..

      1. L’autista d’Hamelín

       Aquesta setmana, potser dimarts, baixant amb la moto pel carrer Balmes cap a casa, al girar pel carrer de Còrsega, m’he adonat de l’important que és tenir un germà gran. És curiós però he hagut d'arribar a aturar-me en aquest punt de la meva vida (un pas de peatons) per adonar-me que tenir o no un germà a la vida és quasi definitiu.
      La idea em penetra mentre la gent creua el carrer i, de sobte, se'm revela aquesta pregunta: ¿Què és un germà gran?.
      Un germà gran és algú que generalment porta uns pantalons horrorosos, que li cauen fatal, però que a ell no sembla importar-li gens, és més, quan li dius, amb el cor a la mà, que porta uns pantalons que son una merda, ell et mira d’aquella manera que mira un germà gran, com dient: Què sabràs tu de pantalons .
      Llavors el teu germà gran es fa més gran, creix, i quan aquells horrorosos pantalons li van petits, la mare te’ls posa a tu (que vas darrera) i immediatament apareix el teu germà gran miran-te d’aquella manera com dient: Quina merda de pantalons. I tu, amb el cor a la ma, penses: Però si em queden de collons. Això és un germà gran.
      Llavors tu, que no has hagut de repetir mai cap curs, i que no pots parar de donar voltes a les coses, t’esforces per extreure una lliçó positiva de l'actitud miserable del teu germà gran. Però és inútil, no en trobes cap. Serà a partir d’aquest instant que es començarà a forjar dintre teu la imatge de l’ídol, el personatge, el mite del germà gran que ja per sempre més t’acompanyarà.
      És clar que tot això no serà gratuït. A canvi d'il luminar-te el camí, Ell, el teu germà gran, només t’exigirà fidelitat i diligència fins el moment de la teva emancipació o bé, en el pitjor dels casos (el meu) fins que el teu germà gran et fàci fora de la seva tutela per inútil, moment en el qual restaràs a l’intempèrie de la teva poca sort.
      Tu, no obstant, procuraràs, sempre que et sigui possible, acostar-te al teu germà gran esperant la mateixa indulgència que sempre t’havia tingut, esperant que et perdoni algun dia el fet (metafòric) que a tu et quedin de collons els pantalons, perquè saps que no hi tens cap culpa, però ell, en virtut del privilegi que l’edat li confereix et mirarà d’aquella manera que mira el germà gran com dient: ¿Ja tornes a ser aquí?
      A la vida es donen circumstàncies que t'obliguen a reaccionar (gràcies a Déu) com quan et quedes badant a un pas de peatons que no creua ningú i els de darrera t’aclamen acústicament amb tota mena locucions adverbials de caire mes aviat personal.
      Així que dono gas a la moto. Dos carrers més endavant veig que el semàfor és groc i m’hi aturo. El semàfor dels peatons s’acaba de posar verd i començen a creuar. I dic que si la naturalesa és sàvia per donar-te un germà gran, no ho és menys per donar-te’n un de petit.
      És molt important no descuidar ni menys tenir la relació amb el germà petit perquè cal no oblidar que a ell aniran a parar, amb tota seguretat, els pantalons de la discòrdia.
      Moment en el que es tancarà, podríem dir, un cicle vital, quedant novament demostrada la tesi sobre la circularitat de Sant Agustí, segons la qual tota criatura, i per extensió els seus pantalons, son en ells mateixos principi i final de totes les coses.
      Pel mateix principi que després de dinar tornaré a la feina i després tornare a casa i després a la feina i un altre cop a casa, i anar circulant.

2. La ràbia saudita

      A casa m'espera Ella, la meva dona, que sempre te raó. Ara també n'ha de tenir perquè fa dies que em diu que no ho hauria d'escriure això del Ramon, què ens pot portar problemes i menys aquests dies tan assenyalats que sembla que la gent estigui més no se com, ¿no? Però que consti que si ho faig és per ell, perquè s'ho mereix el Ramon, per un pur i simple sentit de la justícia, que si alguna cosa em queda és precisament sentit de la justícia.
      Estic disposat a publicar-ho perquè en el fons, a la meva manera, me l'estimava jo al Ramon.
I és clar que hauria estat més fàcil deixar que tot aquest accident s'oblidés, no remenar-lo gaire ara que ja ha passat, diu Ella, deixar-ho córrer, però jo no puc. S'ha d'ésser molt miserable per viure amb això dintre com si no hagués passat res, com si no hagués estat al meu garatge, ni al meu congelador, ni al meu gos, ni res, així de fàcil, diu Ella.
      Soc conscient (Ella diria que no) del preu que puc arribar a pagar per aquest acte de sinceritat, ¿Potser la llibertat? ¿Potser la vida? Tant se val, estic decidit. D’altra banda no hi veig cap més sortida moral. ¿De què em serveix la llibertat si el món continua ignorant la veritat? M'estimo més que em tanquin a la presó que continuar veient un monstre al mirall cada matí. Perquè jo, senyors, no sóc cap monstre. Vull deixar ben clar des del començament que jo soc, en el sentit ampli de la paraula, dolent, les coses allà on siguin, però un monstre no.
      El perquè un home decideix de fer el que jo vaig fer en un moment calent de la meva vida, només Déu, el Ramon, l'enterramorts i jo ho sabem.
       
      Al gra. Ara mateix la situació és la següent: El Ramon és mort i escampat. Un accident de circulació realment inusual però un accident al cap de vall. Un de cada mil vehicles explosionen com ho va fer la camioneta del Ramon; normalment s'aixafen i prou, però la del Ramon no, va fer un pet que va escampar-ne els trossos per tota la muntanya (estava planejat així).
      Quan parlo amb ella de l’accident, i del Ramon en general, diu que em nota com si li guardés rancúnia al pobre Ramon i en realitat jo no n'hi guardo cap de rancúnia però si ella, que em coneix més que jo mateix, diu que n'hi guardo doncs n'hi guardo i punt. Ella contenta i jo també.
      De fet va dient a tothom que encara que em faci el dur i l'impenetrable, Ella, que em coneix, sap que sento més que ningú la pèrdua de l'amic Ramon.
      El que ha aconseguit amb això és convertir-me (a mi!) en la víctima emocional als ulls del món i la veritat és que això no estava planejat però ja em va bé perquè les coses planejades no tenen mai la frescor i l'espontaneïtat de la improvisació, ha anat així, què hi farem.
      Haig de dir que el meu pla era bo però, finalment, imperfecte. De fet era ple d’errors rellevants que m'haurien pogut delatar, però només a les pel lícules es fan anàlisis serioses d'aquests casos i, sobretot, els investigadors de mentida sempre estan tocats d'una intuïció paranormal que fa que es fixin com si res en minúsculs detalls que porten estampada l'adreça i el telèfon del culpable.
      A la vida real el noranta per cent del cos de policia, de carn i ossos, té seriosos problemes amb les bes altes i les bes baixes.
      Per exemple, parlant de carn i ossos, si haguessin recompost mínimament les restes del Ramon, haurien aparegut seriosos dubtes sobre la naturalesa de l'explosió, o bé haurien pogut determinar l'enorme diferència horària entre el moment de la mort i el moment de l'accident (2 setmanes). Però no, el més qualificat de tot l'equip de salvament va ser precisament l'enterramorts que, com tothom sap que té problemes amb l'alcohol i la ciència ficció, ningú l'escolta.
       
      Ell ja va veure que faltaven trossos, que en aquell pilot que la policia va recuperar no hi era tot el Ramon, i prou que ho va dir, però ni cas. La jutgessa va manar aixecar els trossos (tenia la regla), i la brigada de l'ajuntament ho va carregar tot plegat al dumper.
      Durant l'atestat, l'enterramorts va dir que hi havia d'haver un altre cotxe implicat en el sinistre que s'hauria donat a la fuga. Va trobar pintura vermella en un tros de xapa de la camioneta del Ramon. ¡Malgrat haver quedat completament calcinat ell ho va veure!, i no li van fer ni cas.
      El dia de l'enterro, a més del Ramon, a la caixa hi havien trossos de cotxe, pinyes, branquillons, llaunes i plàstics, tot cap a la glòria.
      Naturalment que això no té cap mena d'importància però ajuda a fer-se una idea del món on ens ha tocat viure. Ja no pots refiar-te ni dels professionals, ni dels amics (i del Ramon menys) i arriba un moment que rebentes, i et tornes boig.
      Val que només eren cinc mil peles i que li vaig dir que me les tornés qual li anés bé, però no ho va fer.
      ¿Esquarterar un home per què et deu cinc mil peles? Home, al cap de vall son diners, ¿no? Els meus diners, i ell va dir que me’ls tornaria, ¿ho va fer? No. Doncs ja està. ¿Que està mal fet? Si, en pau.
      Però no gaire de pau, ¿O us penseu que és gaire agradable tenir el Ramon trossejat en bosses de plàstic al congelador del garatge durant quinze dies? Bé l'havia de guardar en un lloc o altre, ¿No? Per esperar el dia de simular l'accident.
      ¿I quan vaig veure sortir el Cric (el meu gos) del garatge amb un os a la boca i després vaig trobar a faltar una bossa? I ¿Com me'l haig de mirar jo ara el Cric sabent que s'ha menjat al Ramon? Doncs francament, és molt angoixant. Per no parlar del dia que Ella va baixar al garatge a buscar uns calamars congelats, cosa que no fa mai, i va començar a regirar bosses.
      -¡Escolta!- va cridar-me, jo era al jardí. - ¿Que hi tens en aquestes bosses?- Se'm va glaçar el cor.
      - He assassinat el Ramon, l'he esquarterat i l'he ficat en bosses d'escombraries! ¿A tu que et sembla?-
      Ella, naturalment, va continuar regirant, va trobar els calamarsos i va marxar. Quan hi penso se'm posa la pell de gallina. Ho vaig veure fer en una pel lícula i em va fascinar: La millor manera d'amagar res és precisament a la vista de tothom.
      Si hagués intentat improvisar una excusa en aquell moment, segurament m'hagués posat a suar, a tremolar i m'hauria desmaiat delatorament. Però el que em va investir d'una seguretat impenetrable va ésser precisament contestar la seva pregunta.
      A Ella li he acabat confessant que l'altre cotxe implicat a l'accident era el meu, i que vaig fugir terroritzat sense saber que l'accidentat era el meu amic Ramon. Des de llavors sento que m’estima més que mai, que em protegeix més que mai per què diu que he passat per una experiència molt difícil de superar. Té tota la raó. És per això que si envio aquesta declaració al diari, no només Ella descobrirà que soc un assassí, sinó que descobrirà també que soc un mentider, i això destrossaria la nostra relació.
      Jo em veig em cor de suportar la presó però no suportaria que Ella em deixés. Sense Ella estic acabat.
      Mentre escric això Ella és aquí al meu costat, al sofà, cosint-me la vora dels pantalons nous que ja em convenien, diu Ella. Te raó.
      No puc, no soc capaç de destrossar aquesta magnífica harmonia familiar, potser sigui covardia però no puc dir-li tranquil lament: "-Perdona, que t'anava a dir, ¿té explicat que vaig esquarterar el Ramon amb el teu joc de ganivets nous del Vinçon l’altre dia?" Francament, no puc.
      Deixaré la confessió al calaix per un altre dia més lúcid i acabaré l'article sobre la fraternitat hebreo-cristiano-musulmana a la ciutat santa i sortiré a fer una copa al bar nou que han obert a la cantonada.
      - ¡Irene!- La meva dona es diu Irene.
      - Quèè.-
      - Pensa a dur l'article al diari, te'l deixo dins un sobre groc, al calaix. Me'n vaig al bar, déu.-
      - Adéu.-
      Ella sempre té raó, fins i tot quan l'endemà a la tarda vaig obrir el calaix i vaig trobar l'article de les ósties a Jerusalem allà dins i la confessió enlloc.
      - ¡Ireneta!-
      - Quèè.-
      - ¿Que has dut l'article al diari?-
      - Si, un sobre blanc, ¿No?... ¿On vas?-
      - A comprar tabac.-
      - ¿Ramon...?- Jo em dic Ramon.
      - Què.-
      - Tu no fumes.-
       

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització

Obra :

Llibre de Família (1996) Recull genealògic familiar novel·lat. L’últim Quixot (1997) Miscel·lània Jesús Soba. Obra completa. Plors i violes (1998) Teatre. Poesia. Contes de Bany (1998) Contes breus. Romanços (1999) Poesia.

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | pàgina de l'editor | e-m@il