La serp
Dos no és pas dues vegades un.
Dos no és més. És dividir per dos.
Aquesta multitud que riu,
aquesta gentada que lapida,
aquesta que de dos en dos es fa
a les calderes dels malnats del diable,
als nius de l'odi femellenc,
als pistils inflats de les dones.
I mires ara terra i cel
per si no tot fos així,
però ja veus amb ulls de serp
com repta i sotja la gentada,
es refrega i es barreja i amenaça,
Mireu la serp, engrapeu-la, mateu-la...
i capciosa es torna a moure, llepa el terra
i pidola les engrunes de la taula
tot resant i donant gràcies
la gentada, la gentada
que cridava: Crucifica'l !
____________________
L'arbust
No vagis a muntanya a festejar,
que no em seràs marit i no em seràs germà,
ningú mai no coneix ningú del tot,
enlloc on vagis d'aquest món.
No vagis a muntanya a festejar,
no em cridis de l'altra banda del barranc,
la veu que sents no és pas la meva, no,
només és un ressò, no sóc pas jo.
Si vens aquí, la mort et donaré,
llavors, de nou et refaré
en forma d'arbust espinós
sota el ruixat del maig plujós.
Quan brotin les branques d'espines
t'estrenyeré contra la meva sina
i si em fereixes fins a fer-me sang,
sabré qui ets en el mateix instant.
____________________
Retaule
Com va tot, filleta meva,
pels móns del Senyor?
Molt bé mare, molt bé mare,
no pot ser millor:
ma germana pega el fill,
mon germà em vol morta,
la terra beu la sang, mare,
la llavor creix forta.
Al món tots som germans, mare
-germanes, germans.
Llàstima no haguessis, mare,
tingut més infants.
Com va tot, filleta meva,
pels móns del Senyor?
Molt bé mare, molt bé mare,
no pot ser millor:
han tret els ulls als germans
han ofegat les germanes
a mi em tiren pedres
i a tu t'adoraven,
molt bé, mare, molt bé mare
pels móns del Senyor,
llàstima no haguessis, mare,
tingut més nadons.
Germà foc, germana aigua,
foc lleuger, aigua pesant.
Quan amb foc et crema els ulls
veus com és el teu germà,
quan ella t'ofega a l'aigua
veus com és la seva mà.
Que voldries res més, mare
del retaule, mare?
Anem tan bé mare,
que millor no pot anar.
Déu t'ho pagui, mare;
jo no puc fer-t'ho pagar.
____________________
Estrella
Que vingui aquella hora,
que vingui el temps llunyà,
que es pugui reconèixer
la veu d'aquell passat,
i que a la pell cremada
toqui la mà de neu,
que aviat ens arribi
dels dies, el més breu.
Massa coses he vist
que enceguen la mirada,
massa per desitjar
entendre més encara.
No tinc res amb ningú
res no és meu, res no em queda,
aquí ja no es pot viure,
no hi ha una casa meva.
Sabies d'una estrella
que m'omple el pensament?
No se la veu de dia,
però jo sé que hi és.
____________________
original en eslovè
Traduccions de:
Vicent Alonso, Stasa Briski, Aurora Calvet, Jaume Creus,
Feliu Formosa, Txema Martínez, Melcion Mateu, Francesc
Parcerisas, Iolanda Pelegrí, Tanja Pavlica i Simona Skarabec.
 Svetlana Makarovic va néixer el
1939 a Maribor (Eslovènia). Tot i que es va graduar en interpretació, aviat es va
dedicar íntegrament a la literatura, guanyant-se una gran popularitat amb les seves obres
infantils i les seves lletres per a cançons. La seva obra és extensa i diversa, i inclou
títols com El crepuscle (1964), Nit de Sant Joan (1968), Temps de guerra
(1974), El crisantem sobre el piano (1990) i Aquell temps (1993).
Sovint, la poesia de
l'autora s'inspira en les formes i la imatgeria de la poesia popular eslovena, que són
actualitzades per expressar la desesperació i l'angoixa dels temps presents, sense per
això caure en el documentalisme. L'autora transforma els mites i els motius populars per
construir un univers líric tancat i autosuficient que defuig del mode autobiogràfic;
ella mateixa és també una magnífica intèrpret dels seus propis poemes, que recita o
canta acompanyant-se amb el piano. Els que aquí presentem van ser traduïts durant el
Seminari de Traducció Poètica de Farrera de Pallars de l'abril del 2001, en el qual va
ser present l'autora, i són un avenç de l'antologia, més vasta, que publicarà Edicions
Proa.
|
crítiques breus (en anglès sobre llibres de
publicació recent)