Joan Josep Camacho Grau RETRAT DE JULIE DOUCET A LA PARET

RETRAT DE JULIE DOUCET A LA PARET
Joan Josep Camacho Grau
Oh, servilisme!
Oh, servitud!

Una trucada fortuïta, un acomiadament burocràtic, i el malson de trencar-me les barres i les banyes cau fulminat. De cop i volta m’he quedat un xic cardat en un racó de la cadira. La cosa d’anar i tornar de casa a la feina i de la feina a casa s’ha aturat de soca-rel. La ciutat em torna a saludar, m’obre els seus braços de vívid ciment putrescent, i em pica l’ullet. Em dic ciutat, mentida poc original, visc enmig de la podrida Europa, i em falta una òrbita ocular. La darrera imatge és acceptada en els cercles literaris bornis. Transito pel camí més amarg i més dolç que he fet en els darrers mesos. El preu del treball remunerat és viure a preu fet; a temps real. Hi ha un cartell on posa: "Pastilles sense fre". Deu-me’n un reguitzell de les grogues que et desperten somiant! És premonitori i fa por: m’han tallat el cabell, el cordó umbilical, i el fil caqui de l’oremus. Els equilibris damunt la corda fluixa de l’enteniment que enllaça el no-re amb el no-tampoc m’han fet un acròbata prou àgil sense perxa. Vindran les nits omegues i la derrota es farà visible amb la llum dels nous llums de neó que han plantat al carrer de ca meu. Doncs això, vaig tirant amb uns papers x, model x, per a extreballadors x; retòpic kafkià de l’home al castell de retorn a casa. Sota el viaducte, en un costadet de la paret, mig amagat entre les ferralles estacionades, la veig: un retrat de mig cos de Julie Doucet, pintada amb quatre colors d’aquells que fan els contorns vius. La Julie és dibuixant de còmics i viu just davant de la noia a la finestra. Em quedo mirant-la bocabadat: sembla un homenot sorgit del fons del barri dels trens; els saballons de les mans a les butxaques d’un gec gris. Aturo la narració, no fos cas que no hi hagués suspens. Tinc el pols accelerat, els ulls en blanc fent pampallugues, i tot el món s’introdueix dins meu: lo més fort és que hi cap tot! Julie Doucet em diu que no m’oblidi dels signes. On cony haig d’anar a buscar el manual per entendre aquesta realitat? Un pèl trasbalsat, un cop les cadenes laborals s’han fos com si fos merda de tercera regional, agafo el cotxe. Carrer de la Carme, Quart Creixent, Kaçà, més carretera, i un cul de sac que és S’Agaró. M’assec a la sorra. Crec que el viatge a la mar ha estat pretensiós, una fugida cap enrere. Tinc catorze anys, el cos nu colrat pel somriure del sol. Ara, en tinc cinc, a la terrassa dels pares, amb el fèmur esberlat. Ara, sóc dins ma mare, crec. Ara, sóc un dibuix a la paret de na Julie, i veig un paio jove tot flipat, tremolant de ràbia, i aixecant-se tres peus per damunt el sòl, i cau, i s’aixeca, i recull la paperassa x, i s’envola com un corb al seu pis. No m’he mogut de sota el viaducte des de fa un microsegon: m’ha cridat l’èxtasi de la vida; la ciutat. Mentrestant, Julie Doucet li fa l’ullet a la noia a la finestra: m’han dit que són amigues...

[girona, 7.III.’03, 18:00 p.m.]

© Joan Josep Camacho Grau

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització