JOAN CARLES GONZÁLEZ
CONSTRUCTIVISME
Un quadre de llum nocturna, inesborrable,
damunt d’una pell jove on hi ha
un borrissol tendríssim com de seda, triangle
que estimo a consciència, composició constructivista,
com si fos russa, d’un sexe amb un altre sexe
que s’aixeca.
De La distribució de la sal (Ed. Moll, 2006)
Potser aquest viatge que ha fet dins del seu propi pit
amb passes mesuradíssimes ha estat com descobrir
la neu.
I per això ha entrat violent a la comarca del sexe d’ell
i ha sacsejat la vida i s’ha vist en perspectiva cavallera
a la fi, als vapors dels jardins, i ha estat un xic feliç
amb la seva oscil·lant alegria mecànica i també un cos
a l’espill amb dècades de desencís, bell, vella,
inflada de misèria, bruta i blanca com una verga mecànica.
Jo, infant, comptant pacientment les tortures del capvespre
de l’estructura urbana.
De Tants barrets (Ed. Brosquil, 2004)
Fila de llum, interior holandès ―de Hooch;
ella sense la part superior i netes les ulleres,
transparents i amb el pantaló obert
del primer botó, entre acció descurada
i dolça provocació, vocació de l’urc
entre tasses de ceràmica i teteres,
l’ocasió per a l’amor; dissabte al vespre,
després del futbol.
De Diástole (Ed. March, 2004)
ningú no ha donat nom
a aquest camí que du directe
a la fosca cendrera lents lentíssims
els homes arrosseguen la seva ossamenta
somien dins la pell desgavellada
de la seva terra un bon arbre
un sol arbre almenys
pesant de negres cireres
i que ningú pugui abatre
I més enllà
una nova mort per sabre
per cop de roc
llisquen vint campanes
de sauló
sonen acers com llavis
tot fosc
la por als turons
et cau una Mirada
com un ocell
cau d’un arbre
a cops sents allò que en diuen
compassió a cops la quimera de la bellesa
l’amor
De La matança de Quios (Ed. Pagès, 2004)
L’aigua surt violenta
de l’aixeta monomando.
Sona una cisterna
que trenca la blanca foscor
de la matinada.
I crida un peix a la peixera.
Algú bat un ou
― no són hores
però hi ha gana―,
gira una rentadora.
Sona un fax abandonat
en l’àmbit tristíssim
de l’oficina del pis de baix.
Les restes de l’urbs,
que punxen, que fan mal.
Les ruïnes antigues,
com les restes
dels queixals corcats.
Estàtues de marbre
a les escombraries,
com una bellesa
abandonada per un amant
amb el cor en clan de revolta.
De Repèl (Ed. Brosquil, 2007)
© Joan Carles González Pujalte
Biografia:
Joan Carles González Pujalte va néixer a Mataró l’any 63. És llicenciat en Història de l’Art i exerceix com a professor i resideix entre la seva ciutat natal i Terrassa. Després d’uns anys conreant la performance amb el grup Art-Incube, es dedicà exclusivament a la poesia. Fruit d’aquesta dedicació són el seus llibres Nicotina als llavis (Ed. Columna, 1998), Nu baixant l’escala (Ed. Viena, 2000), L’Angle Humà (Ed. UAB, 2000), L’hora de Balthus (Ed. Viena, 2000), Manyà de tenebres (Ed. Viena, 2002), Les conspiracions (Ed. El Brosquil, 2002), Tants barrets (Ed. El Brosquil, 2003), Diàstole (Ed. March, 2004), La Matança de Quios (Ed. Pagès, 2005), No alimenteu els coloms (Ed. Viena, 2005), La distribució de la sal (Ed. Moll, 2006) i Repèl. (Ed. El Brosquil, 2007). Actualment té en preparació un llibre de poesia i un de narrativa.
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com -------juliol - agost 2008