índex | índice | navegació  

 número 23: març - abril 2001

Extracte de
Verbàlia.
Jocs de paraules
i esforços de
l'enginy literari

de Màrius Serra

Ed. Empúries, 2000


El 20 d'abril de 1995 vaig publicar al suplement que el diari Avui dedicava a Sant Jordi, un text que, convenientment esporgat, admet una segona lectura molt més corrosiva que la lineal:


Diumenge és Sant Jordi i la societat catalana es prepara per a una nova edició de la fastuosa festa del llibre. L'enigmística d'avui us en fa una crònica a l'avançada perquè, fet i fet, sempre acaben passant les mateixes coses. ¿O és que potser us penseu que aquest any tot anirà diferent? Aquesta és la crònica impostora del Sant Jordi de 1995:


Fa sol i el crític decideix com-
prar un llibre, tot i que avui cal
bregar amb una multitud de fa-
mílies, escoles, autors i altres llu-
nàtics que branden roses i des-
taroten els carrers, mentre en-
carreguen sense escrúpols tota
mena de temes, des del ioga a
l'energia acumulada. El llibre re-
té el bo i millor, a pesar de la
pugna per altres mitjans.
Hi ha actes que són de llibertat.
Si ets lector ja saps que els fas
quan t'arrepapes a llegir, i els teus
cicles mai no s'aturaran. Atenció:
una vella llança l'alarma, però
el llibre no mor perquè l'editor és
el seu marmessor, pesca amb la
canya l'autor i així ben aviat el
tasten els lectors. La calorada
rebenta el bon crític que pas-
seja pels carrers. Quan pot s'a-
tura entre gots de cervesa i es
mira un full que duu a sobre. El
col·loca en un racó. És un
paper que l'autor li ha fet arri-
bar mig d'amagat, però de pu-
ra frisança el vol llegir, ja que car-
tes tan rebregades com la seva
no en rep pas gaire sovint.
"Mare", diu, mentre una jove
veu l'amenaça. El bon crític
mou el cul del tamboret i s'endú
carta i cervesa a una taula.
Els ulls del crític, desorbitats,
llegeixen la nota d'agraïment:
"Apreciat crític: No sé pas com
agrair-li la ressenya feliç que
li ha vagat d'escriure sobre
la meva novel·la. Temia que fos
una cosa que no enten-
dria ni llegint-la mil vegades,
però certament he desco-
bert cofoi que l'obra l'ha degut col-
pir en el més sagrat del seu ésser.
M'ha sorprès i li resto agraït.
En vint ratlles demostra ser re-
ceptiu a la meva narrativa, tot
pugnant per no dir cap cosa
sobrera. Potser la podia haver fet
més grossa. Gràcies, tanmateix, ca-
valler del Sagrat Orde del Gine-
bró. No ho oblidaré."
El bon crític agafa un boli i respon:
"Vull ratificar-li l'enorme a-
fecte que m'inspira l'esplèndida
versió (que em provoca i m'extasia)
escrita per vostè d'un tema clàssic,
ja que és capaç de despertar l'ab-
soluta joia que ara sento; una in-
jecció intel·lectual que l'honora.
És vostè un autor de primera.
El que vostè ha escrit farà ba-
tegar cors. Seria ardu trobar què
dallar, des del primer full
a l'últim, perquè són capítols tan
fins, els darrers de la novel·la,
que costa trobar-hi res de sobrer.
Espero sincerament que per-
severi en la seva obra i recor-
di per sempre el gust d'escriure."


Si voleu llegir la veritable crònica, torneu al començament del text i aneu llegint només les ratlles senars (primera, tercera, cinquena, setena...) fins que arribeu al final. Ja veureu com tot canvia.

© Màrius Serra

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització

'VERBÀLIA' - EL XOC DEL JOC I EL FOC
Verbàlia,
Jocs de paraules i esforços de l'enginy literari

de Màrius Serra.

Ed. Empúries, Barcelona, 2000.

Matthew Tree



A mitjans de l'any passat, els de l'editorial Empúries devien haver començat a patir de valent: un autor seu, en Màrius Serra, els havia acabat d'informar que treballava en un llibre de no-ficció sobre el món de l'enigmística que tindria, com a mínim, unes cinc-centes cinquanta pàgines. Es devien preguntar com carai havien de promocionar una obra de referència ultraespecialitzada, en un mercat on els únics llibres que semblen funcionar són productes mediàtics o bé memòries gremials. No calia que patissin: des que va sortir a les llibreries al mes de novembre de l'any 2000, el Verbàlia de Màrius Serra no ha deixat de vendre's com xurros. Ara bé, no és que el públic catalanollegint hagi descobert de cop i volta que una enciclopèdia de l'enigmística li és indispensable. El secret de l'èxit del llibre rau, senzillament, en el fet que l'ha escrit qui l'ha escrit: el que hauria pogut ser una pallissa tremenda en mans d'un enigmista expert qualsevol, s'ha convertit en una lectura fascinant - a cavall entre la narrativa i la didàctica - en mans de Màrius Serra. (Curiosament, això sí, va guanyar el Premi Octavi Pallissa per a projectes literaris, el 1999).

Perquè Serra és sobretot un escriptor de narrativa que ha forjat una obra original, atrevida i fresca des del primer llibre (Línia), publicat el 1987 -quan l'autor tenia tot just 24 anys- fins a la novel·la breu recent Ablanatanalba (1999), passant per la guardonada i elogiada novel·la Mon Oncle (1996). A més, ha fet diverses traduccions, incloent-hi una d'antològica dels guions radiofònics dels Germans Marx. A més de les qualitats diguem-ne convencionals que aquestes obres comparteixen amb les d'altres autors de narrativa de primera fila - qualitats estilístiques i argumentals, posem per cas - hi ha un element que només es pot descriure com a serranesc: una tendència constant a jugar amb el llenguatge com si fos un ioió o bé una bigarrada pilota de platja: els jocs de paraula, els palíndroms, els acròstics i molts altres mecanismes lúdics no deixen d'aparèixer, de vegades discretament i de vegades a crits, al llarg de tota la seva narrativa i li confereixen un tarannà únic, optimista i punyent alhora. Aquest ús conscient dels jocs lingüístics no és ni de bon tros gratuït: fa molts anys que Màrius Serra ha menat una mena de doble vida, al llarg de la qual ha compaginat el seu paper de narrador amb el d'enigmista professional. Un servidor recorda com si fos ahir un dels primers articles que Serra va escriure per al suplement cultural del diari AVUI -en una secció pròpia ("Enigmística"), que a hores d'ara ja té tot un exèrcit de seguidors fidels- en el qual va suggerir que el nom de la marca de cervesa Voll Damm no era casual sinó que s'havia inventat específicament per als catalanoparlants, de manera que es poguessin estalviar temps i esforços tot dient "Vull Damm", sense més preliminars, cada vegada que els tocava demanar la cervesa en qüestió. Per frívol que pugui semblar aquest petit exemple, s'ha de recordar que fa quinze anys ningú no jugava amb el català, perquè fa quinze anys el català encara no havia baixat del tot del pedestal on se l'havia posat durant quatre dècades per evitar que els franquistes hi arribessin i l'esmicolessin del tot. Llegir els articles del Màrius era una sorpresa agradable, una mostra que es podia fer bromes amb el llenguatge també en català i que no sempre s'havia de tractar aquest idioma com si fos un gerro de porcellana.

El cost - si se'n pot dir així - que en Serra ha hagut de pagar per poder satisfer tant els seus anhels d'enigmista (o sigui, de jugador lingüístic) com els de narrador, ha estat una mena d'esquizofrènia laboral, per dir-ho d'alguna manera; ell mateix ho va plasmar en la seva última novel·la Ablanatanalba, la història desconcertant de dos germans bessons, un dels quals és un enamorat de l'enginy verbal mentre l'altre detesta els jocs de paraules. Aquest conflicte, present -es pot suposar- en la ment de l'autor, no es resol del tot en la novel·la. Podríem dir que Verbàlia, doncs, sí que n'és la resolució definitiva, un intent de "desfer-se" de la fascinació per l'enginy literari, tot erigint-li el millor monument imaginable.

En aquesta obra magna, Serra ha abocat tots els coneixements enigmístics adquirits al llarg de vint anys, en format de llibre de referència; ara bé, és un llibre de referència que, com els grans diccionaris d'en Coromines, funciona a base d'un estil literari que crea addicció. El llibre comença amb una introducció global, que descriu el país imaginari de Verbàlia, un país que té les seves arrels en els textos sagrats de l'antiguitat i amb els anys ha anat eixamplant el seus terrenys de manera que avui en dia inclouen la publicitat, la pedagogia, la literatura i, com no?, els patis d'escola verbals que són les múltiples revistes i webs dedicades als jocs de paraules. Com si amb això no n'hi hagués prou, Serra ens recorda que ell ha investigat no només la zona catalanoparlant de Verbàlia, sinó també les que fan servir el castellà, l'italià, l'anglès i el francès (i de vegades el portuguès, l'holandès i el sànscrit i tot). La resta del llibre és un repàs -amb explicacions i exemples- de totes les maneres concebibles i de vegades no concebibles que els éssers humans han trobat al llarg dels anys per divertir-se mitjançant el llenguatge: anagrames, bifronts, palíndroms, contrapets, quadrats màgics, mots encreuats, argots additius, mots maleta, encasts, centons, heterogrames, descarts, logogrifs, lipogrames, ciclogrames, mots trigèmins, tautogrames, composicions amb eco, embarbussaments, poligrames, mots promiscus, calembours, lapsus, contraris, mots seriats, criptogrames, jeroglífics, xarades i aritmogrames, per esmentar-ne unes quantes. Lluny de ser una senzilla llista de tècniques verbals, però, el llibre de Màrius Serra ens mostra, amb una facilitat deliciosa, bona part de la història cultural de la humanitat des de l'antiquíssim enigma de l'esfinx fins a l'Obrador de Literatura Potencial del segle vint, incloent-hi sempre que pugui exemplars trets de la literatura catalana -tot des d'un enfocament enigmístic, és clar- amb l'habilitat d'un gran narrador, el narrador que segurament se'ns apareixerà pròximament en la seva manifestació més pura: la de novel·lista, un novel·lista, en aquest cas, que ha tingut la satisfacció de retre un homenatge prou important a la seva fascinació per l'enigmística i que fins i tot potser ja se'n sent, com si diguéssim, alliberat.

© 2001 Matthew Tree/The Barcelona Review

Extracte de Verbàlia
navegació:  

barcelona review número 23    març -abril  2001 

-Narrativa, Poesia, etc

Màrius Serra: extracte de Verbàlia.
Ring Lardner: Hi ha somriures
Ester Xargay: Nou tanques
Ricard Ripoll Villanueva: Del somni a l'illa
Matthew Tree: ressenya de Verbàlia
Joan Sellent: El traductor recomana

-Especial

Albert Ràfols- Casamada:

Selecció de poemes
Correspondències i contrastos
Antoni Clapés: Naufragis feliços...
Carles Hac Mor: Semblança ...
D. Sam Abrams: Short and Sweet

-crítiques breus (en anglès sobre llibres de publicació recent)
-números anteriors
-Audio
-enllaços (Links)

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il