Traducció de: Laia Noguera
Dispersa
Dispersa els cirrus la canícula.
Al mur el dragonet
és com una coma perduda
a un llibre d’hores.
Escric un vers a la llibreta,
esbosso una urpa
sobre l’esquena
inflexible del món.
Sbaraglia
Sbaraglia la canicola ogni cirro.
Sul muro il geco
sembra una virgola persa
a un libro d’ore.
Scrivo un verso sul taccuino,
traccio un artiglio
sulla schiena
irremovibile del mondo.
Simplicitat
Simplicitat dels colls entorn
de la catedral blanca
que es buida.
A la plaça fan giravolts
els saltimbanquis.
És festa de tirs, de giràndoles.
Toca la corneta daurada
el vell, amb l’alè que es dissol.
De sobte aixeca el dit,
para l’orella, diu: És ell, el vent,
el veritable rei dels sons,
jo a penes
el seu esforçat servidor.
Llavors de nou s’encanta
davant de tantes cares silencioses, i es queda,
tensa la mà,
amb la corneta muda.
Semplicità
Semplicità dei colli intorno
alla cattedrale bianca che si svuota.
Nella piazza volteggiano
i saltimbanchi.
È festa di spari, di girandole.
Suona la cornetta d’oro
il vecchio, col fiato che si stempera.
A un tratto leva il dito,
porge l’orecchio, dice: È lui, il vento,
il vero re dei suoni,
io appena
il suo stento servitore.
Poi di nuovo s’incanta
fra tanti visi silenziosi, e resta
a mano tesa,
con la cornetta muta.
La cambra
M’esbalaïa temps enrere
amb cada fantasia
de l’esmeril de la paret;
escoltava el buf de l’amic
a l’embranzida
del cèrcol sota les arcades
sorpreses, o sentia
els marbres esberlar-se
a cada aresta a les hores callades
del migdia. Del fil entretancat
dels finestrons s’embadalia
el groc canari
de les taronges.
A l’aquari de l’entreson
esperava el cruixit de roba,
el truc a la porta. Oh, llavors
el salt nu, la carrera sense alè
del clos a l’infinit.
La stanza
Trasecolavo un tempo a ogni chimera
sopra lo smeriglio dell’intonaco;
ascoltavo il soffio dell’amico
alla rincorsa del cerchio
sotto le arcate sbigottite, o udivo
i marmi scheggiarsi
a ogni spigolo nelle mute ore
del mezziogiorno. Dal filo socchiuso
delle imposte trasognava
il giallo canario delle arance.
Nell’acquario del dormiveglia
aspettavo il fruscio della veste,
il tocco della porta. Oh allora
il salto nudo, la corsa a perdifiato
dal chiuso all’infinito.
© Luigi Manzi
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
Biografia: Luigi Manzi va néixer l’any 1945, viu a Roma i és arquitecte. Va publicar el seu primer llibre, Nuovi Argomenti, l’any 1969 i, des de llavors, ha publicat diversos llibres de poesia: La luna suburbana (1986), Amaro essenziale (1987), Cuore di lepre (1987), Malusanza (1989), Aloe (1993, premi Montale 1994), Capo d'inverno (1997), La viticoltura e l’enologia presso i romani (1998) i Il muschio e la pietra (2004). Aquests tres poemes que us presentem han estats traduïts al català per la Laia Noguera.