NI QUI NO ETS
LAIA NOGUERA I CLOFENT
A propòsit d’Enderroc i reconstrucció, de Carles Hac Mor
(Tarragona: Arola editors, 2008)
Carles Hac Mor t’endossa la bomba, sense pietat, al ventre de la petita idea de tu: qui ets, no ho saps, ni qui no ets. I és clar, quan explota poc lloc et queda on aferrar-te, i tu et quedes senzillament així, callat, amatent a veure-les caure, les bombes, i mirant els altres (que estan igual que tu) per si cal aplaudir, riure, plorar, picar l’ullet o tocar el dos. A més, les bombes hacmorianes no són ni vermelles, ni blanques, ni taronges: són d’un color d’aquells que no saps distingir, i això és el que realment incomoda i corprèn. És verd? És blau? És gris? És més enllà d’un rogenc o més ençà d’un groguenc? I així passa l’estona de llegir el llibre i quedar-se sense ser, entre bombes cataclísmiques i d’altres que són com una llufa sorneguera. Al cap i a la fi només et queda riure: riure molt fort, i molt. De què? Jo què sé: potser de tu, de nosaltres o del món en general. O del no-món: allò que podria existir, però, pel que sembla, encara no és, o potser ja és, però encara no te n’has adonat. Sigui com sigui, el més important del procés (i amb això en Carles hi estarà tan d’acord que no n’hi estarà gens) és arribar al pinyol de la rialla. I, a l’acte, morir. Morir com a persona etiquetable, respectable i elogiable, però no pas renéixer, sinó continuar mort, però rient. Igual que aquell dia en què en Carles de tant i tant riure i inflar-se com una bomba vermella i verda, va acabar rebentant i, plaf, quan hac mor, és a dir, quan hagué mort, només se sentia la rialla estràbica de la victòria: “oh amics!, oh déus!”, deia, “oh Lacan, oh Proust, oh Sant Feliu de Guíxols! Finalment jec esparracat, desinflat i estossinat, finalment he arribat al concepte de l’antiporta kafkiana!” I l’antiporta kafkiana es va obrir i tancar a la vegada, i totes les rialles del món s’eixordaren a elles mateixes. I de sobte Harpo Marx digué amb veu estentòria: “Hac Mor! Hac Mor! Hac Mor! Borbó borbó! Colló colló!” I és aquesta la cantarella de mort rient que s’estira i s’arronsa contra teu, és a dir, a favor teu, quan t’adones que, qui ets, no ho saps, ni qui no ets.
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor.
Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com -------setembre - octubre 2008