creacio


POEMES D’ARA

JOSEP PIERA

 

a Miguel Poveda

 

ZONA ZERO

Aquest món no té salvació.
La mort munta un cavall en el blau cel, en silenci.
Pinkhas Sadé

En temps de crisi, els poetes perden les paraules.
Enmig del foc, algú tremola davant un cel de fum.
Aquest món no té salvació.
La mort munta un cavall al cel.
Les dones, a l’Orient ―diu algú―, viuen
sense saber res, rentant la roba
al riu, o anant al pou a buscar aigua
sota el sol. Elles ploren
pels seus fills morts, sota vels endolats
de fa molts anys. Ploren a crits, o en silenci.
Saben plorar, aquelles dones totes ulls.
La mort munta un cavall en el cel blau.
Un xiquet que volia ser aviador i somiava
amb ser l’heroi alat en una batalla de pel·lícula,
davant l’impacte aterridor, diu, innocent,
al pare: Papa, que han ferit el pilot?
En silenci, el pare agafa fort el nen, l’abraça,
i se l’endú corrents a casa per a mirar a la tv
el que no pot veure davant, en viu i en mort,
de tant horror. Una dona diu:
La meua filla caminava per un carrer
recobert de cendres humanes, i plorava cridant
sense parar: mama, mama..., com un bebé.
Com una nena palestina, o jueva, podria dir.
Aquest món no té salvació.
La mort munta un cavall negre en el cel blau.
Diu un jove: Ara respirem el fum 
dels morts i el retenim dins dels pulmons
com quan, de vius, els abraçàvem amb tota l’alegria;
així, ens els sentim endins, els respirem l’ànima
com abans compartíem joiosament els cossos.
Aquest món no té salvació.
Veient com cau en flames, ara enderrocs i pols,
la superba vanitat humana, clame de desesper
davant la pira-altar a l’únic Déu de tots:
Pietat, Senyor, tingueu pietat del món.
La mort munta un cavall en el cel gris.
Nova York, Nova York,
capital del dolor,
capital del desig,
capital de la por,
capital del no res
i del tot, Nova York,
Nova York de la pols,
Nova York de la mort,
aquest buit infernal t’ha convertit en la Jerusalem d’ara.

Ara, doncs, que ja ha parlat la mort, ara
és l’hora de deixar parlar la vida.

divide

VOLARE

Volare, oh, oh!

Melodies meloses sonaven i sonaven
per les places mig a fosques d’hivern,
o a les pistes de ball els diumenges d’estiu.
Eren revetles amenitzades per orquestrines
amb vocalistes que imitaven Modugno.

Cantare, oh, oh, oh, oh!

Melodies amables en nits de gesmils
on uns ballaven, i altres miraven,
i els músics tocaven, i el món girava
mentre els xiquets jugaven i corrien
atrotinats entre les taules dels bars.

Nel blu dipinto di blu...

Les parelleses buscaven ambles mans
per oferir-se un tremolós tacte furtiu.
Elles somreien amb alegres vestits volanders.
Ells, ufanosos com titots amb bigotet de Charlot.
Ells i elles, a la pista, com ocells pel cel més blau.

Volare, oh, oh!
Cantare, oh, oh, oh, oh!

divide

RETRAT DE POETA

Veig el vell passejant d’Alexandria
amb bufanda i ulleres, que mira lluny
endins i mar enllà. Què mira? Mira
un bust d’estàtua que uns mariners trauen
de la mar; mira la fruita fresca i el peix lluent
que ompli els bancs de fusta del mercat;
mira les taronges que vol vendre un xiquet,
mira passats preciosos on no hi ha res davant.
Allà on mira veu la gràcia que s’escapa,
el bell treball cruel del pas del temps.

Un somrís dolç ompli l’instant de llum.
Un grell de mandarina s’ha fet bes.

divide

JA NO SÉ ESCRIURE POEMES D’AMOR

Ja no sé escriure poemes d’amor
com aquells, ardorosos, que de jove
escrivia a ningú; a ningú, o al desig
d’un algú sense nom. No de tu.
Potser els anys m’han fet més púdic
o és que el desig no sap trobar els mots
per dir el que sent quan te m’apropes
a poc a poc, i et veig venir de goig
somrient mentre t’espere. No sé dir-te
que et vull, que et somie despert i et tinc
en somnis, que en el desig t’estime
i en el deliri et veig de fosca llum
i d’aigua a brolls. Que em sent tot teu,
de cos i de voler, de pell a pell, i d’ànima.
Dic que ets la mar per on navegue,
i a penes s’insinue el que vull dir:
onades fresques, el vi del bell viatge...
No dic però la por del nàufrag sol,
llavis de sal, brut d’algues i nafrat
a la platja deserta. No dic la por
de perdre’t. Això no. Això no.

A tu, a qui tant he estimat.
A tu, volcà volgut de flama viva.
A tu, illa del cel i lluna en mar.
A tu, cendra cremant i lava freda.
A tu et cante ara, sols a tu. Ningú.

divide

ARA

Ara que ja no ets, amor, ets més que mai.
Ara que ja no et tinc, amor, et vull de veres.
Ara que ja no ets, amor, ets esperança.
Ara que t’he perdut, amor, ets meu per sempre.

L’amor, amor, és així: és, si no és.

_________________________________

ORA

Ora che ormai non sei, amore, sei più che mai.
Ora che ormai non ti ho, amore, ti amo davvero.
Ora che ormai non sei, amore, sei speranza.
Ora che ti ho perduto, amore, sei mio per sempre.

L’amore, amore, è così: è, se non è.

(Traducció de Donatella Siviero)

 

Biografia:
Josep Piera i Rubió (Beniopa, La Safor, 1947) és un poeta i narrador valencià. Llicenciat en Magisteri, debuta amb una participació al recull col·lectiu Carn fresca, de joves poetes valencians. S’integraria de ple en la que es va anomenar generació dels 70. La seva primera obra en prosa, Rondalla del retorn, l’any 1977, va guanyar el premi Andròmina. Després seguirien altres reconeixements com el Carles Riba o el Josep Pla. Al 1991, la Generalitat de Catalunya li concedí la Creu de Sant Jordi. Ha traduït de l’àrab (Ibn Khajafa) i de l’italià (Sandro Penna). Com a objecte de traducció, les seves paraules han passat al castellà, a l’anglès i a l’italià. En un altre camp d’acció, va dirigir les activitats de l’Any del Tirant (la commemoració dels 500 anys de l’aparició de Tirant lo Blanc) i l’editorial Tres i Quatre.

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor.
       Us preguem que llegiu les condicions d'utilització

NAVEGACIÓ

revista.barcelonareview.com -------setembre - octubre 2008