Dimarts 15 de juny es presentà a la sala Metrònom de Barcelona el novè i últim número de la revista Cave canis ("compte amb els gossos"). En realitat, es tractava d’una mort anunciada, perquè la revista —i en això hi ha precedents— només podia tenir nou números (un per cada lletra del seu títol) i després del darrer inevitablement s’havia d’autodestruir.

Cave canis no és, no ha estat ni podia ser, una revista convencional, i el primer que en crida l’atenció és el format: consisteix en una capsa de cartró (al preu raonable de 5.000 pts.) on s’hi arrepleguen les aportacions diverses dels seus col·laboradors —CDs, poemes, objectes d’art...— units per un tema monogràfic, en aquest cas, la música.

Abans de la presentació pròpiament dita, hi hagué un moment de publicitat subversiva amb l’oferiment dels serveis d’una suposada empresa anomenada "El Poeta del Frac" (paròdia del cobrador homònim). El poeta en qüestió es passejà per la sala mentre s’anunciaven els seus serveis "Contra la corrupció; contra el nepotisme; contra el tràfic d’influències...". Poc després, l’aparició de Vicenç Altaió —traficant d’idees i un dels principals impulsors de Cave Canis— acabà d’arrodonir la proposta amb la lectura del novè manifest de la revista, "per una cultura crítica i radical". El manifest és un text impecable on es constata un cop més la necessitat d’esquerdar el cofoïsme cultural dominant, d’agitar ètiques i estètiques conformistes ("Aquest és el somni dels gossos: ser el malson de l’ordre. Ser el malson per a l’ordre") i de comprometre’s amb el risc, tot i que això comporti la marginació (provisional?) de les seves propostes ("Els gossos escriuen en minúscules. Als marges i entre línees. I, des d’allí, sabotegen la cal·ligrafia de l’ordre i les ratlles estretes i rectes dels nous puritanismes...").

Tot seguit, Carles Hac Mor i Esther Xargay presentaren el seu CD-ROM "Parapèmies; Desplaçaments; Cosificacions", amb imatges d’Adolf Alcañiz i música de Barbara Held. El CD-ROM inclou textos d’Hac Mor (amb una impagable oda al casament de la infanta) i Xargay (amb un bell mesòstic que recorda els moments més lírics de John Cage), accions en moviment i enregistraments de la veu dels autors.

Enric Casasses i Pascal Comelade (amb un toy piano) oferiren al públic el recital "Aigua de Florida", francament colpidor i amb una sincronia perfecta entre la veu i els textos de Casasses i la música de Comelade. Llorenç Balsach —músic, compositor i fundador de la discogràfica "La mà de Guido"— presentà les seves "Classes de música a la granja", un divertit i elaboradíssim enregistrament on la veu real de cabres gallines i altres animals es conjuga amb les harmonies senzilles, amb aire d’exercici, del seu piano. Cal dir que el resultat és força més agradable del que es podria esperar en un principi. "La mà de Guido" ha editat, conjuntament en el mateix CD, "Aigua de Florida" i "Classes de música a la granja".

Finalment, el músic valencià Carles Santos delità el públic amb la seva acció ) "Un dit és un dit", sens dubte molt esperada pels qui n’havien vist el cartell anunciador, i que complementa l’altre CD que s’inclou en aquest número de Cave canis.

A banda d’això, en aquest número de la revista s’hi poden trobar treballs de Claret Serrahima, Alfredo Jaar, Xavier Déu, A. A. Bronson, José Carlos Cataño, Josep Uclés, Josep Lluís Mateo i Francesc Pujols (amb Hiparxiologi o ritual de la religió catalana; drama líric en tres actes en prosa poètica i un entreacte en prosa científica).

Cave Canis s’ha acabat i no podia ser d’altra manera. Cal esperar, però, que l’esperit d’aquests gossos rabiosos però somniadors ens mantindrà a l’aguait, vius i expectants davant de qualsevol proposta que agiti una mica les aigües d’una vida cultural que, si vol perdurar, no pot quedar-se en una bassa d’oli.

© 1999 The Barcelona Review/Melcion Mateu i Adrover

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | pàgina de l'editor | e-m@il