Ramon Farrés: d'un lloc a l'altre

Ramon Farrés: d'un lloc a l'altre
víctor sunyol

El lector acostumat a anar d'un lloc a l'altre pel que fa a suplements de libres o de literatura i revistes del tema (n'hi ha?), haurà observat aquests darrers mesos una nova edició d'un fenomen que de tant en tant es dóna: En una editorial petita (i poc anomenada) apareix un llibre d'un autor poc conegut, i sense cap desplegament publicitari. Un bon dia un crític li fa un article elogiós i, de mica en mica, el llibre va obtenint ressenyes laudatòries, i així obté les millors crítiques dels millors (i més temuts) crítics del país. L'efecte dòmino? La síndrome de "ei, que jo també el vaig descobrir"? La por a no ser a la llista? Imitació pura i dura? Sigui el que sigui, el fet és que de tant en tant això ocorre. I també de tant en tant el fenomen ve acompanyat per dos altres fets: 1 Els crítics no escriuen les crítiques de manera condescendent ni de compromís, sinó que aposten de manera decidida pel llibre, i 2 El públic està igualment entusiasmat amb l'obra.

Perquè tot això passi i no sigui un bluf calen una sèrie de circumstàncies, la primera i més fonamental de les quals és que el llibre justifiqui tants elogis i adhesions. Quan no és així (que a vegades passa), tot s'acaba en un foc d'encenalls i tal dia farà un any. El llibre que comentem, però, justifica tots aquests moviments i, un cop llegit, fa que ningú pugui pensar en cap mena d'operació sinó simplement en un fenomen provocat per la seva qualitat.

I què té aquest llibre que hagi produït tanta admiració? Doncs, simplement (si es que això pot ser simple), que és un molt bon llibre.

D'un lloc a l'altre ve subtitulat com a "proses de viatge". Però per tal de poder entendre bé què vol dir això, cal matisar molt el significat tant del mot "proses" com del de "viatge", que són al nus del llibre i la seva singularitat. Aquí "prosa", escriure en prosa, vol dir exercir un rigorós control sobre tots els mecanismes de la llengua i del text dirigit a la construcció d'una especial mirada. Una mirada que, realment, es construeix en el text, amb el seu origen en la mirada real de l'autor/viatger, i que dóna al llibre la seva particular factura. I "viatge" aquí vol dir, sobretot, el viatge interior propiciat pel desplaçament extern. No un viatge interior místic o filosòfic amb intents de transcendències en el qual el lloc s'interioritza i dispara mecanismes psicològics i/o morals, sinó un viatge interior en el qual l'interior del viatger es projecta i es mostra en el lloc (seria, aleshores, un "viatge exterior"?).

El viatger d'aquest llibre podria ser vist com un "viatger quiet". La seva mirada és la mirada sobre allò que passa mentre ell observa. Sembla que l'element estàtic sigui el viatger, i l'element dinàmic sigui el món que observa. El viatger estàtic dóna sobre el món una mirada que també podria anomenar-se "mirada salvadora", en tant que per ella les coses esdevenen realment el que són, fora de l'aparença circumstancial i superficial. De la mateixa manera que en el quadre de Kaspar Friederich la boira té un sentit perquè el viatger l'està mirant, aquí el món encaixa i té un sentit per la mirada del viatger/narrador.

Un narrador que, per altra banda, no "narra" ni "explica" ni "descriu". Observa i parla, parla des del fons d'aquesta mirada salvadora i creadora. Per això, els textos tenen aquesta especial naturalesa: la mirada plana i profunda, indagadora, aclaridora, amb un punt just de distància i sorpresa i també ironia (sobre l'entorn i sobre un mateix) i enamorament; una mirada que es posa les coses acaronant-les i retrobant-s'hi constantment.

Un narrador que, per altra banda, entén el viatge d'una manera absoluta; per això és igual si el viatge és a Zanzíbar o a Altafulla, o un viatge en tren de 60 quilòmetres. La mirada és la mateixa i el món és vist amb la mateixa mirada creadora; en el fons, allò mirat i mirada es confonen i es confonen també els temps i els llocs en un de sol que no és sinó l'acte de ser-hi i prendre-ho al lloc i al temps.

Un narrador que no pretén donar-nos una crònica de cap viatge, ni dels viatges; que mostra el viatge en grau absolut i abstracte amb fragments de realitats ben concretes; i per això distribueix el llibre en fragments corresponents a viatges diferents (fets en diferents èpoques a diferents llocs), de manera que el lector de seguida entén que el que se li proposa pertany a un altre àmbit i que aquestes "proses de viatge" són unes proses molt particulars, i fins i tot quan s'esdevé alguna narració d'episodis amb argument, manté el mateix tremp de narrador quiet, que deixa que els esdeveniments discorrin com un riu al seu davant; un riu en el qual pot submergir-se o bé només asseure's a la riba.

Algunes vegades, la ratlla que separa la prosa de la poesia és molt fina o desdibuixada. En un llibret anterior, Ramon Farrés ho demostrava amb fets. Vint dies de febrer i març, presentava unes breus proses molt lligades a les del llibre que comentem, i que mostraven com la divisió dels gèneres és només una vella convenció (faria bé l'editorial Emboscall, ara que té una distribució més regular, de deixar veure a les llibreries aquesta joia que edità el 1999). Les proses d'aquest darrer llibre en segueixen l'estela pel que fa a la contenció, la brillantor, l'eficàcia, els ritmes, el suggerir, la claredat, la justesa, el tractament de la llengua... És una prosa que a cada passa fuig del tòpic i de les possibles previsions del lector. I això és tan rar com una perla.

Ramon Farrés va publicar el 1997 un llibre de poemes, Trenta-set poemes en forma de finestra, a la col.lecció Jardins de Samarcanda (Cafè Central / Eumo editorial). El llibre (una peça important) conté un poema titulat "Viatge" on el poeta, rere el vidre de la finestra d'un tren observa, escolta i es deixa dur: "... A dins, la vida que fuig; / a fora, el paisatge que resta. / Vertiginosament la finestreta avança / i a glops els ulls empassen la llum / i malden per fixar-ho tot / a la memòria. A fora, la imatge / volàtil de l'aire i la llum; / a dins, la realitat / immòbil." I acaba: "...i miro rere el vidre, i penso: / a fora hi ha camins / que passen.".

A fora hi ha camins que passen, el paisatge que resta. A dins, la vida que fuig mentre la finestreta avança, el món avança, i els ulls malden per fixar-ho tot a la memòria. Aquesta memòria, des de dins la finestreta d'un tren que és la vida, és la que Ramon Farrés descabdella en aquest seu darrer llibre. Una memòria que ho és de les coses i d'ell mateix, i que ens ofereix un llibre tan bell i brillant com aquest. Bell i brillant i alhora d'una sobrietat exquisida. Com un altre poema del mateix llibre que comentàvem i que és també una imatge precisa d'aquest D'un lloc a l'altre:

REFLEXIÓ

Contemplo el sol que es pon
darrere els turons blaus,

i observo alhora
com el seu reflex,
desdoblat,
va fonent-se a l'interior dels meus ulls,
reflectit al vidre de la finestra.

_____________
vegeu també:

LA MORT BLANCA (TBR 35)
5 POEMES de RAMON FARRÉS (TBR 24)

© Victor Sunyol

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització