb veu compungida.

I a mi em va sortir del cor:

—Nena, jo sóc el teu senyor Phelps!

—Ja ho sé, Daddy. Ho sé des del moment en què et vaig veure —em va dir. Sí, això em va dir, ho recordo molt bé.

Els músics es disposaven ja a iniciar l’actuació i vam deixar la conversa en aquell punt. L’estrella de la banda era un clarinetista que deuria rondar la trentena, amb aspecte de ser de bona família, d’haver estudiat a Harvard. Massa dandi, massa melindrós... a què treia cap fer-se dir Blues Hardy? «Daddy, no remuguis i escolta’l», em va dir l’Alicia. I vaig canviar de parer tant bon punt va arrencar les primeres notes de Basin Street Blues. «De debò es diu Denis Benoit», va mormolar l’Alicia a cau d’orella. En aquell moment, no se m’acudí preguntar-li com sabia el seu nom, ja que arreu figurava el nom artístic i cap més. Certament, tenia àngel, i havia triat bons companys de viatge: el trompetista era absolutament temperamental i el pianista, soberg. Les interpretacions de Stardust i de Love for sale deixaren el públic bocabadat.

Va ser llavors que em vaig adonar. Fins aquell moment havia estat massa concentrat en l’escenari, però quan vaig desviar la vista cap a l’Alicia em va fer un sotrac el cor, perquè el mirava encisada, amb un fervor inquietant. En aquella mirada, juro que no hi havia cap rastre d’innocència. És com si, de sobte, contemplant en Hardy, l’Alicia s’hagués fet dona de cop, com si la crisàlide s’hagués transformat en papallona. «Té la mateixa passió que el pare», va exclamar l’Alicia, mentre el músic delectava el públic amb la seva particular versió de St. Louis Blues. Després es dedicà a presentar els membres de la banda. Jo vaig pensar que era un babau, que m’havia amoïnat per res, que aquella reacció en l’Alicia era ben normal. Quina filla no magnifica el seu pare? Això no ho sé pas per experiència, però qualsevol pare pot corroborar aquestes paraules. I si l’Alicia estava emocionada, era perquè relacionava l’emoció actual amb una de força més antiga, per la imatge d’un pare que portava molts anys absent de la seva vida.

Estava encaboriat en les meves coses i no vaig estar ben bé al cas de les paraules d’en Hardy. Va dir alguna cosa així com que agraïa la presència a la sala d’una veu prodigiosa, que un cop escoltada ja no es pot esborrar de la memòria, i li demanava amb tots els respectes que li fes l’honor de compartir amb ell l’escenari i d’interpretar plegats alguna cançó. Més o menys va dir això. El que sí recordo és que va afegir: «Si us plau, preciosa, canta per a nosaltres». No havia dit cap nom. Com sabia, doncs, l’Alicia que es referia a ella? Tot i així, ella s’alçà, deixà la bossa damunt la tauleta i va fer un pas cap a l’escenari. Llavors en Hardy va dir: «Dear friends, tinc el plaer de presentar-vos Alicia Phelps». I a mi em va caure el món a sobre.

Van començar amb Our love is here to stay, cantant frec a frec. En Hardy no treia els ulls d’aquella cintureta de nina, d’aquells malucs que es movien amb una sensualitat inusitada, mentre la veu proclamava together we're
going a long, long way...
, i el clarinetista, en comptes d’estar pel públic, es menjava aquells pits incipients, que eren meus a dreta llei... Tota sencera era meva, meva la poncella acabada d’esclatar! Però aquell intel·lectual finolis actuava com si la rosa pertanyés al seu jardí i la provocava triant bé els temes. Primer Sometimes I’m happy, després The way you look tonight i, a cada nota, la complicitat entre elles era més perceptible. Tothom se’n deuria d’haver adonat amb quina ànsia es buscaven amb la mirada, amb quina efusió es felicitaven en acabar cada cançó. Encara van oferir una altra peça plegats: The man I love. L’Alicia em va fer eriçar la pell amb la seva veu vellutada i el cor se’m va esquinçar mentre declarava obertament l’amor que sentia And when he comes my way, I'll do my best to make him stay, com si no hi hagués ningú més, com si jo, que era el seu marit davant de Déu i dels homes, no estigués a la sala, mentre Blues Hardy la contemplava absort, diria que amb un besllum de penediment al rostre, el motiu del qual se m’escapava. Ella tenia raó. Jo, Benjamin Barrows, en sabia ben poca cosa d’ella, tret que me l’estimava amb bogeria.

I va ser llavors que vaig pensar que la nostra vida plàcida estava en perill, que aquell paio arrogant engaliparia l’Alicia i me la prendria sense cap compassió i jo havia promès que la cuidaria, havia jurat davant de Déu que no permetria que res ni ningú la fes patir. I l’Alicia glatia i la veu li tremolava. Ella era una teia encesa i jo no em podia quedar immòbil veient com es cremava, havia d’apagar aquell foc, com més aviat millor. La ràbia m’accelerava el cor i la ment em repetia: «Tu sempre has tingut pebrots, senyor Barrows, no et facis enrere». I així va ser com vaig obrir la bossa i vaig agafar la Savage que sempre duia a sobre l’Alicia. La vaig agafar ben fort i vaig encanonar el clarinetista i, sense permetre’m cap concessió, mentre ella entonava he’ll build a little home just meant for two, vaig prémer el gallet. Una part de mi desitjava que s’encasquetés i l’altre volia veure mort aquell maleït rapinyaire. I el cos d’en Hardy va caure damunt l’escenari, abraçat al clarinet. La sang anava xopant el cos inert tal com les llàgrimes amaraven el rostre de l’Alicia i se succeïen els crits esverats del públic i la música quedava suspesa a l’aire, sense gosar materialitzar-se. Ella, palplantada a l’escenari, em buscà amb la mirada i li vaig poder llegir el missatge amb nitidesa: «Perdona’m, Daddy!».

Ja sé que tota aquesta història està recollida en el sumari, senyoria. Ja sé que tots pensen que sóc culpable. No puc pas negar l’evidència dels fets. Diuen que el mòbil ha estat la gelosia. Els psicòlegs estan d’acord a assenyalar que una alteració d’aquesta mena pot passar-li a l’home més assenyat del món. Senyoria, li agraeixo que em doni aquesta oportunitat d’expressar els meus arguments. Confesso que a la presó he tingut molt de temps per pensar i m’ha calgut fer-ho per no embogir de veritat. Jo he comès molts errors, però m’educaren en la creença que qui diu la veritat proclama la justícia, que la veritat dura per sempre, que la veritat ens fa lliures... I en honor a la veritat, aquests són els caps que he anat lligant de mica en mica. El pare d’Alicia Phelps, el vertader vull dir, era Kyle Duggan. Ella no m’ho va dir mai, no; però a partir de les indagacions que va fer el meu advocat només podia ser ell. Curiosament, a Duggan el van trobar mort de matinada en un carreró de Chicago, a prop d’El Gat Negre. La notícia la recull el Chicago Daily News el dia 22 de setembre de 1935. L’arma homicida, senyoria, era una Savage del calibre 7,65 mm. No li sembla una extraordinària coincidència? Sí, una arma idèntica a la que Alicia Phelps portava a la bossa i que jo vaig fer servir per abatre Denis Benoit. I no troba que és una altra casualitat fatídica que Rufus Phelps, un mecànic experimentat, s’encastés contra un camió per una fallada dels frens? Això diu l’informe de la policia de Memphis que ha aconseguit el meu advocat, que li van fallar els frens. I això va passar just cinc dies després de l’assassinat de Duggan. Encara hi ha una altra casualitat. Denis Benoit, el finat Blues Hardy, tocava a la banda de Duggan. He trobat declaracions on Duggan diu que Hardy era com un fill per a ell. Està clar, doncs, que l’Alicia el coneixia des que era petita, i no sé quina n’hi havia fet el clarinetista, però ella li tenia ben jurada. Ja li he dit, senyoria, que he tingut molt temps per lligar caps i opino que res no ha estat casual. Aquella nit de març, quan mare i filla van aparèixer a l’audició per al musical, ja tenien maquinat el crim i m’havien triat a mi com a braç executor. Recordo que, aquell dia, la senyora Phelps m’amenaçà amb l’infern si no escoltava l’Alicia. L’infern, senyoria, és haver-la escoltat, és viure amb el dubte arrelat a les vísceres: què hauria passat si la policia no m’hagués detingut? Seria viu a hores d’ara? Tot plegat és una mala passada del destí? És innocent o és culpable, Alicia Phelps? Tinc fe que vostè sabrà jutjar-ho, senyoria.

 

Biografia:

MerceMercè Bagaria
(Barcelona, 1954) és llicenciada en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona (1982), va fer un postgrau de Crítica Literària a l’Institut d’Educació Contínua de la Universitat Pompeu Fabra (2005) i diversos cursos de Narrativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Ha fet de secretària, professora, periodista, lectora editorial,  correctora... Escriu contes, microrelats i poesia. Forma part del grup Setze Petges. Algunes de les seves històries estan incloses als reculls col·lectius Setze Petges (2004), 10x10 microrelats (2006), Barcelona, t’estimo (2011), Edició Especial (2011), Criatures fantàstiques (2011), Temps era temps (2012) i també al web Relats en Català on publica habitualment com a Frèdia. Pel que fa als poemes, Tensant el vers (2011) en recull una mostra, així com la revista digital Lo Cantich.

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor.
       condicions d'utilització

NAVEGACIÓ

revista.barcelonareview.com -------