 FELIPE
ALFAU
1902 - 1999Introducció
Felipe Alfau nasqué a Barcelona el 1902. Durant
la Primera Guerra Mundial emigrà als Estats Units, on estudià música i treballà una
temporada com a crític musical a La Prensa, diari novaiorquès publicat en
espanyol. Més tard, adoptà l’anglès com a llengua literària i, el 1928, completà
Locos: a comedy of gestures. L’obra tardà vuit anys a trobar editor
i aconseguir cert ressò entre el públic, sens dubte perquè Alfau és un autor que
s’avança al seu temps. El 1929 publicà un llibre infantil, Old Tales from
Spain. Després de la publicació de Locos, Alfau va fer feina com a
traductor en un banc de Nova York fins a la seva jubilació. El 1948 escrigué la seva
segona novel·la, Chromos, que romangué inèdita durant més de quaranta anys,
fins el 1990, quan, després que el 1988 Dalkey Archive Press hagués redescobert i
reimprès Locos, es decidís a publicar també la segona i darrera novel·la
d’Alfau. Ambdues novel·les estan traduïdes i publicades en castellà per
l’editorial Seix Barral.
Locos, de la qual la Barcelona Review ara
presenta uns fragments inèdits en català, és una novel·la construïda per un seguit de
relats interconnectats i una obra única i precursora dins el panorama de la
novel·lística contemporània. Els personatges que es reuneixen al Café de los Locos, de
Toledo, pateixen un seguit de transformacions esperpèntiques fins que arriben a escapar
del control de l’autor. Alfau ha estat comparat a Italo Calvino i a Vladimir Nabokov
per la seva ironia aguda i el seu estil joganer i rebel. El "Pròleg" i el
primer capítol de la novel·la, "Identidad", que publiquem en el present
número de la Barcelona Review, mostren prou bé la categoria de la seva prosa.
| original en anglès | espanyol | française
 EXTRACTE DE LA NOVEL·LA
LOCOS: UNA COMÈDIA DE GESTOS
PRÒLEG
de FELIPE ALFAU
tr: Melcion Mateu i Adrover
Aquesta... novel·la està dividida en relats per facilitar la tasca del lector. Així no
ha de començar el llibre a prop d’una coberta i acabar-lo en un punt més a prop de
la coberta oposada. Com que cada capítol és un relat independent, el lector pot agafar
el llibre, començar-lo per darrere i acabar-lo per davant, o el pot començar i acabar
per enmig, segons el seu estat d’ànim. Per dir-ho d’una altra manera, pot
llegir-lo com vulgui, excepte potser de dalt a baix.
Tot i això, i per beneficiar aquells en qui
l’hàbit de llegir un llibre de la forma tradicional està tan assentat que
resultaria dolorós d’erradicar, s’han numerat clarament les pàgines, i
s’han col·locat els relats segons un ordre no tan clarament convencional que al meu
amic el doctor José de los Ríos i a mi ens ha semblat més adequat.
A part d’aquest ordre superficial, no se’m
pot acusar a mi tot sol d’haver comès aquesta novel·la. Crec que els personatges
que hi apareixen tenen molta més responsabilitat que no pas jo.
Des de fa temps m’he adonat cada cop més de la
manera que els personatges tenen de tornar-se independents, de rebel·lar-se contra la
voluntat i l’autoritat del seu creador, de burlar-se de l’autor, de jugar amb
ell i arrossegar-lo per les vies insospitades i grotesques que decideixen i que sovint
són del tot contràries a allò que l’autor havia planejat. Aquesta tendència està
tan marcada en els meus personatges que em dificulta moltíssim la feina i em fa passar
més d’un mal tràngol.
Aquesta gent demostra el seu esperit rebel amb un fort
desig de convertir-se en éssers reals. Sovint, es fiquen a dins de persones que he
conegut i, sense que se n’adonin, adopten les actituds més extraordinàries,
d’acord amb la seva idea d’allò què és la vida real. Adopten allò que, en
les persones, s’anomena una posa i que tantes vegades ha acabat amb amistats que em
resultaven prometedores. Per a ells, la realitat és allò que la ficció és per a la
gent de veritat. Els encanta i s’hi aboquen en contra de la meva oposició gairebé
heroica. Com diu un d’ells:
"Els personatges tenen visions de la vida real:
somnien la realitat i després es perden."
Jo afegiria: l’autor es perd.
I fins i tot mentre escric aquest pròleg m’adono
de com és de certa aquesta afirmació, perquè no puc trobar-hi cap lligam amb
l’autor individual i oficial d’aquest llibre, qui un dia, a la ciutat boja i
fantàstica de Toledo, entrà casualment amb el seu amic, el doctor José de los Ríos, al
Café de los locos (el Cafè dels bojos), on presencià coses i veié gent que a la seva
imaginació es transformaren en aquest llibre; qui, mancat de la consciència típica
d’un autor, aconsellà a una de les coneixences que va fer d’intercanviar la
vida insignificant però real d’aquest món per una existència, encara més
insignificant i en absolut real, en aquestes pàgines; qui al final d’un capítol
obrí una finestra de bat a bat per deixar entrar la vida real i que s’endugués la
vida sufocant d’un personatge que era el seu amic de la infantesa i que, en una
confabulació constant amb els altres personatges d’aquell cafè de Toledo, és el
responsable abstracte però, encara així, real d’aquesta novel·la.
El resultat és aquest grapat de personatges
contradictoris, inconseqüents com el seu autor i tan matussers com ell en les seves
accions. Com que la seva personalitat és quelcom irregular i fugisser que no va més
enllà de la durada d’un llibre, li han perdut el respecte i la canvien segons els
plau, perquè tenen la vaga noció que la vida és abrupta i inesperada.
El seu coneixement de la realitat és confús i
imprecís. De vegades he donat a un personatge el paper de germà o de fill i, a meitat de
l’acció, comença a fer l’amor amb sa mare o sa germana, perquè ha sentit a
dir que els homes de vegades fan l’amor amb les dones. Un altre personatge apareix
com a infant en una situació que transcorre quan hauria de ser un home madur, perquè
atribueix el seu fracàs persistent a l’hora d’entendre la situació a la
immaduresa típica dels infants. I també hi ha un altre personatge, una polleta, que en
les línies que li corresponen comença a bordar perquè ha vist un gos que li agrada. El
temps i l’espai no existeixen per a ells i aquest fet, naturalment, tuda del tot la
meva feina.
Cap al final del llibre els meus personatges ja no
són una eina per a la meva expressió, sinó que sóc un instrument indefens dels seus
capricis i contratemps absurds. Mentre penso en això, recordo el final del volum, on dic:
"...cadascuna de les meves extremitats actua
sense tenir en compte la meva voluntat..."
Quin millor exemple de la meva condició desesperada?
En definitiva, els meus personatges s’han pres
seriosament aquella afirmació que "la veritat és més estranya que la ficció"
i no han respost als meus intents de demostrar-los el contrari.
I ara vull agrair, en particular, al doctor José de
los Ríos la seva cooperació assídua, els seus consells oportuns, i el fet d’haver
contribuït de forma pertinent amb el manuscrit del meu amic García, titulat Estudiants,
i també vull donar les gràcies als meus personatges, en general, per la seva
col·laboració anàrquica, per haver obeït, en rares ocasions i de forma desdenyosa, la
meva voluntat, i per apartar-se sovint del seu camí i fer les coses, em sap greu
d’admetre-ho, molt millor del que jo hagués pogut.
Després d’això, i tenint en compte que
l’acció del llibre passa sobretot a Espanya, una terra on no ha estat el pensament
ni la paraula, sinó l’acció amb un significat —el gest—, el que ha
esdevingut una especialitat nacional, he de suplicar al lector que no esperi res més que
allò que, en aquest cas i donada la naturalesa poc fiable dels personatges i de jo
mateix, no aporta cap significació en absolut, a part de situacions buides.
Per altra banda, i com a reprobació tàcita
d’una animació tan grollera dels personatges, el lector haurà d’exercitar la
seva sang freda i en cap cas no podrà demostrar símptomes de la més petita sorpresa
davant els fets que s’esdevinguin. De vegades es trobarà que un personatge important
apareix sota una llum molt pàl·lida i que en alguns casos s’esborra completament.
En altres ocasions, un personatge aparentment obscur cobrarà una importància decisiva i
gairebé es comportarà amb la seguretat d’un heroi de primera. D’altres
vegades, els fils del llibre es trenquen de sobte i se’m queden penjant de la punta
dels dits, insegurs, sobre un abisme de futilitat; en d’altres, es tornen a ajuntar,
enfortits, i llavors em lliguen els punys dèbils amb alguna finalitat inevitable i fatal.
S’ha de tenir present que aquesta gent està
creant la seva pròpia vida i les seves normes, i que encara són principiants en el joc.
Dit d’una altra manera, s’espera que el lector segui i contempli aquesta
processó de gent rara i fenòmens distorsionats sense ni tan sols tenir un punt de vista
crític. No és aconsellable de provar de cercar-hi res més, ni de prendre’s
seriosament aquesta colla de titelles irresponsables i la incongruència del seu autor,
perquè si el lector ho fa i imagina segons què que pugui provocar malentesos, només
trobarà, per sota d’una comèdia més o menys entretinguda de gestos sense sentit,
els aspectes vulgars d’una tragèdia corrent.
Nova York 1928
|
barcelona
review #12 
|