 Walfisch
Gabriel Vinyals
El despatx sembla una habitació monacal, pel silenci i el
recolliment que s'hi respira. Una llum glauca, que prové d’una finestra amagada rere
un estor setinat, il·lumina amb feblesa cadascun dels mobles que habiten al despatx: una
taula metàl·lica sense calaixos i vidre al damunt; un silló de noguera, amb guarniments
de cuir; un llum de peu de ferro negre amb la pantalla de pergamí que, en encendre's,
irradia un halo groguenc, imprecís. Al fons, unes lleixes folren la paret amb llibres
d'economia, de matemàtiques, de dret. Just sota la finestra, un sofà de tres places, de
vellut granat, enfront del qual hi ha una tauleta baixa, amb una ràdio multiona —que
retransmet una sonata de Scriabin—, un telèfon, un gran cendrer de vidre de Bohèmia
i una capsa de cigarretes de plata gravada. A la paret del darrere de la taula, un quadre
de l'escola de Barbizon reprodueix la dolcesa d'un paisatge rural: un gran roure, a
l'ombra del qual s'hi arreceren dues vaques que pasturen; més enllà, als turons, es
retalla la silueta d'un mas velat per un fum blau, dens, que prové d'uns esbarzers
encesos. Al despatx, de tant en tant, hi penetra, amortit, el brogit de la circulació
berlinesa, dels autobusos en frenar o arrancar d'una parada propera.
Assegut en un extrem del sofà, Wolfgang Klarmann
llegeix Moby Dick, en una edició antiga, amb gravats. Passa a poc a poc els fulls,
i es para a meditar cada frase que el corprèn, cada expressió que el sorprèn. És un
home d'edat mitjana —no gaire més de quaranta anys— i de maneres refinades: cap
excés no ha estat imprès en el seu rostre serè. El vestit de llana gris fosca, la
camisa blau cel, la corbata de seda —probablement italiana— i les sabates
angleses indiquen hàbits de compra cosmopolites.
Tot de sobte, atura la lectura. Mira el rellotge, que
acaba d’indicar-li l'hora exacta de fer una trucada. Agafa el telèfon i marca un
número; una veu, a penes audible, contesta, i Klarmann, després d'identificar-se, ordena
comprar accions de Lagerung AG per un import proper als cinc-cents milions de marcs. Sense
acomiadar-se, talla la comunicació i segueix llegint. Deu minuts després, repeteix
l'operació ara, però, per tal d'assabentar-se de l'efecte que ha produït a la borsa de
Frankfurt la compra abans ordenada. A l'altra banda del telèfon el bròker parla
embarbussadament, com esverat, i l'informa que les accions de Lagerung AG han començat a
caure, car tots els antics propietaris miren de desfer-se'n, agafats per sorpresa i
imaginant una propera acció hostil de Klarmann contra la companyia. La repercusió
comença a afectar també les borses de Londres i de París. "Si us plau, senyor
Klarmann, pot dir-nos què pretén, o fins on vol arribar?". Per tota resposta, ell
penja el telèfon i continua la seva lectura. No pot abandonar el capità Ahab en la seva
aferrissada lluita contra la blanca balena: li sembla veure-s'hi reflectit ell mateix, en
aquella titànica epopeia. Car, al capdavall, ¿què és el món sinó un combat entre
forces alienades que pugnen per destruir-se les unes a les altres? Un quart d'hora
després, torna a ordenar una nova compra d'accions —aquesta vegada per un valor
superior als tres mil milions de marcs, tot el romanent lliure fins aquell moment.
"Tant sols resten les accions del senyor Walfisch i les de vostè —l'informa el
bròker— ; però ell no sembla gens disposat a cedir-les-hi, ans tot al contari, ha
fet saber que la guerra entre vostès tot just acaba d'esclatar. Esperem les seves
instruccions, però, si m’ho permet, li suggereixo que les hi vengui ara que encara
valen alguna cosa. Hom ha anunciat ja la dimissió de tot l'equip directiu de la fàbrica
de Düsseldorf, i al port d'Hamburg hom denega el permís per noliejar vaixells per a les
exportacions vers l'extrem Orient. Es perdran els contractes, i el Deutsche Bank ha deixat
entreveure que tancarà les línies de crèdit si no es posa fi a aquesta situació
demencial. Walfisch és un vell astut, molt poderós, i vostè no podrà resistir els
embats de la seva ira cega. Faci'ns cas i vengui ara, senyor Klarmann. Encara és a temps
de salvar alguna cosa."
A la ràdio comença a sonar Die sieben Todsünden,
de Kurt Weil, i ell en cantusseja un fragment: "Allò que una mà dóna / cal que
l’altra ho recuperi. / Prendre i donar, vet aquí com cal que siguin les
coses!". Li plau aquella música i l'amarga ironia de la lletra; reprèn la lectura
just quan Ahab està a punt d'encalçar la balena. Sense fer fressa, entra al despatx una
dona, jove i bella, abillada segons la darrera moda de Milà. Li fa un petó i s'asseu al
seu costat, sense dir res. Ell ni tan sols ha interromput la lectura, encara que el bes ha
estat força apassionat: les restes de carmí als llavis així ho delaten. "Hanna
—li fa ell sense apartar els ulls del llibre— estic a punt de concloure
l'operació més important de la meva vida. Si tot va com jo espero, em convertiré en
l'home més poderós d'Alemanya. Però el meu objectiu no és aquest, sinó anorrear
Walfisch d'una vegada i per sempre. Aquesta és l'oportunitat que he esperat des de fa
anys, i avui s'ha presentat: he agafat el vell toixò per sorpresa, desprevingut, caçant
als boscos bavaresos, inflant-se de cervesa, com un bocoi. No té cap capacitat de
resposta i, controlant Lagerung AG, tinc a les meves mans els ressorts de l'economia
alemanya. Amb la primera compra d'accions li he ofert una mà per tal que es confiés, i
amb la segona l'ensorraré. Veurem, aleshores, al gran impostor arrossegant-se i demanant
almoina per la Kudamm." Ella no entén aquest joc de finances sense sentit i li
sembla que ell porta la lluita personal a un terreny on no hi caben els sentiments
—ni tan sols els més perversos.
(Una lluita que havia iniciat el pare de Wolfgang, tot
just acabada la guerra, quan va descobrir que, rere el nom de Walfisch i Lagerung AG, s'hi
amagava una xarxa de nazis amatents a repetir un putsch a la capital bavaresa; la
denúncia feta en una comissió parlamentària va quedar en no-res, i a ell li havia de
costar la vida en un accident automobilístic, les causes del qual sempre havien restat
obscures. Va ser aleshores que Wolfgang va jurar-se esmerçar tot el seu temps i la seva
intel·ligència a acorralar Walfisch per fer-li pagar els seus crims.)
Hanna intenta fer-li entendre la bogeria del seu
combat, però ell no sembla ni sentir-la, i continua amb la lectura. No pot abandonar el
combat a mort que han de lliurar el capità i el cetaci, i que ell confón amb la seva
pròpia aventura.
Una nova trucada del bròker el treu del somieg.
"La borsa de Frankfurt ha anunciat, oficialment, una aturada tècnica fins a demà
—ni el mercat continu no funcionarà—; extraoficialment s'ha sabut que Walfisch,
des de Munic ha ordenat el tancament i la liquidació de Lagerung AG, i han començat a
davallar tots els valors, un a un. L'índex Dax ha caigut set-cents cinquanta punts, i
aquí ara és el caos. Li prego que cedeixi i que tracti de fer un acord amb Walfisch. El
mateix ministre de finances m'ha pregat de fer-li arribar aquesta ordre."
Impertèrrit, penja el telèfon i segueix llegint. Ara Ahab està a punt de clavar l'arpó
definitiu a la vella balena, i no vol perdre-se'n el desenllaç. Hanna li pren la mà i se
la duu als llavis. "Wolfgang —li diu—, tinc por… et desconec, amb
aquest enfebriment." Però res no sembla poder treure'l del seu entotsolament. Una
nova trucada, ara del canceller federal, li aconsella de cedir; aquesta vegada, però, va
acompanyada de greus amenaces en cas de negligència. "És Alemanya qui li ho demana,
senyor Klarmann!"
Ahab clava amb ràbia l'arpó en el cos immens i
lletós del monstre marí; és el final del nou Leviatan. I el final, també, de la
història: Ahab s'anega en les profundes aigües de l'oceà, arrossegat pel cetaci cap a
les portes de l'infern. Ha dut a terme, alhora, venjança i destrucció. El seu odi i
auto-odi poden sentir-se satisfets. La seva vida ha tingut un sentit, encara que aquest
mateix sentit li hagi manllevat la vida.
Tanca el llibre, sense esperar les digressions finals
d'Ismael i, girant-se cap a Hanna diu: "Què vols? La sort estava llençada des del
moment en què el meu pare havia fet la denúncia. Les cartes eren marcades, i no pas per
mi. Però calia que acceptés l'envit, tot i la immundícia que representava el joc. Al
capdavall, jo sempre he fet el que he volgut: la meva llibertat ha consistit, justament, a
no haver de seguir mai les indicacions que els altres m’imposaven. Una sola idea,
potser quimèrica, m'ha acompanyat de sempre: alliberar-me. He ensorrat Walfisch i, amb
ell, m'ensorraré jo, arrossegat pel meu encegament. Però no podia fer altrament. No
m'era possible deixar escapar aquesta oportunitat i esperar-ne una altra, encauat en
aquest despatx per sempre més. Què podia fer, Hanna? Saludar-lo amb la mà?" I tot
seguit canvia el dial de la ràdio.
Weil emmudeix per donar pas a Nina Hagen.
|
Narrativa