Les mans de la perruquera
A la Mònica
El rellotge reflectit al mirall
marca les hores irreals d’una tendresa
falsa. Però sembla amor
el massatge dels dits flonjos al cap,
el tacte ferm i sensual
dels polzes vora l’orella, la veu melosa
quan em demana si l’aigua
surt massa freda. Sembla amor
quan m’eixuga els cabells
amb la tovallola i em convida
a canviar de cadira, quan em ressegueix
el clatell amb la navalla esmolada,
quan s’inclina per ajustar millor
la patilla. Sembla amor
quan s’atura un moment i sospira
pensant que demà, a la fi, és diumenge.
Missatge en una ampolla trencada
Recordo quan encara volia créixer.
El misteri m’esperava al fons de tots els contes,
els amics m’ovacionaven amb la gesta
d’apedregar un gat d’entre les bardisses.
Recordo quan els pares eren l’enciclopèdia
i em tallaven les ungles,
quan no sospitava que un dia
tindria un número de targeta de crèdit,
un NIF i un codi de barres al lloc de la felicitat.
Ara tots formem part de la mateixa derrota
i en tornar de la feina els parcs ja són tancats.
Sauló (Pagès, 2006)
El domador d’extraterrestres
Al Moisès i la Núria
M’havien encarregat d’humanitzar un contingent d’extraterrestres, amb la consigna que passessin desapercebuts pel control d’immigració. Quan, a l’hora convinguda, la nau espacial va aterrar al mig d’un prat de gramínies, jo ja els esperava, impacient, amb el fuet i amb l’intel·lecte, per domar-los cos i esperit:
heu de tenir mala llet,
heu de presumir, heu d’estimar
la hipocresia, heu de gaudir amb el poder,
heu de llepar el cul i aconseguir
que us el llepin, fins als quaranta
us heu de creure eterns, heu de fingir orgasmes,
heu d’anar al gimnàs a matxucar-vos
per ser més que el cabró del costat,
heu de tenir amants, manies i gossos,
heu d’entrar a l’ascensor sense dir bon dia
ni bona tarda, ni tan sols parlar del temps.
Heu d’estar agraïts a l’instructor,
envejar-lo, trair-lo.
Sauló (Pagès, 2006)
Testament
Obro el diari per les necrològiques.
Com cada dia, tothom hi és nou.
Penso en un cementiri, en el confort inútil
de nínxols a temperatura ambient,
en jardins que el jardiner no estima,
en làpides com pissarres fosques
amb texts definitius, inesborrables,
tan lluny d’escola i de mestres vius
potser només en el record.
La perspectiva no em tempta gens.
No vull inscripcions: millor un darrer
bany de diumenge, que aboqueu
les cendres de l’urna a la banyera.
I després, cicle de l’aigua enllà,
ser pluja àcida per la timba del cel,
venjança damunt dels qui m’hàgiu oblidat
i no dugueu paraigua. Frescor,
carícia unilateral per als qui m’estimàveu.
Crònica des de la banyera (Moll, 2007)
© Amadeu Vidal
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
Biografia: Amadeu Vidal i Bonafont (Barcelona, 1973) és Enginyer de Forests i treballa en la restauració de boscos cremats i en la gestió de boscos públics municipals, feina que compagina amb una productiva activitat literària que l’ha portat a rebre alguns dels premis més rellevants de l’escena catalana. Entre altres, és autor de Pou de tardor (premi Amadeu Oller 1991 i Premi Anna Dodas 1993), Cor de metall, Nit d’encens (premi Vila de Martorell 1992), Invisibles (Premi Salvador Espriu per a poetes joves 1995), A la llum de les ombres (Premi Grandalla 2000), Les hores salvades (Premi Josep Maria López Picó 2000, Vila de Vallirana), Sauló (premi Maria Mercè Marçal 2006) i Crònica des de la Banyera (Premi Mallorca 2006).