ÍndexNavegació

índice         no. 37: juliol - agost  2003

Aquell estiu del 42
Miquel de Palol

      

L’estiu del 42 jo tenia quinze anys, però la natura, la mateixa mare natura a qui ara, per respecte, m’abstinc de posar-li l’epítet que es mereix per tot el que m’ha fet, m’havia dotat de la mida i la pinta d’un paio de dotze com a molt. Les ties, les més ufanoses en especial, aquelles ties davant de les quals un es posa ferm esperant aprovar la revisió, em sobrevolaven amb la mirada amb la mateixa facilitat amb què els Spitfire sobrevolarien aviat els Messerschmidt en les futures i glorioses pel·lícules sobre la guerra d’aquells dies.
      Des de les avui estomacades pinedes de La Platja, jo sentia que una altra guerra es lliurava aquells dies sense mi. La guerra de les pells canyella, la del primer bikini de la història, la del descapotable i el canot amb motor forabord. I això per parlar tan sols dels símptomes externs que un pobre aspirant a adolescent com jo estava condemnat a veure sabent que eren tan sols el guarniment, tan luxós i brillant com es vulgui, però res més que la decoració, i la caixa –de Pandora per descomptat—que contenia la màgia imaginable, inimaginable, la que tots volíem i –això vaig saber-ho després, com tantes altres coses—de tant suposar en els altres acabàvem convertint en una entelèquia a l’abast de ningú.
      Queia ja l’Agost derrotat per les llums cada cop menys cridaneres, i això no obstant més daurades, dels camps en plena trilla i les aigües que anuncien la tardor grisa una assolellada tarda dedicada a passejar la meva tan fútil adolescència per la solitària platja, amb el perfil de Palamós al fons, amagava la bromosa Calonge rere el Cap Roig, excitat pel sol rasant. Caminava per la vora de les onades, ociosament arrossegant els peus per sentir que modificava el món, mal que la modificació desaparegués trenta segons després. Esgotat pel viatge dels desitjos, desenganyat del viatge de les esperances, el pensament em vagava per l’ambigu altiplà e les formes, els colors i les sensacions. La mala llet de la imaginació té la seva casuística, com sap tothom.
      Així, badant badant vaig ensopegar amb un estrany objecte mig enterrat la part lleugerament superior del qual vagament recordava la forma d’una trompa d’elefant. El vaig extraure de la sorra. Semblava una d’aquelles peces de pisa que feien servir les àvies per la maionesa, però amb pinta de cosa molt antiga. Quan li netejava la sorra, una sorprenent ventositat va estremir la punta de la trompa, i després d’un fum blavós que desprenia una pesta com de bonyiga va aparèixer corporificat amb enigmàtica fistanya atòmica un àrab enorme mig transparent i tornassolat, d’ulls llarguíssims i de biaix i punxegudes orelles, i es va inclinar al meu davant.
      –Gràcies, amo meu, per haver-me alliberat de la presó –va dir amb veu vibrant, telefònica–. De guerra en guerra, i tiro perquè em toca. Tot i que ho vas fer l’any passat, demana’m tres desitjos, i te’ls concediré.,
      Em vaig quedar de pedra, naturalment.
      –Com que ja ho vaig fer l’any passat? Què vols dir ?
      –T’aconsello que no perdis el temps discutint, perquè se t’acaba l’espai.
      Vaig reaccionar.
      –Vull un iot de vint-i-cinc metres d’eslora, com aquell –vaig assenyalar l’horitzó–, equipat amb tot el que cal : tripulació, serveis, marisc, xampany, música, i dones, sobretot dones.
      –Concedit.
      Tres dies després jo podia tenir un principi de cirrosi hepàtica, i les meves parts rosades eren encetada pura. A més, el iot s’havia anat omplint per mèrits propis de tota mena de borinots –i en tots els sentits, accepcions i variants de l’expressió—àvids de l’abundància generada pel meu desig.
      El més curiós del cas era que els amics eren i no eren els meus coneguts, tot plegat era com un somni, i cada cop tenia és la impressió que fes el que fes, no canviaria res. Això produïa la sensació angoixant de falta de límits en les possibilitats, però no en els efectes. Era com haver perdut el sentit de les conseqüències en la borratxera del crèdit il·limitat.
      Em recordo entre dues hurís, curiosament semblants i dissemblants a les aprenents d’estiuejant versió putón verbeneru que set o vuit vegades no m’havien ni donat ocasió de donar-me carabasses per ballar a l’envelat on més tard hi hauria el Montbar, tots tres en pilota picada a la coberta del barco, dient-me:
      –Què, guapo, tornem-hi?
      I jo remugant:
      –No voleu picar unes ostretes, abans?
      I l’una, sandunguera, per un cantó fotent mà, l’altra arrossegada amb la llengua per davant:
      –Jo sí que en tinc una, d’ostra, perquè tu la piquis...
      –Perquè la piquis ben picada...
      Com que jo ja no podia més, tot darrere apareixien un parell de bèsties olímpiques que les abraçaven per la cintura, i em miraven tots quatre amb un somriure inoblidable.
      –Si ara mateix el senyor no té gana, li podem avançar una mica de feina:
      I així cada dia. El barco hauria pogut avançar sense vela ni motor, només amb les sacsejades lúbriques. De matinada, quan jo ja no podia més, encara els sentia cantar:


      Si no té mala folla
      El lluç de bona ganya,
      Que el bufi la criolla
      On fa millor fistanya.
      Ens fotrem vi d’Espolla,
      Triturarem l’aranya,
      La nyama que ens endolla
      Al cul d’on surt la canya.
      Cretinet, no et sadolla
      L’angostura que escanya?
      La ressaca degolla
      El tonto que no es banya.
      Fot la patata a l’olla
      Que ara tot déu s’afanya,
      I jo trauré la polla
      Camí de Madremanya.

S’imposava una correcció immediata, així que vaig fregar la làmpara tal com mana la tradició, i va aparèixer de nou el geni.
      –Què desitges, amo? Mana i t’obeiré.
      –Vull que quedi només la part bona dels plaers. Vull controlar els efectes secundaris. Res de ressaques ni purgacions, i per descomptat res e sementals culturistes superdotats al voltant de les meves noies.
      –Ja ho veig. Vols esborrar Epicur de la Història.
      –Qui?
      –No res. Concedit.
      Quan se’n tornava a la làmpara em va semblar decebut, i vaig empaitar-lo.
      –Què passa? No et sembla lògic, el que et demano ?
      Es va girar amb un somriure ensopit.
      –Lògic? Això és interessant. Estàs disposat a jugar fins al final en termes de lògica estricta? Sí? Estàs segur que hi sortiràs guanyant? –va riure quan em va veure dubtar–. Ah, ho veus ? Creu-me, deixar estar la lògica. Amb una mica d’irracionalitat i descontrol aniràs millor. La lògica fins a les últimes conseqüències pot acabar en qualsevol barbaritat. No coneixes aquells versos?


      Digue’m, bon pastoret, de què estan fetes
      Les estrelles, de quina vana llum
      El seu pàl·lid fulgor arriba encara
      Als nostres ulls.
      Digue’m com és que si mirem em focus
      No veiem la pel·lícula, sinó
      Que ens enlluerna el raig, digue’m per què
      No té sentit
      Que se’n vagin la lògica i la vida
      Per camins diferents, per un absurd.
      Digue’m per què les estrelles no fan pel·lícules,
      Per què cap constel·lació de llums
      No solca cap espai del cel nocturn.
      –Què ets, un Geni o un filòsof?

Bé, exactament això no sé si se’m va ocórrer dir-li. És el que ara hauria fet, si més no per tocar una mica la pera, però aleshores ja tenia prou feina amb el que m’esperava.
      Van venir els dies més feliços de la meva vida. Tot era rodó, perfecte, adequat, proporcionat i ben acabat. La discreció pautava la meravella dels excessos, i tothom complia estrictament el guió fixat per mi.
      Però com preveure la sorpresa, com establir-la sense perdre el control d’una banda, ni de l’altra perdre l’encant? Vet aquí una contradicció insalvable, i la precisió del Geni no admetia ambigüitats. Vaja, que no hi havia sorpresa possible. Ni canvi. Ni res. L’absolutament controlat i previst i adequat degenera aviat en l’absolutament avorrit. M’havia fet presoner jo mateix de l’horror del desig complit, però per sort no vaig deixar-me arribar al pànic.
      –Què més vol, el meu amo? –em deia la preferida, a qui feia temps havia deixat de requerir perquè se’m passegés al davant tal com l’havien dut al mon, ni tan sols provocativa, ni tan sols amb posat ingenu perquè després, etcètera...
      –Què més vull? –li vaig dir jo.
      –Em vols a mi. Per sempre –em mirava interrogant–. No? Dons quan vulguis –feia una riallada–. Tampoc? Doncs mai!
      I se n’anava rient. Però a partir del segon desig sempre va tenir el detall de no muntar-s’ho al meu davant.
      Així i tot jo em quedava sentimentalment extenuat. L’exigència d’autenticitat informa sobre la força d’algú, sobre la seva estupidesa? Vaig entendre que la paraula il·lusió tant servís per referir-se a l’anhel esperançat com a l’autoengany, ai, les trampes porten la venjança incorporada. Quan ja m’atacava el pànic de la idea de tot el pànic possible, de com podia acabar tot plegat fins a la nàusea, encara el feia més fort pensar que només em quedava un desig, i després del que demanés no me’n quedaria cap altre per contrarestar-ho.
      –Vols que ens banyem a la Platja dels Escalencs? –em deia més tard, perquè, a més, tot l’any era estiu.
      –O la Platja de Can Vilaret? –deia l’altra, la que em distreia dels excessos.


      A la tarda, cantaven d’altres coses:
      la barca m’ha despertat
     d’una farra lluny d’aquí;
      jo tot sol era feliç
      i amb vosaltres tinc malsons.
      Era el somni una parida
      fins a platges petrolieres,
      les escumes eren caca
      i compreses els peixets.
      Eren pífies les dites,
      jocs de ruc l’esdevenir,
      mica en mica se’n sortien
      els més malparits frustrats.
      Eren fútils els desitjos,
      simoníacs els ultratges,
      onanistes els amors
      i calfreds les vanitats.
      D’angoixant que m’era tot,
      empalmat no hagués sentit,
      de tan tova que és la tija,
      més despert, m’hi he de llufar.

Un dia, fastiguejat i desmoralitzat, vaig saltar per la borda del iot ancorat just a davant dels toldos de can Martí, i vaig nedar fins a la platja. Allí hi havia la gent de la meva edat, i ningú no es va estranyar de veure’m. Potser es creien feliços, i a mi com sempre em semblaven estúpids. O potser és el que volia creure, i no és que això volgués dir que jo em considerava més llest. Tothom és el més llest abans de competir, però aquesta victòria només gratifica els imbècils. Estúpids o imbècils, tant hi fa.
      Vaig esperar cap al tard, quan ja no hi havia ningú, i vaig fregar per última vegada la làmpara. Com de costum va aparèixer el Geni, precedit aquest cop d’una fumera espeternegant i vermellosa, i amb una certa ferum sofrosa. Ai, ai, vaig pensar.
      –Què desitges, amo ? Mana, i t’obeiré.
      –Vull que tot desaparegui. Vull oblidar tot el que ha passat després de trobar-te, vull retrocedir al punt anterior a quan vaig ensopegar la làmpara, i que tot s’esborri de la meva memòria.
      El Geni jugava amb la sorra sense mirar-me. Què li passa, potser ha perdut alguna cosa.
      –Ja n’ets de sabata. Et penses que aquesta làmpara és per tu sol, eh? –vaig fer que sí arronsant-me d’espatlles–. Doncs no. En algun moment de la vida, generalment a la teva edat, tothom la troba i tothom la frega, i qui no la frega ara, quan la fregarà? –va riure, i jo havia d’haver rigut, però no estava per brocs–. Qui no la fa de pollí la fa de rossí! –com que jo continuava sense riure, es va impacientar–. En fi, tant hi fa. Què et sembla que demana, la gent ?
      –Suposo que… ai, pobre de mi.
      El Geni se’m va asseure al costat i em va agafar per ‘espatlla. No l’havíem viscuda, ja, aquesta escena? Semblava de cop molt afable, quasi com de la família.
      –Doncs sí. Amb variants, tot quisqui demana el mateix, com tu. I tothom acaba implorant l’abolició i l’oblit. He ! Sort que l’has feta de pollí, no ? Et fa una mica més vell, eh, haver de prendre unes decisions tan dures?
      Vaig sentir una barreja de desil·lusió i tranquil·litat.
      –Ja ho veig –vaig dir–. Ho sento.
      –Home, dir ho sento és força original, s’ha de reconèixer –va riure, i jo no tenia forces per fer-ho–. Mira, això teu és molt normal, i no cal dir-ho, et concediré l’últim desig, igual com faig amb tot déu.
      –Gràcies.
      –Sí, sí, ja me les pots donar. Vols que tot desaparegui, eh? No et preocupis. La platja d’Aro aquesta segur que desapareixerà.
      –Què vols dir?
      –Veus tot això? –amb un gest va amanyagar les pinedes de tota la primera línia de mar.–-. Tot això, fill meu, algun dia serà teu... –va quedar-se’m mirant i va fer una riallada–. No te m’esveris, era broma! De tot això no en quedarà res.
      –Ah no? Què vols dir, que hi calaran foc?
      –Més o menys. Pitjor.
      Jo mirava les quatre cases i no hi entenia res.
      –Qui? Per què?
      Es va posar dret, i fins i tot els peus semblaven esvair-se en l’alçada, com, una vaga cua gasosa de sirena, i eteri se’n va anar sinuós cap a la làmpara fent un badall. En l’últim moment es va girar.
      –Per cert, ja me’n descuidava, als qui em cauen bé els faig un regalet de comiat. Vejam,. A què has pensat dedicar-te ?
      Em vaig quedar parat.
      –Quan?
      Va riure.
      –Quan, no ho sé, manyac, depèn de la sort que tinguis. Com més tard millor, no? –i mirava la ratlla de l’horitzó ple de barques de pescadors, potser, vaig pensar, planificant futures sortides de la làmpara–. Però ja que literalment i en tots els sentits has decidit tirar la fortuna per la borda, un moment o altre t’hauràs de posar a treballar.
      Ara sí que em va fer posar trist.
      –Seré escriptor –vaig dir, impostant una ferma resolució.
      –Sí? De debò? –em va mirar amb cara de llàstima–. Tu mateix. En fi, ara mateix oblidaràs tot això, i algun dia, d’aquí a uns anys, algú et demanarà que escriguis un conte d’estiu. Et concedeixo que aleshores ho recordis tot, però per protegir la teva salut mental et pensaràs que t’ho inventes.
      I quan tot just pensava si li havia de dir gràcies, es va esfumar.
       

© Miquel de Palol
Aquest conte ha estat publicat dins del recull Tancat per vacances, publicat per Columna Edicions al juliol del 2003. El publiquem amb permís de l’autor i dels editors.
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització
navegació:  

tbr : no. 37: juliol - agost  2003

-Narrativa
       Miquel de Palol: Aquell estiu del 42
       Joan Josep Camacho: Julie Doucet a la paret
       Joaquim Carbó: Jordi Arbonès i Montull a la universitat

       Jordi Domènech i Mobles 114

       Peu de foto

-Entrevista
      
Siri Hustvedt

-Poesia
     
Gabriel Vinyals: Dos moments musicals
      Lluís Calvo: Manifest poètic de Sovelles
      Carles Hac Mor: Encara no en té, de títol
      Ester Xargay i Maria Durán: Aikús a Casa Ramona

-Ressenyes
     
Homeless de Pau Vidal per Alícia Tudela

-Rebosteria selecta 

-crítiques breus/ressenyes (en català)
-crítiques breus (en anglès sobre llibres de publicació recent)
-números anteriors
-Audio
-enllaços (Links)

www.Barcelonareview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il