CRITÍCA CRITÍCA CRITÍCA CRITÍCA CRITÍCA CRITÍCA 

Que Pere Gimferrer s’hagi decidit a publicar les cartes que Octavio Paz li adreçà durant més de trenta anys és un fet que li agraïran molts lectors. Al capdavall, aquest epistolari constitueix un tresor particular — un trésor personnel, com es referia Isabelle Rimbaud a les cartes que li dedicà son germà—, i el fet de fer-les públiques (i en el cas de Gimferrer, d’ editar-les també) constitueix una responsabilitat que potser alguns s’haguessin estimat més d’estalviar-se, de posar en mans d’altri o de deixar per a més endavant.

Però l’interès literari de les cartes és obvi, i no només pel paper que juguen en la formació de Gimferrer (i al qual ell mateix ha fet referència en diverses ocasions), sinó perquè en elles s’hi inscriu la trajectòria vital i literària de Paz durant aquests anys: les seves opinions, les seves actituds estètiques i fins i tot el seu —no sempre còmode— posicionament polític.

Quan Paz hi parla de literatura, ho fa amb la naturalitat de qui n’ha fet una forma de vida. El reconeixement (immediat) dels mèrits poètics de Gimferrer fa que rebi consells i comentaris personalitzats des d’Arde el mar fins a Mascarada, en els quals Paz aposta decididament per un llenguatge poètic renovador, deutor de les avantguardes i contraposat a un realisme social que de vegades es recolza en un llenguatge vascil·lant. En la lectura i relectura dels clàssics —l’Antologia grega, Quevedo, Sor Juana Inés de la Cruz...— s’hi entreveu la recerca per part de Paz de la pròpia identitat; insisteix en el caràcter modern d’aquestes lectures, i les contraposa a altres referents culturals: Paz escriu des de Mèxic, des d’Estats Units, des de l’Índia. En les anècdotes personals —per on passen Carlos Fuentes, Milan Kundera, John Ashbery i Antoni Tàpies, entre molts altres—, retrobem el poeta viu en el seu ambient.

El lector català es commourà en observar com el poeta mexicà llegeix, en edició bilingüe o amb l’ajut d’un diccionari, autors com Ausiàs March, Gabriel Ferrater o Joan Brossa, sempre amb aquella curiositat sana i intel·ligent que donà a la seva obra un abast universal —en la mesura, és clar, que aquest sigui un adjectiu aplicable a una manifestació artística sempre determinada culturalment.

A part de la possibilitat de refer el procès de gestació d’algunes obres —i és significant la referència, el 1966, a l’assaig La llama doble, que Paz no publicarà fins el 1993—, bona part d’aquestes cartes ofereixen un comentari detallat al procès d’edició d’assajos i poemaris (Gimferrer n’era responsable) i s’entretenen en detalls que, a part d’alguns de molt significatius, com el desig inicial de l’autor de conservar el títol de Libertad bajo palabra per al conjunt de la seva obra poètica, concerneixen sobretot al públic especialitzat i als responsables d’edicions futures.

Per altra banda, i com és lògic que passi en l’era de la comunicació, hi ha esdeveniments importants de la vida de Paz —com la concessió del premi Nobel el 1990— que no deixen constància en l’epistolari, sens dubte en benefici del tracte personal i la conversa privada. Però, encara que resulta gairebé inevitable trobar a faltar les cartes de l’interlocutor de Paz, Gimferrer s’ha esforçat, com a editor del volum i destinatari de les cartes, a apuntar en les notes tota la informació imprescindible i aquelles referències que resultarien obscures pels qui no coneixem l’altra part d’un diàleg que no deixa de contenir pàgines de gran valor.

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | pàgina de l'editor | e-m@il