ÍndexNavegació

índice  no. 44: setembre -octubre 2004

BERLIN SOTA EL NAZISME, DES DE DINS
Gabriel Vinyals

       

Seul-dans-BerlinSeul dans Berlin, de Hans Fallada
Folio: 2004
Traduït de l’alemany per A. Virelle i A. Vandervoode

       
Hans Fallada, pseudònim de l’escriptor alemany Rudolf Ditzer (Greifswald, 1893 – Berlín, 1947), és un dels grans escriptors en llengua alemanya i, com no podia ser altrament, és un perfecte desconegut en la illetrada Catalunya.
      Nascut a la mateixa ciutat de la Pomerània on gairebé dos-cents anys abans havia vist la llum un dels noms imprescindibles de la cultura occidental –el pintor Caspar David Friedrich–, Fallada va tenir una existència accidentada i rebel, marcada tant per la convulsió social, cultural i política del seu temps com per la turmentada vida interior que va viure, afectada per l’addicció a la morfina –que havia de dur-lo a la mort per sobredosi. Va manllevar el seu nom literari a un personatge de Grimm.
      Com a escriptor Fallada havia freqüentat els ambients expressionistes del Berlín dels anys vint abans de començar una carrera de novel·lista que es va manifestar en un esplèndid conjunt de més de vint novel·les, entre les quals Kleiner Mann – was nun ? (1933), Der Trinker (1944) i Jeder stirbt für sich allein (que vindria a ser "cadascú mor sol", traduïda al francès per Seul dans Berlin), acabat unes setmanes abans de la seva mort. Qualificada per Primo Levi com "el millor llibre sobre la resistència antinazi alemanya", Seul dans Berlin és una novel·la realista, colpidora, imprescindible: l’epopeia modesta i tràgica, alhora, d’uns personatges que habiten un Berlín de misèria i terror amagat rere la fastuosa façana d’un règim en el seu apogeu. Hi ha una constel·lació de llibres que descriuen i denuncien el nazisme com a règim de terror, com a maquinària de la mort per a l’extermini dels jueus, però no hi ha a penes obres que relatin el dia a dia dels berlinesos, marcat pel terror a les policies, la fam, la misèria de la delació, els bombardeigs, la por al present, la por al futur.
      L’acció de la novel·la s’inicia al juny de 1940, en el moment en què França capitula. Els habitants dels apartaments del número 55 del carrer Jablonski de Berlín –un barri popular situat al nord d’Alexanderplatz– viuen aquest esdeveniment i el règim polític nazi de manera ben diversa: del més aferrissat fervor a la total indiferència, de l’odi més pregon a la por infinita. Aquest mateix dia, el matrimoni Quangel rep la notícia de la mort del seu únic fill, al front, "heroicament: pel seu Führer i pel seu poble". Aquest esdeveniment tràgic capgira la vida, fins aleshores tranquil·la, del matrimoni, i els farà passar de la tebior enfront la Història a ser actius propagandistes antinazis –sense militància ni organització. I així, aniran sembrant els replans de les escales dels immobles berlinesos de cartes i postals amb textos de denúncia. Durant quatre anys, cada cap de setmana els Quangel escriuen els seus missatges i distribueixen uns pasquins que finalment ningú acaba llegint: tal és el terror que tenir un paper així a les mans provoca en l’atemorida ciutadania, en un context en què el terror indueix les persones a delatar per evitar ser delatats, i on la vida privada és inexistent: tothom espia l’altre, perquè l’altre sempre és un potencial enemic d’un mateix. Cadascú esdevé el seu propi policia per tal de no ultrapassar els límits de por establerts pel règim.
      Al llarg dels cinc anys en què es desenvolupa l’acció de la novel·la –fins que la conclusió de la guerra no va posar fi a aquell règim de follia–, davant del lector desfilen els diversos aspectes de la vida quotidiana dels ciutadans anònims que, des de dins, sofrien les atrocitats del nazisme: víctimes que també són botxins, lladres que roben i són robats a la vegada, amors i desamors, desmesura i impostura, misèries humanes de tota mena, la degradació més extrema de l’espècie humana, permeten comprendre l’absurda realitat del règim –sense que l’autor estalviï pas escenes d’una cruesa extrema.
      La mort d’Otto Quangel (Anna, l’esposa, morirà de fet en perdre la consciència del jo, quan enfolleix) s’esdevindrà sense glòria, tal com havia transcorregut la seva vida i la seva modesta acció de resistència, però amb aquell to de grandesa moral que tenen alguns personatges dostoievskians: aconseguir per damunt de tot la serenor de la dignitat humana en els moments decisius. Què importa si les cartes, després de tot, no han servit de massa, o de ben res! Què importa si d’aquells 276 missatges-bomba –segons que els Quangel creien– només 18 han tingut probabilitats de ser llegits (vol dir que no han estat denunciats)!
      Un esforç gegantí que, després de tot, sembla haver esdevingut inútil, però que constata que la dignitat i grandesa moral són els únics atributs que permeten l’home de continuar creient en l’ésser humà.
      Una novel·la que es llegeix ben de grat i d’una tirada, malgrat ser un volum de gairebé sis-centes pàgines –en l’edició de butxaca suara comentada.
       

© Gabriel Vinyals 2004

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització
navegació:  

no. 44: setembre -octubre 2004

-Narrativa

Josep Casadesús i Calvó (K100): La Rata
Sergi Escolano: Mireia

Quaderns de viatge:
"Au Tassili", de Catherine de Villepoix
i Pierre André Chapman

-Poesia

Ponç Pons: Poemes (Pessoanes)
Daniel Najmías: els poemes insomnes
Víctor Verdú: Poemes
Carles Hac Mor: Tres poemes de fa trenta anys
Ester Xargay: Dos poemes sobre l'obra d'Antònia Gallardo

-Ressenyes

Hans Fallada: Seul dans Berlin
Rebosteria selecta

-crítiques breus/ressenyes (en català)
-crítiques breus (en anglès sobre llibres de publicació recent)
-números anteriors
-Audio
-enllaços (Links)

www.Barcelonareview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il