  |
índice número 25: juliol - agost 2001 |
|
índice número 25: juliol - agost 2001 |
| El rei de
la fesomia pròpia i humorosa Biel Mesquida
La noblesa i la lleialtat amistosa eren un dels seus valors essencials. Per màgia inexplicable, i per un d’aquells atzars que no existeixen a l’atzar, la mà dreta ha agafat tres discs, el tercer era la cara d’etern emprenyat de Conte. He obert la funda del compacte i ha passat un altre fet excepcional: no hi havia el disc. He vist en Galmés fent la mitja davant el meu esculament. No m’he acovardit. He recercat de bell nou. I dins una coberta transparent he llegit un títol que m’ha fet somriure, i després riure, mentre m’entraven unes ganes terribles d’abraçar un Galmés que s’esbutzava just su-aquines de la meva perplexitat: el disc de Conte es titula Una faccia in prestito, A face on loan, Un visage d’emprunt, Ein geliechenes gesicht, Een geleend gezicht, Un semblante en préstamo, breu: Una cara manllevada. I en Galmés em renyava de bromes mentre encara refulgien aquells dos clotets deliciosos que se li formaven, un a cada galta, quan era feliç: les complicitats fondes amarades d’humor --un amor a través de l’indirecte-- eren unes de les interseccions que creava en la pràctica de l’amistat. No s’aturava mai de ser intel!ligent amb aquell entendre en tendre que convertia el seu redol en un oasi en què fins i tot la crítica més dissolvent esdevenia a través del seu lenguatge una festa. Amic de luxe --un luxe rar trobar escriptors amics--, que sempre em feia llegiguera (ja fossin els seus articles al Set-Semanari, al Diario de Mallorca, a El País, o les seves novel!les, de les quals havia viscut, especialment en el cas de les dues darreres, el trip escriptural) i que també, tan bé, sempre em feia escriguera (quantes telefonades per donar-nos marxa recíprocament, quantes estacions de fertilitat i de desert hem passat plegats!). I això és una altra raresa, perquè puc assegurar que és difícil estimar dos significants, amistat i escriptura, tan forts alhora en un mateix individu. Per afegitó en Galmés havia inventat una de les llengües catalanes més carregades d’altes tensions llengüeres a partir d’una riquíssima economia verbal conjugada amb unes trames i uns personatges pastats amb l’argila més manacorina, més íntima: tot un oxímoron. Sabia construir ironies exactes i sarcasmes esmolats amb la pedra foguera dels humors. Era un doctor honoris causa dels humors que impregnaven i amaraven de ginys, enginys i savieses tots els seus llenguatges. I amb aquests llenguatges aconseguia allò que ell admirava en els seus mestres (Cervantes i Tom Sharpe, Evelyn Waugh i Sterne, Chamfort i Flaubert): fer una obra universal. Quan va tornar del seu primer viatge a París, on havia anat a presentar la traducció francesa d’El rei de la selva, no es podia avenir d’haver trobat uns lectors estrangers que descobrien el plaer de llegir les aventures tendres, crues, domèstiques, corrosives i divertides d’unes manacorines i uns manacorins domèstics i casolans esdevinguts planetaris. Aquí rau la seva grandesa. El rei de la fesomia pròpia i humorosa tenia un riure emocionant amb dos clotets que duc en el record com uns senyals de trànsit de les tendrors.
|
| © Biel Mesquida
és escriptor. El seu darrer llibre és T’estim a tu, publicada per Edicions
62 (2001). Reproduïm amb permís de l’autor aquest article que va sortir publicat al Quadern d’El País el 21 de juny proppassat. Gabriel Galmés, que va morir el 17 de juny d’enguany, als 39 anys, va escriure Parfait amour, un recull de contes, i quatre novel!les: El rei de la casa (1988), La vida perdurable (1992), El rei de la selva (1996) i Una cara manllevada (2000), publicats tots a Quaderns Crema. Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització |
| navegació: | tbr : número 25 juliol - agost 2001 |
|
Albert
Mestres: La mort de l’imbècil |
 crítiques breus (en anglès sobre llibres de
publicació recent)números anteriorsAudioenllaços (Links) |
|
www.BarcelonaReview.com anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il |
|
He pensat que havia de cercar una banda sonora especialíssima per poder intentar
espinzellar un retrat de l’amic escriptor Gabriel Galmés. Mentre em deia que els
retrats no són el meu fort, cercava en la desordenada --millor,caòtica-- discoteca
personal, un Paolo Conte qualsevol. Na Lina, la seva estimada, m’havia dit que en
Gabriel tenia en el teler de l’escriptura tres textos: un sobre el poeta, músic i
cantant Conte, un altre sobre José Carlos Llop i encara un altre sobre mi mateix.