índex | índice | navegació  

 número 23: març - abril 2001

El traductor recomana: Hi ha qui les vol de gel, de Ring Lardner

Il·lustració de Cristina Losantos

 

 

 

HI HA SOMRIURES
Ring Lardner
Traducció de Joan Sellent


L'estiu passat, a la bulliciosa cruïlla de la Cinquena Avinguda amb el Carrer 46, hi havia un guàrdia que et feia pensar que el seu ofici, al capdavall, potser no era tan horrorós com això. Molts guàrdies urbans sembla que trobin gust a maltractar-te, una tendència sàdica induïda per l'exposició al mal temps i a uns automobilistes encara pitjors, i, possiblement, a unes esposes brutals. Però Ben Collins sempre feia l'efecte que s'ho estava passant la mar de bé, tant si et renyava com si no; la seva cara grossa i pigada resplendia de jovialitat i es negava a emboirar-se fins i tot en les condicions més adverses.
       Observar-lo t'animava. Sentir-lo parlar et divertia. Si bé allò que deia no era sempre excessivament brillant, la manera com ho deia sí.
       Tenia uns trenta anys. Feia un metre noranta-tres d'alçada i pesava noranta-nou quilos. Aquesta descripció encaixa amb un vuitanta per cent dels policies de trànsit que hi ha entre el Carrer 32 i Central Park, però Ben es distingia de tots els altres pel seu habitual bon humor i per la seva... subtilesa, suposo que en podríem dir.
       Per exemple: allà on Noonan, Wurtz o Carmody s'acontentaven amb fòrmules estereotipades com ara «Ei! Torna-te'n a casa!», o «¿Es pot saber on vas, desgraciat?», ell optava per la delicadesa.
       --¿Com anem, Barney? --li deia a una víctima que havia fet parar arran de vorera.
       --Jo no em dic Barney.
       --Ah, perdoni. És que, amb l'empenta que duia, m'he imaginat que era el Barney Oldfield.
       O bé:
       --No deu haver vist el semàfor vermell, ¿oi?
       --No.
       --¿Doncs per què creia que s'havien parat, els altres cotxes? ¿Que es pensava que s'havien quedat tots sense benzina al mateix temps?
       O bé:
       --¿A què es dedica, vostè?
       --Sóc contractista.
       --Doncs és un ofici prou honrat. No veig perquè se n'ha d'avergonyir i voler fer creure que treballa al cos de bombers.
       O bé:
       --¿Què, li va agradar Londres?
       --¿A mi? Si no hi he estat mai.
       --Em pensava que era allà on havia adquirit l'hàbit de circular per la banda que no toca.
       A la cruïlla de Ben, els càstigs a les transgressions --si no és que tenien conseqüències greus-- rarament anaven més enllà d'aquestes enginyoses reprimendes, formulades amb tanta simpatia que gairebé t'alegraves d'haver comès la infracció.
       Quan no estava de servei era un «xicotàs amable i bondadós», sempre disposat a dur Grace a veure una pel·lícula, a anar a casa dels Arnold a jugar a cartes o, senzillament, a quedar-se a casa sense fer res.
       Llavors, un matí de setembre, un espectacular Cadillac de dues places, nou de trinca, blau i amb ornaments de color groc, va baixar disparat per l'avinguda, violant totes les lleis del sentit comú i de l'estat i el municipi de Nova York. Els crits i els tocs de xiulet de Carmody i de Noonan, als carrers 48 i 47, no havien pogut detenir la seva evolució frenètica, però Ben, primer plantant la seva enorme còrpora al mig del pas i obligant l'automobilista a triar entre reduir la velocitat o atropellar-lo, i després, amb una agilitat sorprenent en una persona tan corpulenta, esquivant el vehicle i saltant sobre l'estrep, va aconseguir forçar una rendició a la vorera a mig camí entre la seva cruïlla i el Carrer 55.
       Estava gairebé enfadat i a punt de dir el que pensava amb paraules començades amb majúscula quan va mirar per primera vegada la cara de l'automobilista sense escrúpols. Era la cara més atractiva que hagués vist mai i exhibia un somriure absolutament impúdic, intempestiu i irresistible, un somriure que deixava en ridícul immediatament i per sempre tots els altres somriures.
       --D'això... --va començar a dir, titubejant; després, recuperant en part la seva habitual presència escènica, va afegir:-- ¿On ha deixat el casc?
       Ella no va contestar, però no deixava de somriure.
       --Si és del cos de bombers --va dir ell--, hauria de portar casc i una insígnia. O pintar el cotxe de color vermell i posar-hi una sirena.
       Seguia sense contestar.
       --Potser és que semblo un bobby, jo. Potser es pensava que era a Londres, on la gent circula per l'esquerra.
       --Ai que és pallasset... --va dir ella, i la veu era tan seductora com el somriure--. Em quedaria aquí tot el matí escoltant-lo. Si pogués, esclar. Perquè tinc una cita al Carrer 8 i ja faig tard. I, com que sé que vostè també té molta feina, potser que no l'entretingui més. Però algun dia m'agradaria sentir tot el repertori sencer.
       --No em digui.
       --¿On viu?
       --A casa meva.
       --No sigui tan antipàtic... Jo només ho deia perquè, si per casualitat vivia al Bronx...
       --Hi visc.
       --...com que queda de pas anant cap a Rye, que és on visc jo, l'hi podria dur:
       --Gràcies, però em vull morir de vell.
       --No sóc tan mala conductora, no es pensi. M'agrada córrer, però vigilo molt. A Buffalo, que és on vivíem abans, tots els guàrdies sabien que era una persona responsable i normalment em deixaven anar tan de pressa com volgués.
       --No som a Buffalo. I això no és un circuit de carreres. Si vol córrer, no s'acosti per la Cinquena Avinguda.
       Se'l va mirar directament als ulls.
       --¿Li agradaria? --va dir.
       --No.
       Li va tornar a somriure.
       --¿A quina hora plega?
       --A les quatre --va dir Ben.
       --Doncs una tarda d'aquestes --va dir ella-- pot ser que vagi capa casa a aquesta hora i...
       --Ja li he dit que no estic preparat per morir.
       --Vigilaré més que mai.
       De cop i volta, Ben es va adonar que tenien un públic nombrós i expectant i que, per una vegada, ell no era el protagonista.
       --Engegui! --va dir, en el seu to més brusc--. La deixo marxar perquè és una desconeguda, però una altra vegada no se'n sortirà tan bé.
       --Li estic agraïdíssima, de veritat --va dir la noia--. Però també li haig de dir que no m'agrada ser una desconeguda; i espero que la pròxima vegada no em perdoni per aquest motiu.
       Un comentari que, acompanyat del seu somriure radiant, va induir l'agent Ben Collins, que fins aleshores només havia cantat a la dutxa, a passar la resta de la seva jornada laboral cantussejant, bastant fort, fragments diversos d'un alegre disc d'Ohman i Arden que la seva dona havia fet sonar amb insistència la nit abans.
       El seu relleu, Tim Martin, va aparèixer puntualment a les quatre, però Ben no semblava que tingués cap pressa per anar-se'n a casa. Feia veure que escoltava dos acudits nous que Tim havia sentit quan venia de Flushing, un d'un escocès i unes tovalloles d'hotel i un altre sobre dos jueus en un night club. Va aconseguir riure allà on tocava, però la seva atenció estava posada en el trànsit que anava cap al nord, cosa que ja havia deixat de ser de la seva incumbència.
       A les quatre i vint minuts va dir adéu a Martin i se'n va anar xino-sano cap al sud, pel cantó est del carrer. Va arribar fins al Carrer 36, però no va servir de res. Acostumava a tornar a casa amb algun automobilista del Bronx o d'algun barri del nord, però ara havia fet tard, i pel seu mal cap, va haver de córrer cap a l'estació Grand Central, agafar el metro i anar dret tot el viatge.
       --Sóc un imbècil --va pensar--. Segur que ha pujat per algun altre carrer expressament, per no trobar-me. O qui sap si ha agafat algun dels carrers transversals després de passar-hi jo. M'hauria d'haver quedat més estona al Carrer 44. O potser un altre col·lega ha complert el seu deure i l'ha enviada a la comissaria. No pas si ella li ha somrigut, per això.
       Però no somreia pas a tothom d'aquella manera. A ell li havia somrigut perquè li havia caigut bé, perquè pensava de debò que era un «pallasset». Sí, és clar que sí! Així és com es devia comportar amb els col·legues de Buffalo. «Pallasset!» Bona parauleta, per definir aquell Empire State humà. Ho deia de broma. No, no ho deia de broma; no del tot. Li havia agradat la seva planta, com els agradava a moltes altres noies, i potser li havia fet gràcia allò del cos de bombers i allò de Londres.
       El cas és que havia vist el somriure més meravellós del món i encara en conservava l'escalfor quan va arribar a casa; en conservava tant l'escalfor que la seva dona va quedar sorpresa del fervor amb què la besava aquell vespre.
       Quan feia el torn de dia, solia entretenir Grace a l'hora de sopar amb un parell d'anècdotes divertides de la feina. De vegades eren pura ficció i ella s'ho ensumava perfectament, però ¿quina importància tenia que fossin reals o inventades? Eren coses que, si no havien passat, haurien d'haver passat.
       En aquesta ocasió es moria de ganes de parlar de la noia de Rye, però, com que sabia per experiència que la seva dona no era gaire amant de les anècdotes on hi sortien noies atractives, va relatar unes discussions unilaterals amb conductors ineptes del seu mateix sexe que estaven molt poc fonamentades en fets reals.
       --N'hi havia un que baixava amb un Buick del 1922 i el semàfor s'ha posat vermell i quan ha agut el moment de tornar a arrencar s'ha pensat que engegava amb segona i resulta que havia posat la marxa enrere, i ha xocat amb un Pierce de Greenwich que en feia dos com ell. Al Pierce no li ha passat res, i ell només tenia un petit bony: però s'haurien estat allà deu minuts discutint la jugada, amb tot el trànsit encallat, si jo no hi hagués intervingut.
       »He fet aparcar al del Buick i li he dit: "¿Què passa? ¿Que s'enyora, potser?", i quan ell m'ha dit que per què ho deia, jo li he dit: "Oh, perquè estava tan desesperat per tornar al lloc d'on ha vingut que ni tan sols li ha vagat de fer mitja volta."
       »Després ha intentat explicar-me el que passava, com si jo no ho sabés. M'ha dit que era la primera vegada que conduïa un Buick i que estava acostumat als canvis de marxa normals:
       «"Molt bé", li he dit jo, "però això no és un camp d'entrenament. El lloc per fer pràctiques de conduir és quatre cantonades més avall, al Carrer 42. Allà hi trobarà més cotxes i el doble de vianants i de policies, i, a més, tenen tramvies i una torre per poder-hi xocar fent marxa enrere."
       »Dic: "En un desert com aquest no hi aprendrà res." Hauries d'haver sentit la gent com reia:
       --M'ho imagino --va dir Grace.
       --Llavors hi havia un tal Jordan, un vell amb una barba grisa. Volia aparcar davant mateix de Kaskel's. M'ha dit que no trigaria més de mitja hora: «Si ens hagués avisat que venia li hauríem organitzat una festa.», i ell m'ha dit: «Estic temptat de denunciar-lo per impertinent.»
       »"Doncs si ho fa", li he dit jo, "el faré arrestar per conduir sense el consentiment dels seus pares." Els hauries d'haver sentit com reien. Dic: "Va, passi. Tiri milles, Jordan." Els hauries d'haver sentit.
       --Ja m'hi trobo --va dir Grace.
       Ben va quedar sumit en un llarg i desacostumat silenci.
       --¿En què penses?
       Li va sortir sense rumiar-s'ho: --També hi havia una noia amb un Cadillac blau.
       --¿Ah sí? Fixa't. ¿I què?
       --No res. Només que semblava que l'avinguda fos seva i jo les hi he cantades.
       --¿Què li has dit?
       --No me'n recordo.
       --¿Era bufona?
       --No m'hi he fixat. Estava de mal humor.
       --¿Tu?
       --Una mica més i em mata.
       --I tu segur que li has somrigut.
       --No. La que somreia era ella. Ha somrigut... --Va callar en sec i es va aixecar de taula.-- Va, nena: anem al Franklin. Hi ha el Joe Frisco. I fan una pel·lícula del Charlot:
       No va tornar a veure el Cadillac blau ni la seva propietària la resta d'aquella setmana, però en totes les seves polèmiques assajava frases destinades a reforçar la imatge de «pallasset» que li havia produït. Però, quan de cop i volta va tornar a aparèixer, a última hora de la tarda del dimarts següent, estava tan emocionat que no va poder fer altra cosa que quedar-se-la mirant en silenci, i hauria perdut l'oportunitat de tornar a sentir la seva veu encantadora si ella no hagués pres la iniciativa. Anava en direcció al nord, i es va aturar arran de vorera a pocs metres de la seva cantonada i li va fer un senyal per cridar-li l'atenció.
       --Són més de les quatre --va dir--. ¿Vol que l'acompanyi a casa?
       Quina ràbia! Aquella setmana feia el torn de vespre.
       --M'hi acabo de posar. No plego fins a mitjanit.
       --Ja està bé... No m'ho va dir, que canviaria de torn.
       --Canvio cada setmana. La setmana passada, de vuit a quatre; aquesta setmana, de quatre a dotze.
       --¿I la setmana que ve farà de vuit a quatre?
       --Sí.
       --Doncs quin remei: m'hauré d'esperar.
       No podia articular ni mitja paraula:
       --¿Dilluns que ve?
       Va fer un esforç:
       --Si encara és viva.
       Ella va somriure d'aquella manera.
       --Encara ho seré --va dir--. Tinc un incentiu.
       Se'n va anar i ell va tornar al seu lloc. li rodava una mica el cap.
       --Un incentiu, un incentiu, un incentiu... --S'anava repetint la paraula per poder-la memoritzar, però quan va arribar a casa no la va trobar al Webster abreujat de Grace; es pensava que s'escrivia amb s.




      I per fi es va acabar la setmana més llarga de la història. El dilluns, una mica abans del migdia, el Cadillac li va passar pel costat com una fletxa i ell va poder caçar la paraula «després». A l'hora de plegar, mentre Tim Martin encara estava a mig explicar un acudit nou sobre dos o més jueus, Ben es va adonar de cop i volta que ella havia parat just al costat seu i l'estava esperant, bloquejant el trànsit.
       Al cap d'un moment ja era a dins del cotxe, estrenyent la seva enorme còrpora per encabir-s'hi i rient com una criatura en sentir la indelicada exclamació de sorpresa de Tim.
       --¿De què riu?
       --No, de res. És que no em sento bé.
       --¿Està content d'haver plegat?
       --Sí. Avui sí.
       --¿No ho està sempre?
       --Normalment tant me fa.
       --No m'estranya. Es nota que s'ho passa bé, a la feina, cosa que no acabo d'entendre, la veritat, perquè trobo que ha de ser una feina molt dura. Li demanaré que me'n parli així que hàgim sortit d'aquest embús.
       Un semàfor vermell els va obligar a aturar-se al Carrer 51, i ella es va girar i se'l va mirar amb expressió divertida.
       --Sort que no està abaixada la capota --va dir--. Encara hauria hagut d'anar més ajupit, i li hauria resultat horriblement incòmode.
       --Quan em compri un cotxe -va dir ell-- haurà de ser un Mack, i així i tot hauré de llogar un home perquè el condueixi.
       --¿Per què un home?
       --Els homes no estan bojos.
       --Jo no estic boja, l'hi juro. ¿Que potser he estat a punt de topar amb alguna cosa?
       --Amb totes. Corre massa i és massa atrevida. Però jo ja ho sabia abans de pujar, o sigui que no puc badar boca.
       --Va tan encaixonat que tampoc no podria. ¿Vol baixar?
       --No.
       --No crec que pogués. ¿On viu?
       --Carrer 164, a prop del Concourse --va dir Ben.
       --¿Com torna a casa, normalment?
       --Així.
       --Jo que em pensava que li estava estalviant un avorrit trajecte en metro, o què sé jo. Ja m'ho podia haver imaginat que no li falten invitacions. ¿Oi que no?
       --Gairebé mai.
       --¿I la gent li fa tota mena de preguntes?
       --Sí.
       --Quina llàstima. perquè això és el que volia fer jo, i ara no podré.
       --¿Per què no?
       --Ja en deu estar tip.
       --No sempre contesto igual.
       --¿Què vol dir, que diu mentides per divertir-se?
       --De vegades.
       --Que bo! Va, digui'm mentides! Jo li faré preguntes, segurament les mateixes que li fa tothom, i vostè me les contesta com si jo fos imbècil. ¿D'acord?
       --Ho intentaré.
       --A veure. ¿Per quina començo? Ah, sí. ¿No passa un fred terrible, a l'hivern?
       Va repetir una resposta que havia fet servir una vegada amb una senyora gran, sens dubte forastera, que es moria de curiositat per saber coses d'un dels dies més atrafegats que havia tingut mai i es va estar vint minuts interrogant-lo.
       --No. Quan tinc fred, faig parar un cotxe i m'arrambo al radiador.
       La seva entrevistadora actual el va recompensar amb una rialla més generosa del que es mereixia.
       --Això és fantàstic! --va dir--. I suposo que, quan té fred a les orelles, fa parar un altre cotxe i li demana que li deixi ficar el cap a dins del capó.
       --Me l'apuntaré, aquesta.
       --A veure, què més... ¿No l'atropellen mai?
       --Contínuament, però només amb la mirada. Atropellar-me de debò, rares vegades.
       --¿I no és mortal haver-se d'estar allà a peu dret tot el dia?
       --Pitjor seria que m'hi hagués d'estar fent la vertical. Bromes a part, senyoreta: hi estic tan acostumat que a les nits dormo d'aquesta manera:
       --¿No el maregen els fums dels cotxes?
       --Al principi sí, però no podria viure sense ells. Visc en un pis al costat d'un garatge públic per poder anar-hi a respirar sempre que vulgui.
       --¿Quant fa d'alçada?
       --Dos metres deu.
       --No pot ser!
       --A vostè no puc enredar-la, ¿oi? Faig metre noranta-tres, però quan les dones m'ho pregunten dic qualsevol talla entre dos metres i dos metres vint. I sempre diuen: «Déu del cel!»
       --¿Amb qui té més problemes, amb els conductors o amb les conductores?
       --Amb els conductors.
       --¿De debò?
       --Sí. Hi ha cinquanta vegada més conductors que conductores.
       --¿Li fa preguntes molta gent?
       --No. Vostè és la primera.
       --¿Es va enfadar, l'altre dia, perquè li vaig dir pallasset?
       --Amb vostè no em puc enfadar.
       Es va fer un silenci que va durar unes quantes cantonades. Aquella noia, francament, corria molt, i si Ben no tenia més por era perquè en comptes de mirar endavant tenia els ulls clavats en el seu perfil, que només era una mica menys seductor que el seu somriure.
       --Miri on som! --va exclamar ella, quan s'acostaven a Fordham Road--. I vostè viu al carrer 164! ¿Per què no m'avisava?
       --No me n'he adonat.
       --No baixi. Tornarem enrere.
       --No, no. Hi aniré a peu. Haig de veure una persona que viu per aquí dalt.
       --Ha estat tot un detall que s'atrevís a pujar i no s'espantés ni res. ¿Ho tornarà fer?
       --Sempre que vulgui.
       --Passo per allà un cop per setmana. Baixo a Greenwich Village a veure la meva germana. Els dilluns, normalment.
       --Dilluns que ve faig el torn del vespre.
       --Doncs l'altre dilluns.
       --Queda molt lluny.
       --El temps passarà. No falla mai.
       I va passar, però amb quina lentitud... I el dia assenyalat va arribar amb una amenaça de pluja que va fer que Ben tingués por que ella no vingués. Més tard, quan l'amenaça es va complir i els perills del trànsit rodat es triplicaven a causa d'un plugim constant i d'un asfalt relliscós, el que li feia por era que vingués. Sabia que la prudència no formava part del seu temperament i, si havia quedat amb la seva germana, només un diluvi li faria cancel·lar la cita.
       Just abans de l'hora de dinar va passar el Cadillac, en direcció al sud. Duia la capota abaixada, i l'eixugaparabrisa oscil·lava sense parar sobre el vidre de davant.
       A través de la pluja va veure com li somreia i li feia una breu salutació amb la mà. El trànsit era dens i traïdor, i tant ell com ella havien d'estar per la feina.
       Encara plovisquejava quan va aparèixer a les quatre i es va aturar al seu costat.
       --Quin dia més horrible, ¿oi? --va dir.
       --Ara ja no.
       Ella va somriure, i en un instant li va fer oblidar tots els mals humors i les incomoditats de les hores precedents.
       --Si deixem la capota posada es tornarà geperut, i si l'aixequem ens podem ofegar.
       --Deixi-la posada. Jo vaig bé.
       --¿Li fa res si no enraonem gaire? Em ve de gust estar en silenci.
       Ell no va contestar, i cap dels dos va dir res més fins que no van girar per Morris Park, en direcció a l'est. Llavors:
       --Puc saber com es diu --va dir ella-- aprenent-me el seu número i demanant a algú que m'ho busqui. Però si m'ho diu m'estalviarà la molèstia.
       --Em dic Ben Collins. I el seu nom el puc saber exigint-li que m'ensenyi el permís de conduir.
       --No, per favor! No ho faci, que no en tinc! Però em dic Edith Dole.
       --Edith Dole. Edith Dole --va dir Ben.
       --¿Li agrada?
       --És bonic.
       --És una combinació curiosa. Edith vol dir felicitat i Dole significa dol, aflicció, disgust.
       --Doncs miri --va dir ell--, si condueix sense permís en pot tenir més d'un, de disgust. I, a la velocitat que va per aquests carrers, en tindrà de totes maneres. No hi ha res més perillós que les marques dels pneumàtics quan plou.
       Eren a la part alta de Madison Avenue i l'estat de la calçada era perillós. Però no era només per això que ell volia que anés més a poc a poc.
       Silenci altra vegada, fins que van arribar al Concourse.
       --¿Està casat? --li va preguntar ella, de cop i volta.
       --No --va mentir ell--. ¿I vostè?
       --Aviat ho estaré.
       --¿Amb qui?
       --Amb un home de Buffalo.
       --¿N'està molt enamorada?
       --No ho sé. Però ell vol que ens casem, i el meu pare també:
       --¿Anirà a viure a Buffalo?
       --No. Vindrà ell aquí i s'associarà amb el meu pare:
       --I amb vostè.
       --Sí. Ei, miri! Ja som al Carrer 164, i avui, amb aquest temps, no convé pas que passem de llarg. ¿Li sembla que podrà sortir d'aquí dins?
       Va poder, però amb una certa dificultat:
       --Suposo que fins d'aquí a quinze dies no la tornaré a veure.
       --No, em sembla molt que no --va dir ella.
       Ben es va enviar coll avall unes paraules que li volien sortir.
       --Senyoreta Dole --va dir--, no intenti batre rècords de velocitat tornant a casa, cregui'm. Vostè prengui-s'ho amb tranquil·litat, i haurà arribat una hora abans que el sopar sigui a taula. ¿Em farà cas? Faci-ho per aquell que l'espera a Buffalo.
       --No pateixi.
       --I per mi, també.
       Uf! Quin somriure per recordar!
       S'ho havia d'agafar amb calma, per tenir temps de tranquil·litzar-se abans de veure Grace. ¿Per què li havia dit que no estava casat? ¿Què se li'n donava, a ella?
       Grace el va saludar amb una ordre contundent:
       --Fica't a la banyera ara mateix, i després et poses el barnús. Aquest vespre no anem enlloc.
       Ella i Mary Arnold havien anat a fer unes partides de cartes a Mount Vernon, i tornant a casa havien quedat xopes de cap a peus. Durant tot el sopar no va parlar de res més, gràcies a la Divina Providència:
       Havent sopat va intentar llegir, però no podia. Mentrestant escoltava el disc d'Ohman i Arden que la seva dona no es cansava mai de posar. Se'n va anar al llit amb ganes de poder dormir i somiar, amb ganes de poder somiar dues setmanes seguides.
       Es va llevar d'hora i va tenir temps de mirar el diari abans d'esmorzar. «Un tramvia mata una automobilista al Bronx.» Va notar una sensació estranya als ulls mentre llegia: «La senyoreta Edith Dole, de vint-i-dos anys i resident a Rye, va morir a l'acte quan l'automòbil que conduïa va derrapar i va col·lisionar amb un tramvia al Bronx, a la cruïlla de Fordham Road amb Webster Avenue, ahir a la tarda, poc després de dos quarts de cinc.»
       --Grace --va dir, amb una veu que no era la seva--, ja no me'n recordava. Aquest matí haig d'entrar a treballar a les set. Hi ha una desfilada de no sé què.
       Quan va ser al carrer, va parlar sol en veu alta per primera vegada des que era petit.
       --No pot ser que em senti tan malament com em penso. Només l'havia vista quatre o cinc vegades. No pot ser que em senti tan malament.

      I una tarda, dues o tres setmanes després, un home de White Plains que es deia Hughes i conduïa un Studebaker va travessar el Carrer 46 quan no tocava i va aparcar a la vorera obeint una severa ordre.
       --¿Què són aquestes presses? --va inquirir un guàrdia urbà malcarat--. ¿Es pot saber on vas? ¿Què fas, desgraciat?
       --No sé què m'ha passat, perdoni --va dir el senyor Hughes--. Si fa com si no ho hagués vist, quan torni cap a casa l'acompanyaré fins al Bronx. ¿Se'n recorda que un dia el vaig acompanyar a casa, el mes passat? ¿Se'n recorda? O potser era un que s'assemblava molt a vostè. S'hi assemblava una mica, vaja. Ara ja veig que no era vostè. Era un altre.

© Ring Lardner
© Traducció de Joan Sellent
Il·lustració de Cristina Losantos


Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització

El traductor recomana: Hi ha qui les vol de gel, de Ring Lardner
Joan Sellent

No és infreqüent que un traductor professional hagi d'haver-se-les amb textos que han estat escrits amb l'afany prioritari -i sovint únic- de passar a la història de la literatura. El resultat d'aquest afany solen ser uns productes inflats, pedants i artificiosos, que poden arribar a amargar bastant el traductor si no combrega amb aquest concepte impostat de l'expressió literària.

Per això sempre és reconfortant rebre l'encàrrec de traduir un autor com Ring Lardner (1885-1933), un senyor de Michigan que no va aspirar mai a ingressar a l'olimp dels literats immortals.

Lardner era un enemic ferotge de l'afectació i la pompa estilístiques, i gairebé es pot dir que va aterrar accidentalment en el terreny de la literatura. Havia començat de molt jove com a cronista esportiu, però resulta que, en la seva persona, l'afició al beisbol convivia amb dues altres qualitats innates: un esmolat sentit de l'humor i una orella privilegiada per captar els mecanismes i els ritmes de la parla col·loquial. La conjunció d'aquestes qualitats va començar aviat a reflectir-se en els seus escrits, i el resultat van ser uns articles periodístics cada cop més peculiars, a mig camí entre la crònica esportiva i el retrat de costums, on s'anava perfilant una manera d'escriure estretament cenyida a l'oralitat i on el lector nord-americà podia veure plasmada, amb un realisme extrem, la seva pròpia manera de parlar i la dels seus contemporanis.

Gràcies a l'enorme popularitat que van adquirir aquests articles, però sobretot gràcies a les substancioses ofertes econòmiques que li feien els diaris perquè es decidís a escriure sobre les temàtiques més diverses, Ring Lardner va transcendir l'àmbit purament esportiu i va iniciar la seva carrera com a autor de contes i com a cronista irònic i fidel de la societat nord-americana del seu temps.

El seu llegat literari és una galeria de personatges que es retraten sols per la manera com parlen, i de retop, sense ni proposar-s'ho i sota el vernís constant de l'humor, també retraten implacablement el seu entorn, amb tot el pòsit de misèries, màscares i drames que conté. Tots aquests tipus socials s'expressen amb veu pròpia, i molt sovint en forma de monòlegs, de cartes o de diaris personals. Els relats de Lardner són uns textos que "parlen"; uns textos, com aquell qui diu, per ser llegits en veu alta. Fins i tot quan s'intercalen narració i diàlegs, fa l'efecte com si el narrador volgués passar-hi de puntetes: compleix eficaçment la seva funció, amb la dosi justa de recursos descriptius i de condiment humorístic, però procura no cedir a cap més temptació retòrica per no robar protagonisme a la veu dels personatges.

Ring Lardner ha passat a la història com un escriptor menor, però ningú podrà negar-li el mèrit d'haver estat el pare d'un dels trets estilístics més definitoris i atractius de la narrativa nord-americana del segle XX: la versemblança idiomàtica, l'oralitat sense artificis convertida en matèria literària. Des de Dorothy Parker fins a Hemingway, passant per James Thurber, S.J. Perelman o tota la legió d'humoristes vinculats a la revista New Yorker, la llista d'escriptors que -al marge de les diferències de to, de temàtica o d'objectius literaris- són en certa mesura deutors del camí que ell va iniciar resultaria inacabable. En paraules de Jonathan Yardley, un dels seus biògrafs, Lardner "encara és present en gairebé cada línia que escriu un nord-americà. És l'home que ens va ensenyar com parlem".

Traduir un autor d'aquestes característiques, tan cenyit a les formes del parlar espontani d'una època, una llengua i un territori concrets, pot semblar una empresa amb escasses perspectives d'èxit. Afortunadament, però, les històries de Lardner, la seva visió del món i fins i tot molts tics i molts recursos del parlar dels personatges que les poblen, són prou universals i intemporals per poder sobreviure a un traducció setanta o vuitanta anys després.

L'experiència de traslladar Ring Lardner al català m'ha resultat francament estimulant, sobretot perquè m'ha refermat en el convenciment que un autor -fins i tot un autor tan "costumista" com aquest-, per molt lluny que ens quedi en el temps, en l'espai i en la llengua, no perd vigència si els seus textos contenen prou veritat humana i literària; és a dir, si són alguna cosa més que simple pirotècnia verbal. Si l'empresa fracassa, en aquests casos, el fracàs haurà de ser imputable al traductor.

© 2001 Joan Sellent

navegació:  

barcelona review número 23    març -abril  2001 

-Narrativa, Poesia, etc

Màrius Serra: extracte de Verbàlia.
Ring Lardner: Hi ha somriures
Ester Xargay: Nou tanques
Ricard Ripoll Villanueva: Del somni a l'illa
Matthew Tree: ressenya de Verbàlia
Joan Sellent: El traductor recomana

-Especial

Albert Ràfols- Casamada:

Selecció de poemes
Correspondències i contrastos
Antoni Clapés: Naufragis feliços...
Carles Hac Mor: Semblança ...
D. Sam Abrams: Short and Sweet

-crítiques breus (en anglès sobre llibres de publicació recent)
-números anteriors
-Audio
-enllaços (Links)

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il