Ponç Pons: Poemes (Pessoanes)

POEMES (PESSOANES)
Ponç Pons

POSTAL

T’envii aquest paisatge vell de l’illa
perquè vegis com era abans Menorca.
M’han dit que has demanat lloc a un psiquiàtric.
No siguis boig i pensa en Ezra Pound.
La vida, tanmateix, no té aclarícia
i si ens hem de morir, que sigui tard.
No podem acabar com Sà-Carneiro
ni viure derrotats o amb amargor.
Tanta saudade i tant male di vivere
no ens menaran enlloc. Deixa’t de cartes
astrals. Llegeix, escriu...
No beguis tant, Fernando!

"ALÉM DO TEJO"

Qui són tots aquests altres:
POEMES (PESSOANES) Ponç Pons

Baldaya, Mora, Guedes,
Quaresma, Crosse, Pacheco?
No trobes que ja ets massa?
Què fa el Baró de Teive?
Escriuen tots? No siguis,
que et consumeixen, tants!
Hi ha banquers anarquistes?
Que es foti Salazar!
No vull cap dictadura.
Em sobren militars!
M’ha arribat la revista
Athena amb la postal.
La Lisboa que estimes
crec que es mor i es desfà.
Tot allò de l’Imperi
sembla un vers de Camões
perdut i escrosterat.
T’envii la sobrassada
i el gin que et vaig prometre,
amb Nord, de Seamus Heaney,
i el Diari Irlandès
de Böll, que està esgotat.
M’apassiona aquesta illa
de gent com Joyce o Yeats.
Té una història nafrada
d’opressió, de misèria,
i un paisatge sense arbres,
tranquil, humit i verd.
Aquest cap de setmana
serem a Macaret.
Envia’m una còpia
de Mensagem i pensa
saludar José Regio.
A pesar del dolor
d’algun trist desencant
(en un lloc tan petit
com Menorca són grans
els fiblons de l’enveja),
escric per a un lector
invisible que té
tots els rostres mesclats
dels poetes que estim.

Records!

Una abraçada.

EL DESÈ CERCLE

Guiat per tu que em mostres com Virgili
l’infern i el purgatori literari,
través com cada nit la línia d’ombra...

Escriure és explorar la selva del llenguatge.

UN TAL WALSER

Ha vingut caminant a Sa Figuera Verda
i ha demanat confús: On és la neu?
Li he explicat que aquí, a l’illa, mai no fa prou fred
i les nostres muntanyes només són pujols.
Ha somrigut benèvol. Hem anat
a passejar en silenci i ha intuït
content estranyes formes en els núvols.
Ha besat un ullastre, ha acaronat
una paret i en veure les figueres
que tenen dos-cents anys, emocionat,
s’ha llevat el capell per fer una reverència
i ha dit: Són ben iguals que les que hi ha a la Bíblia!
Mentre tornàvem m’ha contat que escriu
una història difícil sobre uns germans Tanner.
Asseguts a l’aljub hem vist pondre’s el sol.
Tenia els ulls molt blaus i el pensament molt lluny.
De cop, ha fet un gest d’adéu i se n’ha anat,
com una ombra que fuig, cap a Binifamís.
Quan passava espectral amb paraigua pels horts
plens de fruita cap gos s’ha atrevit a lladrar.

PELEGRINS DE QUIMERES

Sempre em dius que entre la vida i tu hi ha un vidre, que ets un incomprès, un home de geni, que simplement sents amb la imaginació, que no empres el cor, que el poeta és un fingidor, que un vertader home només pot ser, amb profit i plaer, bilingüe, que un gran home és aquell que imposa als altres els seus somnis, que vols ser un creador de mites, que et vols convertir en literatura, que vols ser immortal, no cèlebre, que ets un boig i no saps si ets només un histèric o un histèric neurastènic, que viure és ser un altre, que cada somni teu s’encarna en una altra persona que el somia diferent a tu, que no tens ambicions ni desitjos, ser poeta no és una ambició teva, sinó la teva manera d’estar sol i avui m’has esfondrat i m’has romput el cor quan pels carrers de La Baixa m’has comentat que, amics, cap!, si de cas, només uns coneguts que et tenen estima i potser sentirien pena si t’atropellés un tren i l’enterrament es celebrés un dia de pluja. Açò és tan trist com afirmar que saber-se interposar entre un mateix i les coses és el més alt grau de saviesa i de prudència que un pot demostrar, que savi és aquell que monotonitza l’existència, perquè així cada mínim incident assoleix el privilegi de la meravella, que tota la constitució del teu esperit és d’irresolució i de dubte, que estimar és cansar-se d’estar sol, que has complert com ningú el teu deure nat d’intèrpret d’una part del nostre segle, però infeliçment has viscut entre la falta d’afecte, la fredor, i és una llàstima que tot açò t’hagi passat a tu. Em sap greu, Fernando!
      Tu saps que la poesia és un refugi contra el mal de viure, una illa solitària enmig del mar del desassossec. Les paraules restauren l’ordre primigeni de l’univers i el logos il.lumina el caos on germina emmetzinadora la flor blava de la bogeria. La poesia és una cabana al bosc feroç dels símbols, un clar de lluna obert al cor de les tenebres.
      L’Esteves sense metafísica que vas saludar mà alçada des de la finestra amb un Adéu, Esteves! quan sortia de l’estanc m’ha demanat per tu i el senyor Moitinho de Almeida està preocupat perquè fa un temps que no vas per l’oficina.
      La poesia és una indigestió de callos a la manera de Porto. La poesia són bòtils buits de macieira i bagaço. La poesia són nits fumant mentre escrivius tancat en el teu pis de la Rua Coelho de Rocha. La poesia és aquest text incert que al volant del meu Peugeot faig mentalment pel camí de Binifamís mentre vaig enlloc i torn, pelegrí cansat, de tots els llibres del món.

© Ponç Pons (Menorca, 1956) té una obra poètica ampliament reconeguda amb els premis de més prestigi de la literatura catalana.

Aquests poemes són del llibre Pessoanes, obra guanyadora del Premi València de Poesia 2003, publicat per Bromera.
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització