Critica


Comic XXVI SALÓ DEL CÒMIC DE BARCELONA

SERGI VICIANA FERNÁNDEZ

 

Diuen que no és que rectificar sigui de savis, és que equivocar-se és de burros. I jo he començat la meva col·laboració amb aquesta revista de la millor manera possible: amb una errada. A l’article “On són els herois?” hi deia: “Stan Lee, Jack Kirby, John Buscema pare..”. Es tracta d’una errata (algun dia parlaré de la vida oculta de les errates): no té sentit parlar d’un Buscema pare, com si hi hagués un Buscema fill.
       I ara sí, un any més hi ha hagut el Saló del Còmic de Barcelona, que pretén ser el segon més important d’Europa (Angouleme juga en una altra lliga, no hi ha discussió possible); i un any més hem vist la mateixa tendència: més preocupació per les vendes que no pas pel còmic.
       La mateixa tria de les dates ja és una mostra de què preocupa als organitzadors. Fer-ho uns dies abans de la diada de Sant Jordi permet agafar un xic de les seves vendes. I sí, funciona, hi ha hagut gent que aquest any ha regalat còmics i no llibres a la seva parella. Però fer-ho en aquestes dates també suposa coincidir amb la convenció de Nova York, de les més importants dels Estats Units, la qual cosa fa més difícil portar autors de volada d’aquell país. Mentre altres anys han vingut Stan Lee, Will Eisner o Joe Sacco, aquest any ha vingut Tim Sale, més conegut per la sèrie de televisió Heroes que pels seus còmics ―d’altra banda, força interessants.
       I no és que tingui res en contra que s’hi venguin molts còmics, tot al contrari. El problema és que comença a ser l’únic que es fa. Les exposicions han estat totes bé, és veritat. Potser en destacaria les de Max i David Rubin. Però bàsicament eren mostres d’originals, sense gaire més discurs. La de la censura als còmics semblava l’única que podia aportar alguna cosa més, però era repetitiva i, més enllà de veure exemples de la imbecil·litat dels censors o del surrealisme d’algunes censures, no presentava res més. Cap comparació de la censura espanyola amb la nord-americana, per exemple.
       Les conferències i taules rodones, que haurien de ser una oportunitat, es van quedar en ben poca cosa. Interessant, dijous al matí, la d’experiències amb el còmic a biblioteques. Llàstima que dijous al matí fóssim quatre gats. Dissabte, el gran dia, bàsicament hi va haver presentacions de les novetats editorials, igual que diumenge. Com si no n’hi hagués prou de passar pels seus estands i veure-les.
       El cas és que cada any surto pensant que potser el següent no hi vaig, però aquest he acabat realment emprenyat. Veure que la gran estrella convidada era Milo Manara m’ha semblat una presa de pèl. Presentar l’italià aquesta vegada com l’estrella convidada, quan en realitat ve any rere any, és no voler reconèixer que només han vingut els de sempre. Que n’hi ha de molt bons, com Giardino, però no han aconseguit portar un autor de primer ordre que no vingui sempre. Pitjor encara: alguns dels habituals no hi eren: algú ha vist Carlos Giménez? Potser se n’ha afartat. Jo també començo a estar-ne tip. Per comprar còmics m’acosto a la botiga de la cantonada, que no m’hi cobren entrada.

© SERGI VICIANA FERNÁNDEZ

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor.
       Us preguem que llegiu les condicions d'utilització

NAVEGACIÓ

revista.barcelonareview.com -------juliol - agost 2008